L’Elvira té una floristeria al xamfrà del carrer Londres amb Casanova. És un local menut, molt ben aprofitat, amb un aparador atapeït de plantes que pràcticament no deixen veure l’interior de la botiga, i un taulell estretíssim que sempre és ple d’encàrrecs i d’alguna cel·lofana retallada a última hora.

Quan el seu pare va obrir la botiga el 1983, el dependent de l’oficina de la Caixa que hi ha al davant li va recordar que els antics amos havien plegat perquè els números no els sortien. “Escolti, que no he vingut pas a demanar un crèdit sinó a obrir un compte!", li va respondre. I fins ara la floristeria i l’oficina de la Caixa han anat tirant.

Per Sant Jordi, l’Elvira mira de sortir amb alguna idea original que la distingeixi de l’eixam de venedors que envaeixen els carrers. Enguany, a la parada hi tenia un drac de peluix de color blau divertidíssim, amb unes ales i una cresta de color violeta, un ventre groc i uns ulls grossos molt amables. El drac portava una senyera per bufanda i anava armat amb una rosa d’un vermell grana molt intens, tal com els enamorats es pensen que és el cor de les persones.  

L’Elvira no vol criticar l’Ajuntament, encara que doni llicències a dojo per vendre roses el dia de Sant Jordi. Però si grates rondina: “Home, què dirien els pastissers si el dia de Sant Joan tothom es posés a vendre coques al carrer?” El que li sap greu, més que els diners que deixa de guanyar, és veure el seu ofici convertit en una caricatura. Els cubells plens de roses, els pètals trepitjats a terra al final del dia, la poca traça amb la qual es presenten alguns rams. 

- Una alumna meva –li explico- em va dir que sortiria a vendre roses disfressada de stormtroop.

- Què és això?

- Són els soldats dolents de la guerra de les galàxies, aquells que van coberts amb una cuirassa blanca.

- Ja sé que alguns estudiants fan caixa pel viatge de final de curs -em diu, mirant de ser comprensiva i buscant comprensió alhora-, però si t’estimes les flors aquesta patxanga fa una mica de mal.

Cada any surten escriptors lamentant que els famosos de la tele segrestin el seu ofici. I és tan cert que Sant Jordi humilia la puresa de les roses com que serveix per publicar llibres infectes. Però amb el blau del cel d’abril escampant-se com un riu per la ciutat, la jornada sempre ofereix consol. L’Elvira mateix en el fons viu la diada com una festa familiar, més que no pas com un negoci. “Tothom em ve a ajudar a la botiga, i això fa que sigui un dia molt bonic.”

Com més ecologistes ens tornem més costa trobar gent que sàpiga reconèixer una peònia o una hortènsia

Una cosa que fa gràcia és que com més ecologistes ens tornem, menys gent conec capaç de reconèixer les flors més populars. Quants ecologistes saben quin aspecte té una astromèlia, una peònia, una frèsia, un gladiol, una hortènsia o fins i tot un simple i humil clavell? Deu ser casualitat però no conec cap persona que s’estimi activament les flors que m'hagi parlat mai del canvi climàtic o que a casa separi la matèria orgànica del paper i el plàstic. 

Em sembla que amb les flors i l’ecologia passa com amb la cuina i la gastronomia. Els restaurants cada dia estan més plens de gent que no es sabrien fer ni un ou ferrat. Amb la literatura catalana aviat arribarem al mateix punt de pedanteria. Per exemple: no tinc clar si el premi Ramon Llull d’enguany, el més venut d’aquest Sant Jordi, està escrit en català o amb el Google Translator. Tradueixin al castellà aquest fragment de la primera plana:

“La guerra de set anys entre carlistes i liberals va finalitzar fa un any però la seva devastació té la majoria de les famílies de la comarca de Morella i el Maestrat al caire de la supervivència. Pep lo bitxo aguanta la respiració, apunta. El seu ull gris enfoca el cap del conill, la resta del món s’esvaeix. Saltant i cridant de goig, Pep lo bitxo retorça el coll del conill agònic. La pedrada precisa li ha obert una bretxa vermella a la templa i al nen no li importa veure els palmells de les seves mans untats de sang després d’enfonsar el cos palpitant de l’animal al sarró”.

No vull que em diguin nazi, però si seguim així la cultura catalana acabarà semblant un restaurant d'aquests que posen música de sintetitzador i decoren les taules amb plantes artificials. 

- Què et sembla –li pregunto a l’Elvira-, la gent que fa servir paper de plata per embolicar les flors?

- Ai calla. El paper de plata és per embolicar l’entrepà de pernil dolç!

Segons l’Elvira, els clients del nord d'Europa tenen més criteri que els catalans, quan compren flors. Potser perquè nord enllà el clima és més trist, “els alemanys i els anglesos tenen una cultura floral més sòlida i desenvolupada”. De vegades la clientela del país li arriba amb una revista de moda o amb una fotografia d’instagram i li diu: vull això.

Quan jo era petit el meu pare tenia un amic que era jardiner i que es barallava amb els clients perquè li demanaven plantes per posar en llocs que no es corresponien. L’amo del garden s’enfadava i li deia: “Tu cobra i calla” i ell: “No! Una planta és un ésser viu!”

L’Elvira m'assegura que els seus clients es deixen aconsellar i que Internet ha fet evolucionar molt l'ofici. La qualitat del producte es dóna per descomptada i el que fidelitza és la gràcia amb la qual s'interpreten les combinacions i els ornaments. “Si connectes amb la sensibilitat dels clients, acabes creant relacions personals molt maques, perquè a través de les flors et fas càrrec d’una part petita, però important, de la vida privada de les persones, i això demana una relació de confiança”.

Potser perquè estic massa content d'haver-me conegut, amb les flors em passa com amb els gossos i amb els nens. M’agraden molt però em fa l'efecte que no les necessito. L’Elvira diu que no pot ser, que les flors enriqueixen la intimitat. “Les flors no són un luxe, fan companyia, endolceixen l’ambient i trenquen la geometria dels espais. Tenir un ram al menjador fins i tot és bo per la salut” 

Tu tens flors a casa?, li pregunto –sembla una dona introvertida, d’aquestes que parlen més obertament amb els vegetals que amb les persones. Diu que esclar, que la reconforta obrir la porta del pis i sentir l’olor d’una planta que li agrada. Una de les seves preferides és el lliri oriental. També li agraden algunes orquídies perfumades, i l’aroma clàssica de la rosa chrysler. Jo -li dic- dormo amb uns saquets de lavanda a la coixinera, però si passés més de vuit hores en un espai tan petit i vegetal no sé si voldria sentir olors silvestres a casa. 

L’Elvira ve d'una família de floristes de finals del segle XIX. De tant en tant, necessita pujar més amunt de Tremp, a la vall de Cardó, i contemplar el paisatge, sobretot a la tardor i la primavera, les dues estacions més riques en colors i perfums naturals. A la tardor i a l’hivern em recomana que doni caliu a casa posant molses i líquens i plantes com ara l’azalea, les camèlies, la ponsètia o el ciclamen. A la primavera i a l’estiu, en canvi, es tractaria de gaudir els colors refrescants dels gira-sols, les petúnies, les hortènsies, els gessamins, les astromèlies.

I cactus? Una vegada una noia em va regalar un cactus perquè considerava que no estava prou per ella. “Home, doncs el cactus -em respon l'Elvira- és per minories, però cada dia guanya més adeptes perquè n’hi ha de molt exòtics i té l’avantatge que no necessita que et recordis de regar-lo". Els cactus xuclen les males vibracions -m'explica- i n'hi ha que fan una flor exuberant i salvatge i, després, tranquil·lament i sense protestar es moren.