El 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, és un accident de la història, una muntanya en el lloc on hauria d'haver-hi una vall, o una porta allà on hom esperaria de trobar-hi un mur de pedra. En la lògica autonomista no hauria aconseguit passar de ser un càrrec de tercer ordre motivat i idealista, d'aquells que reben felicitacions i copets d'ànim a l'espatlla. Si el president Mas va ser programat per gestionar el peix al cove amb Madrid, Puigdemont estava destinat a passar-se la vida donant color i credibilitat als atacs d'indignació i a les proclames patriòtiques de les vaques sagrades de la tribu.

El dia de la investidura, mentre explicava qui va ser Carles Rahola a la Inés Arrimadas, m'imaginava alguns moderats del seu partit tractant-lo de quixotesc no gaires anys enrere.

–T'imagines el Puigdemont de president de la Generalitat?

–Hahahaha!

Independentista de tota la vida, Puigdemont arriba per sorpresa i com a solució d'urgència. No és el primer cop que salva el partit d'un imprevist. En les municipals del 2007, es va convertir en el candidat a l'alcaldia de Girona, quan el prohom local Carles Mascort va renunciar després de rebre amenaces de mort contra la seva família. Puigdemont va aparèixer com a substitut d'última hora en un clima de tensió i d'escepticisme. Després d'una legislatura, el 2011 va guanyar l'alcaldia, i el 2015 la va revalidar, malgrat l'ensorrament de CiU a les ciutats més importants de Catalunya i malgrat els monstruosos monopolis socialistes que Joaquim Nadal havia construït a la ciutat durant tres dècades.

Aquesta vegada, Puigdemont també arriba de rebot, però s'enfronta a un panorama més complicat. Per davant té 18 mesos de govern i un full de ruta impracticable per arribar a la independència. A més, una part de l'entorn convergent creu que ha fet una jugada mestra, o això vol vendre. Mentre que les bases i alguns càrrecs intermedis estan convençuts que tard o d'hora es produirà una ruptura amb l'Estat, hi ha sectors que van dient que han ensopegat amb una fórmula genial per guanyar les properes eleccions i "assegurar el partit per a 20 anys més".

Ha viscut en un paisatge fèrtil i poètic, en contacte amb el batec de la terra, per això s'entén amb la CUP més fàcilment que Mas i la seva claca
Certament, Puigdemont és una figura perfecta per donar temps a Mas de regenerar Convergència. D'entrada, li dóna la possibilitat de competir amb ERC en pedigrí independentista. Nascut el 1962, el nou president és fill d'un pastisser d'Amer. Ha viscut en un paisatge fèrtil i poètic, en contacte amb el batec de la terra, per això s'entén amb la CUP més fàcilment que Mas i la seva claca. Com Junqueras, porta la bandera al cor, però és de centredreta i no està contaminat pel sistema de pedanteria espanyolitzador de l'àrea metropolitana. Si Puigdemont hagués nascut a Barcelona seria un president perfecte, ni tan sols caldria canviar-li les bufandes. Però fins fa poc, per fer carrera a la capital de Catalunya t'havies de fer espanyolista o cosmopolita.
Com Junqueras, porta la bandera al cor, però és de centredreta i no està contaminat pel sistema de pedanteria espanyolitzador de l'àrea metropolitana
Puigdemont és el millor substitut de Mas per fer la independència, però també podria ser el millor titella per desactivar-la. Perquè si un independentista d'ordre, atractiu, que parla idiomes i coneix el món del periodisme i d'internet, que ha llegit els clàssics i s'ha petat de riure amb Néstor Luján, no pot alliberar Catalunya, qui podrà fer-ho? A Junqueras sempre se'l pot presentar com un historiador quixotesc o com un ostatge de les esquerres. El president Mas sempre serà susceptible de ser vist com un empleat del pujolisme, com un polític massa cerebral i massa ancorat al segle XX, sense una identitat prou forta per trencar amb Espanya. Puigdemont és un producte genuí de la terra. N'hi ha prou d'escoltar com parlen tots tres per veure quin d'ells té una relació amb el món més natural i més directa. Puigdemont no ha rebut les bufetades de Junqueras, ni l'adoctrinament de Mas.

Fins ara Puigdemont havia prosperat en la perifèria del sistema amb el seu sisè sentit de català que sap quin pa s'hi dóna i també gràcies al seu aire d'home inofensiu, bonhomiós i afable. El 1992 era cap de redacció del diari El Punt i els socialistes el van arraconar pel seu posicionament davant les detencions d'independentistes ordenades pel jutge Garzón. El 1999 va crear l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i el 2004 va impulsar el diari en anglès Catalonia Today. Fa poc es va fer càrrec de l'AMI, quan Josep Maria Vila d'Abadal va deixar-ne la presidència. Ara, finalment, es troba al centre d'aquest "joc de trons" que tenim organitzat a Catalunya. El problema és que la setantena de lleis que haurà d'aplicar els propers mesos per trencar amb l'Estat només li serviran per mantenir la ficció de la desconnexió durant un temps, fins que calgui convocar noves eleccions o es pugui penjar la llufa del fracàs a la societat civil o a les esquerres. Si Puigdemont se'n vol sortir, no en tindrà prou amb l'empatia d'alcalde que va fer brillar en la investidura.

Com que és independentista i diu que és "fal·lible però insubornable", jo gairebé li aconsellaria que convoqui un referèndum unilateral tan aviat com pugui
Com que és independentista i diu que és "fal·lible però insubornable", jo gairebé li aconsellaria que convoqui un referèndum unilateral tan aviat com pugui. Altrament, abans no se n'adoni es trobarà lligat de peus i mans i convertit en un titella, ideal per cremar en un foc de Sant Joan o en una falla. A mesura que governi, Puigdemont veurà que la seva intuïció és més eficaç que no pas els fulls de ruta o les frases fetes del "processisme" estàtic. El nou president haurà d'actuar a cegues enmig d'una pluja de conspiracions, de prejudicis i complexos i, a la guerra, no has d'esperar a veure venir la fletxa cap a tu, has sentir-la per poder esquivar-la a temps. Puigdemont ho tindrà igual de difícil per fer de secretària dels "processistes" i del seus estrategs de pissarrí, com per exercir de líder del país. Per més que Mas li posés la mà a la galta el dia de la investidura, com donant a entendre que era un home seu, a Puigdemont l'ha encimbellat la pressió independentista. Si no oblida això, triarà el camí correcte.

(Fotos: Sergi Alcàzar)