L'historiador i religiós Hilari Raguer ha mort avui als 92 anys, segons s'ha anunciat des del monestir de Montserrat, on feia 65 anys que era monjo.

 

Nascut com a Ernest Raguer i Suñé a Madrid l'any 1928, on el seu pare treballava, es va llicenciar en dret l'any 1950 a la Universitat de Barcelona, que l'any 2016 li lliuraria la Medalla d'Or. En aquell acte va fer un retrat de la Universitat franquista, on va coincidir amb companys tan rellevants com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Carlos Barral, Francesc Casares, Josep M. Castellet, Josep Espar Ticó, José Antonio Antonio Linatti, Marsal Agelet, Adolfo Marsillach, Alberto Oliart, Joan Reventós o Antoni Tàpies.

Del Grup Torras i Bages a la vaga de tramvies

Amb Joan Reventós, Ainaud, Pere Figuera, Anton Cañellas i Jordi Pujol formaria part del Grup Torras i Bages, que es reunia al jardí de can Reventós per rebre les lliçons polítiques i històriques de l'escriptor i editor Joan Sales i l'activista Raimon Galí, excombatents republicans retornats de l'exili l'any 1948. El grup havia estat creat pels cosins Carner (Jaume Carner Suñol i Joan Reventós Carner) com un grup d'amics fins a esdevenir un nucli de trobada del catalanisme cristià universitari que s'havia sumat amb entusiasme a les festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l'any 1947.

Els seus vincles amb nuclis de la resistència antifranquista el portarien a ser empresonat, mentre feia el servei militar com a oficial de milícies, per la seva participació en la Vaga de Tramvies, fet que desencadenà la seva entrada al monestir de Montserrat, on ingressà l'any 1954 i fou ordenat sacerdot sis anys després. A Montserrat ha exercit de professor de Sagrada Escriptura i d’història contemporània de l’Església.

Malgrat la seva ordenació, va continuar investigant i formant-se a l'exterior. El 1960 redactà, per a la Facultat de Dret de la Sorbona –on el 1962 es diplomà en ciències polítiques–, una memòria sobre la Unió Democràtica de Catalunya i la seva intervenció durant la Guerra Civil de 1936-39, que fou la base per a la seva tesi doctoral a Barcelona, La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39), no publicada fins el 1976, un any després d’obtenir el títol (el primer defensat i amb una tesi publicada en català). A París també cursà estudis de doctrina social de l’Església a l’Institut d’Études Sociales dels jesuïtes de l’Action Populaire. Del 1962 al 1972 fou destinat al monestir de Medellín (Colòmbia), on fou mestre de novicis, professor de Bíblia i litúrgia al seminari major, a la Facultat de Teologia de la Universidad Bolivariana i a l’Instituto de Liturgia del Consejo Episcopal Latinoamericano (CELAM). Ocupà també el secretariat nacional de litúrgia de Colòmbia els anys de la reforma litúrgica.

Historiador crític amb el paper de l'Església durant la Guerra Civil

Com a historiador ha centrat les seves recerques en el paper de l'Església durant la Guerra Civil i el franquisme. Ha sigut molt crític amb el paper de les jerarquies i ha destacat la tasca d'alguns religiosos i polítics per normalitzar les relacions entre la República i el món catòlic. També ha publicat la biografia de Manuel Carrasco i Formiguera, Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, i del general Domènec Batet, militar català afusellat per Franco per haver-se mantingut fidel a la legalitat i que l'any 1934 havia sufocat la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys. També ha publicat llibres memorialístics, com Gaudeamus igitur. Notes per a una història del “Grup Torras i Bages”, El quadern de Montjuïc. Records de la vaga de tramvies.

En la seva bibliografia destaquen La espada y la cruz: la Iglesia 1936-1939, Leviatan. L’Església i els totalitarismes, La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (1936-1939), els treballs sobre el Concili Vaticà Segon, Sapientia cordis. De Roncalli a Joan XXIII, Réquiem por la cristiandad. El Concilio Vaticano II y su impacto en España, i, amb altres autors, Storia del Concilio Vaticano II, dirigida per G. Alberigo . El 2018 publicà Escrits dispersos d’història. És autor també de diverses obres d’espiritualitat, com La nueva liturgia de las horas, Para comprender los salmos, El rei David, Llegir avui l’Apocalipsi i La Lectio divina , un recull d’articles sobre qüestions religioses i el divulgatiu Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat (2008). Dins la comunitat de Montserrat va ser una de les veus més dures sobre el funcionament intern del monestir i va mantenir una actitud crítica envers l'abat Escarré.

Defensor de la independència de Catalunya, va publicar el llibre-pamflet Ser independentista no és cap pecat, l'any 2012. L'any 1999, juntament amb Agustí Colomines, s’encarregà de l’avaluació de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya a l’exili, dipositat a l’Arxiu del Nacionalisme de la Fundació Sabino Arana i retornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Col·laborador en revistes com Qüestions de vida cristiana, Historia 16 i Revue d’histoire ecclesiastique, als diaris El País, Ara i el digital El Matí Digital. L’any 2014 rebé la Creu de Sant Jordi.