La nova presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, és com aquestes primeres esquerdes que apareixen en un mur abans que comenci a col·lapsar-se. Forma part de l’estol de figures que, entre el 2008 i el 2011, van posar l’autodeterminació en el centre del debat polític a través de les consultes populars per la independència.
Des que va deixar ERC el 2012, els partits no han comptat amb ella, però ha resistit millor que la majoria d’impulsors de l’autodeterminació el sectarisme i les campanyes criminalizadores. A diferència d’altres pioners com Anna Arqué, Uriel Bertran o Alfons López Tena, fins ara no s’ha enfrontat mai de forma oberta als partits processistes.
Quan ERC i CiU es van apropiar del moviment independentista per salvar els seus interessos electorals, Paluzie va apostar per intensificar la pressió social, en comptes d’intentar desafiar la seva hegemonia. Durant anys va assenyalar les inconsistències de la propaganda del govern sense perdre el somriure, esperant de poder empènyer els partits a complir les seves promeses.
Persistent i cerebral, una mica com Jordi Graupera va saber preservar la seva reputació d’atacs injustificats, abocant la intel·ligència a desmuntar els discursos bizantins del processisme. La seva formació acadèmica li va permetre fer valer la veueta d’ocellet en els debats més sorollosos sense deixar-se atropellar ni perdre el tacte. El fet que hagi aconseguit la presidència de l’ANC fa pensar que ERC i la nova Convergència han perdut el control del discurs públic.
Paluzie és filla d’una família d'intel·lectuals d’Olot compromesa amb el país. Educada en el Liceu Francès, en l’arbre familiar hi té pedagogs, astrònoms i fins i tot esperantistes, tots tocats per un notable afany d’innovació i de servei públic. El seu pare va tenir un paper actiu en els àmbits de l’esport i de la defensa del medi ambient, i va presidir la comissió d’Urbanisme de Barcelona.
Nascuda el 1969, va ser la primera degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, càrrec que va exercir entre el 2009 i el 2017. Després de doctorar-se, va completar la formació a Yale, a la London School of Economics i també en un centre francès que ara forma part de la Paris School of Economics. Actualment és investigadora del Centre d’Anàlisis Econòmiques i de les Polítiques Socials i té l’acreditació per ser catedràtica. Amb el temps, podria arribar a ser rectora.
Paluzie té una aparença freda però és empàtica i sensible, i té un punt revolucionari que no lliga amb el seu sentit de l'ordre. Sempre ha oscil·lat entre la seva vocació de servei al país i la por d’exposar a la picota la seva imatge pública. El fet de tenir una posició guanyada a la universitat li ha donat marge per relacionar-se lliurement amb els partits, sense comprometre mai les seves conviccions. La política universitària l’ha ensenyat a escoltar molt i a trobar punts de consens per sortejar el seu endimoniat joc d’equilibris.
Connectada amb els sectors durs de la FNEC, ha combinat la carrera acadèmica amb l’activisme, cosa que li ha permès forjar-se un prestigi difícil d’atacar i una experiència que no tenen els polítics de partit, ni tan sols els més ben preparats i joves. Assumint la presidència de l’ANC es pot dir que ha creuat el Rubicó. Mentre el processisme no faci govern hi haurà una certa pau i Paluzie tindrà temps per fer el seu discurs. Després, és probable que la tensió entre la política institucional i l’activisme de carrer vagi creixent.
Tinc curiositat per veure qui perdrà primer la reputació, si els partits processistes o la presidenta de l’ANC. Paluzie és una dona dialogant però la seva honestedat és de pedra picada. El pols està servit.