Mireia Boya va néixer el 1979 en un hospital de Saint-Gaudens, un poble de l’Alta Garona, prop de la frontera de la Vall d’Aran. La seva mare tenia 43 anys i, com que la sanitat de Viella no donava prou garanties, la família es va voler assegurar que no hi hauria complicacions en el part. Jusèp Boya, el seu germà, que és director general de Patrimoni amb Santi Vila, és força més gran que ella. Boya m’explica amb una senzillesa que sembla marca de la casa que és el fruit imprevist d'“un gol per l’esquadra” que els seus pares es van marcar en un hotel de Torremolinos durant unes vacances a la platja espatllades per la pluja.

Fins als 17 anys, Boya va viure a Les, una població a tocar de França, envoltada de muntanyes i prats verds que el 1980 no arribava als 600 habitants. Estudiava a l’escola pública de Viella i treia bones notes sense gaire esforç perquè té una certa memòria fotogràfica. D’adolescent s'enamorava en occità i en castellà, i li agradava sortir de farra amb la colla pels pobles de la Vall, especialment en la temporada de festes majors. Amb els amics cantava L'immortèla, el clàssic de Nadau que fa tres o quatre anys va inspirar una marca de cervesa artesana.

Potser perquè el paisatge i les monumentals farres de muntanya la van acostumar a l’element feréstec no entén les polèmiques de monja que s’inventa el periodisme barceloní: 

- És clar que em sembla malament que la gent faci un clau al metro, però tampoc cal fer-ne un gra massa.

- I què en penses de les esponges marines i les copes menstruals?

- Jo faig servir tàmpax, si m'ho preguntes. Però tinc amigues de Junts pel Sí i del PSC que fan servir la copa. I diuen que dura tot el dia. Aquesta polèmica també em sembla una mica buscada, no trobes?

El pare de Boya era cuiner i feia de pastor en jornades de vint hores. La seva mare ajudava a l’hostal de la família, però es va anar embolicant en la política aranesa fins al punt que va arribar a ser diputada per CiU al Parlament i més tard Síndica de la Vall d'Aran. Quan tenia 12 o 13 anys, a l'escola li van posar un treball que consistia a estudiar un arbre dels boscos aranesos i a còpia de mirar-se bé un bedoll la seva vocació va quedar fixada. Als 17 anys va baixar a Barcelona i, després de fer el COU, es va matricular a Ciències Ambientals. 

Una vegada enllestida la carrera a la Universitat Autònoma, Boya va marxar a fer el doctorat al Canadà. Al Quebec hi bullia el moviment nacionalista i es va interessar per les polítiques d’integració lingüística, que diu que són molt bones. També va descobrir la situació de les tribus indígenes, que malviuen delmades per la marginació i l’alcoholisme. Durant 4 anys i mig va treballar a la Universitat de Mont-real mentre feia la tesi doctoral. Per escriure el treball de camp va fer una estada a Sao Tome i Principe, una illa situada davant del Camerun que combina els paisatges exòtics amb els bunyols de ciment.

Un cop doctorada, va deixar el Canadà -"feia massa fred"- i va tornar a Catalunya. D'entrada va coordinar un màster de paisatgisme a la Universitat Autònoma, però el 2012 es va instal·lar a la Vall d’Aran i va començar a combinar la feina d’ambientòloga amb contractes precaris a la Pompeu Fabra. Durant la Via Catalana del 2013, es va trobar amb un grup que portava banderes occitanes prop d’Amposta i s’hi va posar d’acord per muntar la secció aranesa de l’ANC. Tot i que el seu germà i la seva mare tenen relació amb CiU, diu que llavors no s'imaginava que acabaria al Parlament.

- En aquell moment –m’explica-, no havia tingut cap contacte amb la CUP. Els vaig començar a tractar perquè dues empreses que donaven molta feina al meu poble van tancar i els únics que van venir a ajudar-nos van ser els cupaires del Pallars.

Segons Boya, quan van arribar les eleccions del 27-S la CUP li va demanar d’anar a les llistes per complir un requisit tècnic. Diu que, bàsicament, era l’única dona que tenien disponible a la zona –la noia que anava de quatre encara estava estudiant. Tot i que s'oblida d'explicar-m'ho, quan la CUP va anar a buscar-la, era regidora del seu poble per Corròp, un partit occitanista que ella mateixa va ajudar a fundar el 2015 amb l'objectiu de trencar el bipartidisme entre Convergència Democràtica Aranesa i Unitat d'Aran. La renúncia de Ramon Usall durant les negociacions amb Junts pel Sí potser la va sorprendre. Però, en cap cas, no l’ha fet infeliç. 

Per ara, diu que la feina al Parlament li agrada perquè “cada comissió és com anar a classe, sempre hi ha temes nous per estudiar i per preparar”. La vida política li treu temps per escriure i aquest estiu vol encarrilar un llibre “que serveixi per obrir el debat sobre la relació entre els Països Catalans i Occitània”. Boya lamenta que l’Aran no passi de ser un element folklòric en l’imaginari català i que la política no hagi dotat de contingut els discursos tòpics sobre les euroregions, tenint a l’abast tants arguments històrics i geopolítics.

La diputada de la CUP coneix el llibre d’August Rafanell La Il.lusió Occitana. No li has d’explicar que fins al segle XVII les Constitucions navarreses estaven escrites en bearnès, una variant de l’occità perfectament comprensible per un català. “Hi ha poca gent –em diu- que sàpiga que les primeres revoltes contra Felip V que van portar la Guerra de Successió van començar a la Vall d’Aran”. Tampoc hi ha gaires catalans que siguin conscients que, de vegades, el Govern de la Generalitat té la mateixa actitud perdonavides respecte d'Occitània, que Espanya té amb Catalunya.

Teòricament, l’occità és oficial a tot Catalunya des del 2006. No obstant, el desplegament de la llei ha sigut tan lent que, en els concursos de places públiques dels mossos o els metges, saber aranès suma menys punts que saber francès o italià. Quan va esclatar la polèmica pel manifest del grup Koiné, la diputada de la CUP es va guanyar retrets perquè va recordar que a Catalunya hi ha dues llengües minoritzades, el català i l’occità. Boya considera que si les dues llengües anessin agermanades i aprofitessin els vells lligams històrics tindrien molta més força davant del castellà i la resta de llengües colonials d'Europa.

Per Boya la independència de Catalunya ha de contribuir a la llibertat dels pobles europeus. Alguns que la coneixen diuen que Boya té el seu propi full de ruta. És perfectament plausible i assenyat que, a llarg termini, la diputada aspiri a ser la presidenta d'un Estat aranès, confederat amb Catalunya i amb Andorra, que parli de tu a tu amb la Generalitat. Malgrat que no en parli i que militi a la CUP, Boya pertany al grup de famílies que remenen les cireres de la Vall i que estan dividides des dels temps de les guerres carlines. La diputada pertany a la primera generació que ha viatjat lliurement per Europa i que ha restablert el contacte amb el món occità, des de la segona guerra mundial, i això li dóna força política.

Boya té clar que la Vall d'Aran és una part de la nació occitana. A casa sempre han mirat a França amb més recel que a Espanya per l'escabetxina que ha fet amb la cultura del seu país. El fet que la CUP l'hagi escollit com a presidenta del seu grup parlamentari, posa de manifest que hi ha un món que es torna a despertar, malgrat els intents que els Estats francès i espanyol han fet per enterrar-lo, cadascun a la seva manera. Com que fa cara de ser llesta i de voler fer carrera política, és possible que la seva figura posi en evidència que ERC i CDC es prenen a broma la qüestió occitana i que això els obligui a espavilar-se.

Aparentment, Boya no dubta que Junts pel Sí i la CUP estan treballant per dur a terme la independència. Si li comentes que el Govern s’està empassant totes les sentències del TC, respon que no és del tot veritat i que, en qualsevol cas, tard o d’hora l’Estat espanyol donarà un motiu de pes per iniciar de la desobediència. Escèptic, li demano que em posi un exemple i em diu que veu inhabilitada la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Ric. Fa unes setmanes Jordi Sànchez va fer alçar de les cadires amb aquesta mateixa idea més de 2.000 socis de l’ANC que s’havien aplegat a Manresa.

Tothom que està una mica informat -li explico- sap que Sànchez ho va dir amb una punta de sarcasme. Em mira entre divertida i mosca, amb aquesta cara seva de persona dolça però impenetrable, i em respon. “Mira, jo només sóc a Barcelona per fer la independència”. Llavors em fixo que porta unes vambes Munich amb uns cordons vermells molt cridaners ideals per fer excursions a la muntanya. "Sempre porto vambes", em diu -excepte de la marca Nike, que explota nens del Tercer Món. Penso que és una sort que en tingui molts parells, perquè l'excursió serà ben llarga. 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat