PerfilJunqueras_04

Oriol Junqueras és un home que pateix, però que mai no es dóna per vençut. La seva gran virtut és la paciència i el seu pitjor enemic la por. Com d'altres persones intel.ligents, capaces de defensar un doble discurs sense confondre's d'argument, el president d'ERC és hàbil i alhora molt poruc. Si el coratge i el caràcter insolent de Mas són fruit d'haver crescut en un entorn tranquil i de ser un producte del sistema, la psicologia de Junqueras no es pot separar del fet d'haver experimentat les petites crueltats del món i d'haver nedat contracorrent per arribar on és. Aquesta diferència ha creat una distància que complica la seva relació.

Nascut el 1969, Junqueras va créixer a Sant Vicenç dels Horts, en una antiga torre d'estiueig per rics que havia quedat al costat d'un campament de barraques. Segons les fotografies, de petit ja lluïa un front de nen despert i tenia un ull més baix que l'altre, cosa que  li devia valdre burles i insults, i patir actituds perdonavides. Unes monges que feien feines socials al campament van quedar corpreses amb la seva intel.ligència i van recomanar als pares que el portessin al Liceu italià. A la universitat va jugar un paper important a la FNEC, el sindicat d'estudiants independentista, fins que en va sortir escaldat en les lluites internes.

Fill d'una infermera i un catedràtic d'institut, Junqueras va començar econòmiques a la UB però es va doctorar a la Universitat Autònoma en història moderna. La seva tesi, dedicada al pensament econòmic català, tracta els orígens del conflicte entre Madrid i Barcelona i la decadència de l'imperi hispànic. Tot i el seu bon expedient i l'habilitat que té per explicar-se, va patir per fer-se un lloc a la universitat. Potser la seva tesi era un punt massa agosarada pels prejudicis de l'època. Això explicaria que acabés donant assignatures com "Història premoderna de l'Àsia oriental" i que, abans de viure de la política, combinés les estades d'investigador a Cuba o al Vaticà, amb aparicions a la ràdio i la televisió.

PerfilJunqueras_03

El febrer de 2009, quan Junqueras ja era regidor de Sant Vicenç dels Horts, ERC el va triar per competir amb Ramon Tremosa, el candidat de CiU a les eleccions europees. L'autonomisme feia figa. Els partits buscaven independents de perfil sobiranista per donar una imatge de credibilitat i de renovació. Junqueras, que s'havia pronunciat contra l'Estatut, va ser presentat com un independentista "de debò". A Brussel.les, va fer pinya amb Tremosa i amb Raül Romeva, que llavors era federalista, i tots tres es van entendre bé. Allunyat de la guerra interna que vivia ERC, la projecció que li va donar Europa va ser suficient perquè el 2011 aparegués com un home de consens amb possibilitats de posar pau i fer neteja.

Des d'aleshores la trajectòria de Junqueras ha passat per tres etapes. L'etapa de consolidació va ser coronada el 2012, amb uns grans resultats electorals afavorits per l'eufòria del moment i per la campanya espanyola contra Mas. La segona etapa no va acabar tan bé. Després de lluitar per aconseguir que el 9N se celebrés i que la pregunta portés la paraula "independència", es va trobar donant suport a una festa noucentista que va convertir Mas en un heroi i el va deixar a la seva mercè. Aquella etapa, que havia començat amb un Junqueras pletòric, capaç de proposar una vaga general per forçar l'Estat a negociar un referèndum, va acabar amb el líder d'ERC esgotat i assetjat pels seus mateixos socis, per terra, mar i aire.

En els últims mesos, Junqueras ha sigut discret. Deixant de banda l'exhibició que va fer en el debat amb el ministre Margallo, el líder d'ERC ha mantingut un perfil baix, com si mirés de passar desaparcebut enmig de la carnisseria. Junqueras és un polític que sovint s'amaga sota una capa de sentimentalisme i de mediocritat perquè té present que, fins fa poc, l'Estat ha utilitzat la força per aconseguir els seus objectius. Si Madrid esmenta Terra Lliure tan sovint com pot, fa un any Junqueras escrivia en el seu bloc que, entre el 1975 i el 1980, els grups espanyolistes van cometre 500 atemptats a Euskadi, amb 38 morts i 128 ferits. En l'aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, va recordar que aquella salvatjada va ser condemnada per tots els partits excepte Unió Valenciana, la Falange i el PP.

PerfilJunqueras_01

Ara la violència és més subtil. Però Junqueras és conscient, com potser només ho ha estat Pujol, que un Estat té molts recursos per destruir-te, més dels que Mas es pot imaginar. Junqueras té pànic de la marginació social i el fracàs personal que han patit molts catalans que, igual que ell, han cregut que no hi havia res millor a fer que lluitar per alliberar el país; entre d'altres coses perquè creu que per ell seria una humiliació i per Espanya una victòria. Per això, mira de caure bé als convergents i es barreja amb ells amb la idea d'anar-los empenyent cap al conflicte, mentre els utilitza d'escut humà. El preu que paga per aquest esforç de contenció el porta escrit a la mateixa cara, en aquesta cara ample i dividida, d'home enèrgic i alhora voluble, d'Enric VIII i de capellanet, de jesuïta maquiavèlic i al mateix temps nen immadur i espantadís.

La pressió que fins ara ha contrafet el lideratge de Junqueras no s'ha vist mai tan clara com el dia que se li va trencar la veu a la radio, en plena picabaralla entre ERC i CiU. Llavors es va dir que patia per uns amics que havien perdut la feina, o pel setge convergent. Jo crec que la veu se li va trencar d'impotència de veure fins on arribaven els tentacles de l'Estat i fins a quin punt havia quedat desprotegit. Al voltant del 9N, quan Rajoy deia que no podia evitar la consulta de cap manera, va deixar caure en una conversa: "Con Junqueras nos entenderíamos mejor que con Mas." Algú li va recordar que Junqueras és independentista fins al moll de l'òs i el líder del PP va respondre amb un somriure imbècil: "Por eso, llegado el caso a Junqueras lo puedes meter en la cárcel sin que pase nada. Incluso mucha gente aplaudiría".