El candidat d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián (Santa Coloma, 1982), va canviant sense manies del català al castellà al llarg de tota l’entrevista. Sense pensar-hi ni donar-hi cap importància. Amb aquesta naturalitat, la mateixa amb què, com ell explica, ha viscut a Santa Coloma on va créixer o a Sabadell on ara resideix, s’ha convertit en una de les novetats de la campanya: el cap de llista d’Esquerra, un autèntic desconegut fa pocs mesos, que fa bandera de la defensa de l’independentisme en castellà.

D’on surt Gabriel Rufián? Ha aparegut gairebé de cop i volta... La veritat és que no hi ha misteri. Com tants altres vaig estudiar a la Universitat i treballava de tot per pagar-me els estudis. Després d’un màster vaig entrar a una empresa com a becari i allà hi vaig estar nou anys treballant. Va arribar un moment en què era incompatible l’activitat en l’empresa privada amb l’activitat més pública. Principalment després d’entrar a l'ANC, on l’exposició mediàtica era molt més gran. Vaig haver de decidir i vaig optar per dedicar-me d’una forma més intensa i exclusiva a aquest món.

I la vinculació amb ERC? Des dels inicis de Súmate vam tenir contactes amb tots els partits del procés. Era inevitable, compartíem actes, trobades, xerrades... Sóc d’esquerres. L’afinitat ja hi era. Nosaltres a Súmate començàvem a interpel·lar els partits per dir que intentàvem fer independentisme en castellà, que potser podia arribar fins a on encara no s’havia arribat. També perquè hi havia formacions com Ciutadans que usaven la llengua com una mena d’arma llancívola. Volíem explicar que això no anava d’orígens o de llengua, sinó de tenir un país de tots i per a tots.

Alguns s’han dedicat a gratar en el seu passat a veure què hi troben... A mi em consta... No hi ha misteri. No trobo tan estrany que gent com jo que venim de fer política al carrer, en un moment determinat donem aquest pas endavant. No faig res que no hagi fet tota la meva vida. Jo vinc d’una tradició d’esquerres molt determinada, és el que he viscut a casa meva. Potser no és tan habitual que algú com jo, que no tinc militància o història pública prèvia, tingui aquesta oportunitat entre cometes, però no m’ho prenc com un tema personal. És una victòria de tot aquest procés el fet que persones que vénen del carrer siguin a segons quins llocs.

Però inquieta en alguns àmbits que algú que fa bandera que es castellanoparlant defensi l’independentisme... Sectors de l’unionisme més reaccionari... L’independentisme en castellà reflecteix una mica la seva derrota. Ells contínuament venen el relat que aquí la gent està enfrontada per l’idioma, que el castellà està perseguit. Si fem 30 segons de discurs independentista en castellà et carregues tot aquest relat trampós. Per això estan una mica més neguitosos del compte. Ha passat des del primer moment. A Súmate ho tenim molt interioritzat que hi haurà gent que estarà contínuament atacant. Si estan tan nerviosos és perquè incidim en les seves mentires.

_MG_3516(2)

Quina és, doncs, la qualitat de Gabriel Rufián per ser cap de llista? No és tant un tema personal. Potser el fet d’intentar interpel·lar gent que potser fins ara no s’havia sentit interpel·lada, arribar a gent que potser no s'havia arribat, reflectir que aquest procés no va d’un barri, un polític o un partit determinat, sinó d’un munt de gent que són fills i néts d’aquells que van arribar a aquest país fa tant de temps i potser pensaven que aquest procés no anava amb ells. Potser perquè es feia en un determinat idioma.

Fins ara l’independentisme en general no ho havia intentat, això d’obrir-se més? Sí i no. Aquest país ha canviat moltíssim. Hem fet coses que semblaven impossibles. Parlar a la Diada en castellà semblava impossible. I ha passat. Fer aquesta revolució semblava impossible i s’està fent a la catalana, sense trencar una sola paperera. Ho repeteixo: jo que vinc del Fondo de Santa Coloma de tota la vida he sentit parlar català, castellà, i un munt de llengües, i fins i tot a la mateixa persona en poques hores. És el país que tenim. És important fer-ho perquè tenim una maquinària mediàtica de poder enorme a sobre que diu que això va d’una llengua determinada i una classe determinada. I no. Això va de tothom.

Va conèixer Oriol Junqueras, fa un any, a casa seva... Teníem amics en comú. Vam fer un dinar a casa seva. Jo anava amb una mica de respecte, no sé si la paraula és por, pel personatge. Amb molt poques ganes de parlar. I el primer que em va preguntar va ser "tu, què n'opines". I vaig haver de parlar i ell escoltava. Em va semblar que això era una mica especial. No m’ho esperava. També em va passar amb Toni Comín. Escoltava.

I què li va explicar? Que hi havia moltíssima feina a fer. Li vaig explicar la feina que havíem fet a Súmate, que coneixia perfectament. I que se'n podia fer molta més. Calia anar on no s’hi havia anat tant i parlar amb qui no s’hi havia parlat. Hi va haver una bona sintonia.

Ha anat per tertúlies de mitjans espanyols. Què li diuen? Tampoc tant! Sí que he estat en platós una mica especials. No entenen res. Perquè no ho volen entendre. La seva percepció és que ets un dels seus i què fas allà. Tenen un estereotip d’independentista molt determinat. No només de l’independentisme. De gairebé tot. Parlem de cadenes que pertanyen a una dreta molt reaccionària. Quan veuen que ets un tipus normal que no crida ni insulta ni poden treure’t de polleguera, ho porten pitjor. No és mèrit meu, és demèrit d’ells. S’enfaden molt.

_MG_3558(2)

Té família a Andalusia? Sí

I què en pensen? Jo vinc d’una tradició d’esquerres que està a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. I ho tinc més fàcil. També tinc família que ho veu no tan clar però ho respecten molt. No discutim per aquest tema ni molt menys.

Al dinar de Nadal parlen sense problemes... I tant! Aquest estiu va venir família d’Almeria que són votants de Ciutadans. Parlem amb absoluta normalitat. No hi ha cap problema.

S’ha trobat a faltar una certa resposta d’aquesta esquerra espanyola sempre disposada a mobilitzar-se per tot, però amb el procés no ha dit res... Sí. Em sembla dramàtic, un enorme acte d’hipocresia. Ho dic amb pesar. Aquells que fa uns anys, com La Tuerka [la televisió per internet de Podem], han acabat quedant com a revolucionaris molt estranys, que regalen el DVD de Juego de Tronos al Rei i, en canvi, aquí diuen que això va de cognoms. Els demostrarem que això es pot guanyar.

Havia tingut simpatia per Podem? Simpatia no. Els seguia. Iglesias, Errejón, Monedero, Cotarelo... Els seguia i em semblava una molt bona notícia per a l’Estat. Simpatia? No em considerava pròxim a Podem, més que res perquè aquí ja hi havia una majoria configurada a favor del procés d’autodeterminació. Jo veia gent que estava a favor d'aquest procés i després han fet un viratge. Els que han canviat han estat ells, no nosaltres.

L’han decebut? Com a tants altres. Al final, la cúpula de Podem i de CSQP diuen “no es pot”. Nosaltres, amb tota humilitat, interpel·lem a les bases d’aquestes formacions per dir-los-hi que el canvi, la revolució, la regeneració, és aquí i ara i es diu procés d’autodeterminació.

A Súmate té com a company Antonio Baños. Què li sembla com van les converses amb la CUP per al nou govern? La notícia seria que fos fàcil. En aquella taula amb polítics tan diferents com el senyor Artur Mas i l’Antonio Baños, seria notícia que es posessin d’acord immediatament. Parlem d’una negociació extraordinària, que requereix paciència, generositat, pragmatisme... però també menys soroll. Forma part de la normalitat que no es posin d’acord. Una mica de paciència, perquè es farà segur.

En parlen amb Baños? Jo personalment amb ell parlo de tot menys d’això. Per un tema d’amistat. Prou feina té i prou preguntes té a sobre perquè jo també el truqui.

Per tant, Mas serà president? I tant. Jo estic a les antípodes ideològiques de Convergència i del que representa Artur Mas, però entenc que un país es guanya amb tothom. Si no, no es guanya. El que digui que es pot guanyar el país sense el que representa Artur Mas desconeix el que té davant o no vol guanyar res. Necessitem tothom i el candidat inequívoc de JxSí a la presidència és Artur Mas i va guanyar les eleccions, no?

Un dels seus rivals de campanya és CDC, dins Democràcia i Llibertat, que és un dels socis d’ERC al Parlament. Complica la campanya, això? No, perquè per a nosaltres no és una confrontació ni és un rival. Venim d’una coalició electoral de fa molt poc. Entenem que anem al mateix en aquestes eleccions: la defensa del vot de la gent i la república catalana, i els desitgem el millor, com a tots els independentistes. Perquè els necessitem forts. Ara bé, sí esperem que a nosaltres ens vagi una mica millor...

Veient com funciona la campanya creu que ha estat un encert anar en llistes separades? JxSí tenia l’objectiu de guanyar, com mai, el plebiscit que no ens van deixar fer de manera democràtica i normal. Ara estem en un altre escenari, el de defensar aquell resultat. El fet que CDC, o DiL, i ERC des dels seus espais ideològics tan diferents defensin el mateix, és també una manera d’anar junts. No ho percebo com afebliment, sinó com una fortalesa d’aquest procés, com una victòria.

I què hi faran, a Madrid? El mateix que a Brussel·les. Defensar les institucions i el vot de la gent. Ocupar un espai de poder enorme que és el Congrés dels diputats. Podem no anar-hi, però si no hi anem, regalem el relat del que aquí passa a Albert Rivera, per exemple, a qui només falta sortir en un programa de cuina. Gent amb intencions democràtiques molt estranyes.

I si en quatre anys no s’ha aconseguit tancar el procés d'independència? No contemplem aquest escenari. No hi ha pla B. Hem de fer el que sempre hem fet, respectar els acords signats, el full de ruta. No estarem ni un dia més dels 18 mesos que marca el full de ruta i, quan es proclami la independència de Catalunya, marxarem, perquè ja haurem fet la nostra feina. Aquesta imatge dels diputats independentistes marxant és molt potent. Podem arribar a molts llocs on fins ara no hem arribat amb aquesta imatge.

Marxaran passi el que passi? Entenem que ja som un Estat diferent a l’Estat espanyol. Això és el que anem a defensar. Això comporta, quan es proclami la independència de Catalunya, marxar d’un Congrés que no és el nostre.

I si d’aquí 18 mesos no s’ha proclamat? El que farem serà respectar el Parlament. Tothom vol que es faci de la millor manera possible dels temps que tenim, 18 mesos, no estarem ni un dia més. Si és menys, millor. Si és més, pitjor. Però no estarem ni un dia més.

Heu dit que no formareu part d'una ponència per la reforma de la Constitució? Es ciència ficció política de la bona. Som davant d'un escenari electoral dramàtic, on guanya PP o el Partit Socialista o Ciutadans. Tres partits que s’assemblen molt perquè són més de dretes que una altra cosa. Són els primers que li diuen cop d’estat al que aquí passa, o amenaça i desafiament. Amb aquesta gent no es pot negociar res. Els radicals no som nosaltres, són ells. I a més parlant d'una Constitució sagrada, que ells canvien en una nit perquè els truca segons qui. No hi ha res a negociar. L’única possibilitat que hi hauria de negociar alguna cosa seria que David Cameron es presentés a les eleccions a Espanya, però crec que no ho fa...

La campanya ha tret a la llum tota mena d’operacions: Menina, salvar al soldado Sánchez... Em recorda una mica quan ets petit i no t’agrada un menjar, la teva mare t’ho torna a posar un altre cop per la nit amb un altre plat. Que sigui Soraya, Rajoy o Sánchez és el mateix. Els únics que ho podrien entendre, Garzón o IU, són absolutament residuals, minoritaris. Davant aquest escenari el que hem de fer és deixar de parlar de segons qui, i segons quines operacions estranyes, i començar a obeir el que tenim aquí.

Fotos: Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat