Rafael Santandreu (Barcelona, 1969), psicòleg i autor de Ser feliz en Alaska ens dóna les claus de la felicitat i ens adverteix que no estem fets per tenir parella. Assegura que el 50% de les parelles joves no duren més de 10 anys i que les separacions en la generació dels nostres fills arribaran al 90%. També diu que el desig sexual desapareix al cap de tres anys i que ser infidel és la cosa més normal del món. De fet, el 50% dels homes i el 33% de les dones són infidels vàries vegades al llarg d'una relació.

Com més tinguis, més infeliç seràs

Quin tant per cent de la població té problemes emocionals?
El 30%. Cada cop n’hi ha més. Fa 30 anys, afectaven el 10% de la població. Actualment, ja els pateixen 3 de cada 10 persones i continuen augmentant.

Per què? Què fem més malament ara que fa 30 anys perquè augmentin tant els casos?
El problema és que la societat és cada cop més exigent i això ens torna més autoexigents a tots. Aquesta és l’arrel de la malaltia emocional, arribar a un nivell d’autoexigència desmesurat que no té cap sentit.

Quins són els trastorns emocionals més habituals?
Ansietat i depressió. Pensa que les societats més riques són més infelices. A mesura que ens incorporem al món de l’abundància, som menys feliços.

El problema és convertir els desitjos en necessitats absolutes. Res és tan important

Per tant, com més tens, més infeliç ets?
Totalment! El problema és la quantitat d’oportunitats que tens. Com més oportunitats tens, els humans cometem l’error innat de convertir-les en necessitats absolutes. Aleshores et carregues d’obligacions, necessitats, imposicions i tensions. Aquest és el problema. Com més rica és una societat, més educació emocional necessita per no convertir els desitjos, que són una cosa normal i legítima, en necessitats absolutes.

Ens tornem bojos perquè donem massa importància a tot

Què hem de fer per ser feliços?
No exagerar els problemes de la vida, ens tornem bojos perquè donem massa importància a tot. La clau de l’èxit està a controlar el pensament. Hem d’aprendre que res és tan important. Una societat molt rica és com un Ferrari, que necessita frens i volant. Per exemple, donem massa importància a l’èxit (com si fos essencial), a les notes dels fills o a la parella... En psicologia cognitiva, que és la que jo practico, diem que hem de desenvolupar una ment de preferències en lloc d’una ment d’exigències. Per exemple, és molt comú exigir a les persones estimades que siguin bones en tot.

Al teu últim llibre Ser feliz en Alaska, dius que tens els millors amics del món...
Sí, els tinc perquè faig servir un truc: a cada amic només li demano el que em pot donar. Per exemple, a l’amic que un dia ho deixa tot a les 3 de la matinada per venir-me a consolar perquè m’ha deixat la nòvia, no li demano que es recordi del meu aniversari cada any. I al revés, al que es recorda del meu aniversari cada any, no li demano que ho deixi tot a les tres de la matinada. Cada amic o familiar t’ha d’aportar una part dels beneficis de l’amistat i així, amb diferents peces, tens un gran quadre. L’error més habitual és exigir-ho tot a cadascun dels nostres amics. El problema és que els considerem tan amics o tan importants que els exigim que tinguin totes les qualitats de l’amistat i això és impossible, perquè ni tu les tens totes. Si actues així, et quedaràs sense amics perquè t’enfadaràs cada cop que et fallin en una de les coses que els demanis. S’ha d’aplicar la flexibilitat al món de l’amistat.

Rafael Santandreu (3)

No estem fets per viure en parella

Ja que poses l’exemple de l’amic que et ve a consolar a les tres de la matinada quan et deixa la parella, explica’ns com es pot superar una ruptura de parella sense patir l’habitual depressió per abandonament...
Quan et deixa la parella, només et cau el món a sobre si et dius a tu mateix que necessites una parella per ser molt feliç. La depressió per abandonament és la malaltia emocional número 1, la que fa acudir més persones al psicòleg i ve donada per la creença irracional molt estesa a la nostra societat que necessitem parella per estar bé. I la veritat és que som més feliços sense parella que en parella. No només no la necessitem sinó que és més fàcil ser feliç sense ella.

Quan et crees una necessitat inventada com és tenir parella, ja has begut oli

Molts, però, asseguren que són més feliços en parella...
D’acord, però en cap cas necessitem parella per ser feliços. D’això jo en dic tenir necessititis de parella i, quan tu et crees una necessitat inventada com és tenir parella, ja has begut oli. Per dues raons: perquè si no la trobes o la perds et fas un desgraciat a tu mateix i perquè si la tens també et fas un desgraciat perquè no et donarà la felicitat que tu t’has dit que et donaria. Estaràs decebut, confós i en crisi. Demanaràs coses a la teva parella que no està capacitada per donar-te. Als que pateixen depressió per abandonament els demostro que mai han necessitat parella per ser feliços, i quan ho entenen els desapareix la depressió.

Explica'ns-ho.
Mira, hi ha una pregunta estàndard per valorar la gravetat de qualsevol adversitat, també quan et deixa la parella. Pregunta’t en quina mesura, el que ha passat, t’impedeix fer coses valuoses per a tu i per als altres. En aquest cas, la resposta és en cap cas! Per tant, la realitat és que és una adversitat minúscula. El que passa és que, absurdament, ens diem el contrari sense cap fonament.

Què aconselles als que tenen parella per evitar el trencament?
No exigir-li mai res encara que tinguis raó. L’exigència és el factor mataparelles número 1. Tot s’ha d’expressar en clau de suggeriment. Per exemple, dient-li: “carinyo, ets la persona més meravellosa del món, et posaria un 10 de nota, però seria matrícula d’honor si fessis això o allò altre”. I sobretot digues-li: “si no pots evitar-ho, si no pots fer-ho, t’estimaré sempre igual”. Aquest és un disseny d’una expressió de suggeriment que vol dir que tu no dones tanta importància a la problemàtica X, i que hi pots renunciar. La teva parella té l’opció de no fer-ho. Aquesta és la clau de la relació de parella.

L’exigència és el factor mataparelles número 1

És evident que el problema de moltes parelles és que, sovint, fan servir l’exigència...
De fet, estem acostumats a fer servir l’exigència dient a l’altre: “ho has de fer perquè si no no ho suporto”. Això provoca que l’altre no tingui ganes de donar-nos el que li demanem i es posi a exigir també. Així, perdem la capacitat de persuasió i ho fem molt difícil perquè passarem a exigir-nos mútuament i es crearà un cercle viciós i maliciós. Aquestes parelles s’acaben exigint cada cop més, es queixen més i es donen menys. És un cercle nefast! Cap dels dos vol donar res a l’altre i ens centrem en la queixa constant.

Malgrat tot encara hi ha parelles que celebren les bodes d’or...
Cada cop que veig una parella d’avis agafats de la ma, que n’hi ha poques, els pregunto: quin és el secret de la seva relació?. La majoria es miren, riuen i em diuen que el secret és “aguantar molt”. Això vol dir que han tingut una relació de suggeriments, no d’exigències.

Per què hi ha més separacions ara que abans?
Perquè abans les relacions eren imposicions de l’home sobre la dona. Eren unions artificials, no pas lliures. Quan les unions són lliures, ja no volen estar junts molt de temps. La història dels matrimonis ha estat la de la compra de les dones per part de l’home, una forma d’esclavisme. No tenien llibertat.

Tens claríssim que els humans no estem fets per estar gaires anys en parella...
És així i per tant no ens ha d’estranyar gens ni mica que les parelles se separin al cap del temps. És una tendència que anirà a més. És normal. De fet, faríem bé de separar-nos perquè, en realitat, l’ésser humà no està fet per estar en parella molt de temps.

Tenir parella és avorrit, molt pesat i mata el desig sexual

Segons tu, quants anys pot durar una parella?
Els menys possibles. La parella és una cosa artificial. El ser humà en llibertat mai ha estat en parella home-dona, ha estat en formacions de tribus, però no en parella home-dona. De fet, no ho fa cap mamífer això. És una cosa molt estranya. Per a les persones és avorrit, cansat i molt pesat estar en parella. Mata el desig sexual.

El desig sexual desapareix als 3 anys i al cap de 5 anys ja estem cansats de la parella

Al cap de quants anys desapareix el desig sexual?
Està demostrat que minva gairebé del tot al cap de tres anys. I el cansament personal sol arribar quan portem cinc anys. El millor seria no aparellar-se mai.

No tens cap possibilitat de reenamorar-te de la teva parella ni de recuperar el desig sexual

Què aconselles per tornar-te a enamorar de la teva parella o per recuperar el desig sexual?
No hi ha res a fer!

Nooo!?
No! Ja pots buscar una altra persona perquè ni et tornaràs a enamorar ni augmentaràs el desig sexual.

No hi ha cap possibilitat de ser feliç en parella?
Et pots adaptar a tot, però no és el normal. Un dels missatges que els psicòlegs hem de donar a la gent que se separa és que és normalíssim. És important que no vegin la separació com un fracàs personal o com que l’altre li ha fet una putada. És el més natural i raonable. És important subratllar aquest missatge perquè si no la gent se separa amb una sensació de pèrdua i de fracàs quan el que ha passat és el més normal del món.

El 50% de les parelles joves no duren més de 10 anys

Quin tant per cent de les parelles se separen?
El 50% de les parelles joves no aguanten més de 10 anys i la tendència anirà clarament a l’alça.

Lettering Rafael Santandreu

D'aquí a 20 anys, se separarà el 90% de les parelles

Moltes parelles diuen que no se separen pels fills...
El problema no és la separació sinó separar-se malament. El que provoca problemes és la rancúnia i les baralles. Si et separes amb naturalitat, amor i amb plena col·laboració, els nens estaran estupendament bé. A més, els entrenaràs per quan siguin grans i se separin de la seva parella. Pensa que, d’aquí a 20 o 30 anys, se separaran el 90% de les parelles. És mentida que una separació ben feta sigui un problema per als fills. El problema és quan els pares es posen histèrics pel sentiment de culpa i fracàs que experimenten quan, en realitat, és la cosa més normal del món. El que han de fer és donar-se les gràcies pel temps que han estat junts i prometre’s una relació d’amor i amistat per sempre.

De fet, expliques al teu llibre que el dia que vas deixar la relació amb la teva última parella, li vas regalar un anell de compromís...
Sí senyor! Aquest anell volia dir que el meu compromís és que siguem els millors amics fins a la mort. No la vaig deixar, només vaig canviar el concepte de la nostra relació. És absurd perdre algú que has estimat i coneixes tan bé, és una pèrdua que no tenim perquè tenir.

Les segones relacions tenen més possibilitats d'anar bé

Té més possibilitats d’anar bé una segona relació o és ensopegar dos cops amb la mateixa pedra?
Les segones relacions tenen moltes més possibilitats d’anar bé que les primeres. En primer lloc, perquè et queda menys temps de vida. És més fàcil que sigui satisfactòria. L’estadística demostra que les parelles que s’ajunten a edats més avançades funcionen molt millor. No solem exigir tant i és més probable que la segona parella et duri per tota la vida.

Què me’n dius de les infidelitats?
Aquesta pretensió dels humans de ser fidels és molt irracional perquè és una repressió bastant inadequada dels desitjos normals de l’ésser humà, tant de la dona com de l’home.

Ser infidel és una necessitat com beure aigua per hidratar-se

M’estàs dient que ser infidel és la cosa més normal del món?
Sí, pensa que els mamífers no som monògams, som promiscus, molt promiscus.... Molts estan condemnats a una vida sexual molt pobra degut a aquesta imposició de fidelitat. Hi ha molta infelicitat provocada pel descobriment de la infidelitat de l’altre quan, en realitat, és la cosa més normal del món. És com si ens enfadéssim molt i tinguéssim una crisi amb la nostra parella quan l’enxampem hidratant-se, bevent una quantitat correcta d’aigua al dia. Oi que no té sentit perquè és normal hidratar-se perquè ens ho demana el cos? Doncs la infidelitat és exactament el mateix! No hi ha res més racional al món. És de calaix!

El 50% dels homes i el 33% de les dones són infidels

El normal no seria avisar i deixar la parella abans de ser-li infidel?
No recomano fer-ho. L’ideal seria establir relacions obertes de manera consensuada, però jo aprovo la infidelitat, l’engany. Tot i que l’ideal seria no enganyar, pensa que ens veiem forçats a fer-ho perquè la gent racional pensa que la promiscuïtat està superbé i no pot desenvolupar el que és racional, perquè la societat el castigaria de tal manera que li seria molt difícil trobar parella. Aleshores ha de mentir! Aquest sense sentit respecte a la sexualitat, fa que la sortida menys dolenta sigui la infidelitat. Per això és tan habitual.

Quin tant per cent d’homes i dones són infidels?
El 50% dels homes i el 33% de les dones són infidels vàries vegades al llarg de la seva relació. I aquí no hi comptem els que voldrien ser-ho però no ho fan perquè no tenen ocasió o no s’atreveixen. Si els comptéssim a tots, serien molts més.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat