Munté, l'egípcia

Neus Munté és una dona pràctica i eficaç, amb un fons de romanticisme i d'empatia controlat, més adient per ajudar a resoldre els petits problemes quotidians que no pas per mirar de cara els grans conflictes o enfrontar-s'hi. El seu perfil tecnòcrata va agafar relleu quan el clima polític començava a sortir de mare i fins i tot el president Mas es comportava com si hagués perdut els nervis. La carrera de Munté ha agafat una velocitat tremenda. Els darrers mesos, només la modèstia i la capacitat de contenció de la nova musa convergent han evitat que CDC i la CUP l'acabessin convertint en la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya.

La carrera de Munté va donar el salt el juny passat, quan Unió i CDC van trencar peres i Mas va nomenar-la portaveu i vicepresidenta del Govern. Davant del to burleta d'Homs, que tant irritava els periodistes, l'estil de la nova portaveu de seguida va agradar els partidaris de temperar els ànims i preparar el terreny per evitar el xoc de trens. Si Francesc Homs és un home irònic, amb un humor de nen trapella que de vegades fa pensar en el ganxo accelerat i estrafolari de Louis de Funes, Munté és una dona que tendeix al hieratisme egipci. Alta, prima, de malucs amples i carona allargassada i trista, Munté té un aire de maduresa maternal entendridor. Sota l'expressió de peix bullit que li dóna el seu perfil executiu i tecnocràtic, sembla que hi puguis trobar una professora compromesa de primària.

La rellevància sobtada de Munté va lligada, sobretot, a dos fenòmens. El primer és la força que ha agafat el discurs d'esquerra des que el president Pujol va confessar que no era un sant. Des d'aleshores el partit de Mas ha cregut que havia d'emfatitzar el discurs social per fer-se perdonar la corrupció i les retallades, i l'eficàcia discutible del 9N. Munté té això que se'n diu sensibilitat social i és convergent i independentista. Nascuda a Barcelona el 1970, la seva vocació es va forjar en el viver de la JNC, però es va desenvolupar a la UGT. El 1996, va entrar al sindicat com a quota de partit i, sense trepitjar cap ull de poll, hi va anar ocupant a poc a poc diversos càrrecs d'importància.

Diuen que té massa tendència a dir que sí per no tenir problemes

Entre el 1998 i l'any 2000, Munté va ser secretària general adjunta de les joventuts de Convergència. Després va ser cap del Gabinet de la Conselleria d'Ensenyament i diputada del Parlament. Durant els set anys de tripartit, va cultivar la seva carrera a la UGT amb força èxit. El 2010, quan era secretària de política institucional del sindicat, Mas la va recuperar per les llistes del Parlament, i el 2012 la va nomenar consellera de Benestar Social i Família. A la UGT hi ha deixat un bon record. Els antics companys li reconeixen capacitat per treballar en equip i per entendre's amb tothom. Tot i així, alguns col·laboradors d'aquella època diuen que acostuma a dir massa que sí per no tenir problemes. Quan Mas va anunciar el decret de desconnexió, en plena negociació amb la CUP, va ser l'únic membre del Govern que va evitar posicionar-se. Aquest tarannà refractari al conflicte és l'altre element que ajuda a entendre la seva carrera fulgurant, juntament amb el seu perfil socialdemòcrata, i el fet de ser dona. El perfil discret i poc marcat de la vicepresidenta és la metàfora d'un país que no sap gaire què fer amb la seva força, una vegada esgotat l'entusiasme inicial de l'independentisme. De moment, el valor polític de Munté més important és que té un perfil i un currículum difícil de criticar. Tot i haver portat la Conselleria de Benestar Social en el moment dur de la crisi, no ha patit el desgast polític de les retallades. Quan ha comès alguna equivocació s'ha disculpat a temps, i les seves bones relacions en l'àmbit sindical han fet la resta.

Munté té uns ulls de gat domesticat que es pensa que el pis de l'Eixample és la selva

En un clima tan corrosiu que ha erosionat el president Mas i ha portat Junqueras a retirar-se a un segon pla per sobreviure, Munté té la força d'un currículum virginal i net. L'ara consellera de Presidència i portaveu del Govern és un full en blanc en el qual tothom pot projectar-hi els seus millors desitjos. A mi sembla una actualització del president Mas, adaptada als temps que corren. El prestigi d'home coherent i eficaç que Mas tenia quan va emergir com a successor de Pujol també partia de la capacitat que fins aleshores havia demostrat de jugar dins de les regles sense mullar-se ni posar-se en problemes. L'única cosa que el va fastiguejar és que era massa ben plantat, per ser un líder català, i les esquerres el trobaven arrogant. Posat a primera línia del conflicte amb Espanya, Mas ha acabat destruït per voler preservar aquesta aparença d'home decent, amb uns principis i una honestedat indestructible. Munté, que té la sort de no ser tan guapa com l'Arrimadas ni tan lletja com la Cristina Almeida, representa bé la patriota catalana del carrer. Mireu-li el ulls felins de gat domesticat, que es pensa que el pis de l'Eixample és la selva. El problema de Munté, igual que el de Mas, és que és difícil ser convencional quan resulta que et vols carregar la convenció vigent. Veurem com gestionarà les seves contradiccions posada sota els focus, en un moment tan complicat. Davant dels que ja volien fer-la presidenta, la consciència dels seus límits i l'aparició de Puigdemont l'han salvat d'una de bona. Però de tota manera cada cop tindrà menys marge per gestionar els conflictes de perfil o quedar-se quieta com una verge romànica.