15 de gener del 2016. Jordi Basté acaba la primera entrevista a Inés Arrimadas com a cap de l’oposició. Però la líder de Ciutadans demana la paraula. “Tenia moltes ganes de venir a Rac1, perquè em van comentar que al Versió del 7 de gener van fer una imitació meva que consistia que no podia respondre res perquè l’Albert no m’havia dit el que havia de dir. I això és masclisme”. Basté respon que és sàtira política i no masclisme. S’hi afegeixen Ernest Folch, Glòria Serra, Jordi Bosch i Albert Gimeno. La discussió dura 17 minuts. L’instant retrata quatre coses. La capacitat de debat d’Arrimadas —desconcertar l’adversari amb interrupcions constants i repetició d’argumentari fins a l’esgotament—. La seva constància. La voluntat de diferenciar-se d’Albert Rivera. I la quantitat de crítiques que rep, algunes fora de to, com la de Núria de Gispert, que fa uns dies li va dir a Twiter que per què no se’n torna a Cadis.
Sí. Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) és andalusa de naixement, salmantina (els quatre avis són de Salmoral) d’origen i catalana d’adopció. Però, malgrat que políticament està situada en un dels blocs irreconciliables, igual que el seu triangle ibèric, la seva biografia tant podria ser utilitzada en contra pels enemics de cada bàndol, com li serviria de salconduit als amants de la Catalunya mestissa. Com si n’hi hagués una de pura. A saber.
Inés és la petita de cinc germans i filla de Rufino Arrimadas i d’Inés García. Rufino, nascut el 1937 a Salamanca, va estudiar Dret i va marxar a Barcelona a fer de policia durant els anys seixanta, però la família mai ha donat detalls sobre aquesta etapa. El 1970 se’n va a Jerez, oficialment perquè els pares de la dona tenien negocis a El Puerto de Santa María i volien estar a prop. Allà el pare passa a treballar d’advocat, amb una breu entrada en política com a regidor d’UCD entre 1979 i 1983. El cosí del seu pare, Moisés Arrimadas, va ser delegat del ministeri de l’Habitatge a Cadis als seixanta i governador civil i cap del Movimiento a Conca i Albacete. Però, ah, Arrimadas està casada amb un independentista, l’exdiputat de CiU Xavier Cima, de qui es va enamorar al Camp Nou. I al Parlament ha fet amistat amb diputats de la seva generació que militen en altres partits i no precisament al PP. L’afició al Barça —a l’escola es va arribar a disfressar de Ronaldo—, l’admiració pel català del Guardiola jugador, el passat barceloní de la família i el fet de treballar en una empresa catalana, van portar Arrimadas a Barcelona. Després d’estudiar a Nuestra Señora del Pilar, llicenciar-se en Dret i Administració d’Empreses a la Universitat Pablo Olavide de Sevilla, i de fer un Erasmus a Niça, Arrimadas va començar a treballar a la consultora Daleph. Sovint anava a reunions a Barcelona, i es va quedar a viure aquí el 2008. Parla anglès, francès, castellà i català. I va ser ella la que va demanar a l’empresa que li pagués les classes de català, perquè no n’aprenia prou en els cursos del Consorci per la Normalització Lingüística i perquè tothom li parlava en castellà.
No és aquesta una biografia que casi amb el neolerrouxime ni amb l’ús polític que fa el seu partit de la llengua. De fet, no va ser fins que l’octubre del 2010 va acompanyar una amiga a un míting de Ciutadans al Romea. Per tant, no és del nucli fundador antinacionalista. Se sent més còmoda atacant la corrupció. Però ha sigut la primera a treure rèdit del procés. Ha sabut ser més dura que el PP i obtindrà vot prestat del PSC, el PP i Podem. Ciutadans mai hauria pogut aspirar a guanyar si no hagués sigut perquè el procés ha despertat l’espanyolisme, així com el PP ha fet créixer l’independentisme.