_MG_7769

Data original d'aquest retrat: 17 de desembre de 2015, 07:30h

A l'inici d'aquesta legislatura, Josep Antoni Duran i Lleida encara era un dels polítics més valorats a les enquestes del CIS. Immediatament després de la primera gran manifestació de l'independentisme, l'estiu del 2010, la premsa va publicar una bateria d'articles elogiosos, presentant-lo com l'únic polític que podia reconciliar Catalunya amb Espanya. Recordo un reportatge d'un diari madrileny que el presentava com un Francesc Cambó modern. La peça portava una fotografia que ha esdevingut icònica i que encara es pot trobar a Twitter. Duran i Lleida apareixia esmorzant a la seva suite de l'Hotel Palace de Madrid, mentre atenia una trucada al mòbil i llegia un exemplar perfectament planxat de La Vanguardia, tot alhora.

A les eleccions generals del 2011, Duran va encapçalar CiU i va fer un resultat històric. Aviat, el president Artur Mas va començar a retallar i a viatjar en lowcost i els polítics amb samarreta van començar a prendre el protagonisme. La majoria absoluta de Rajoy, combinada amb la crispació provocada per la crisi, van reduir molt el seu marge de maniobra. A poc a poc les corbates van perdre prestigi i aquella fotografia del 2010 es va tornar groga i verinosa. La imatge de Duran esmorzant a la seva suite no sols va envellir de cop; va passar a formar part de la col·lecció d'acusacions contra els polítics que no només no havien sabut preveure la fondària de la crisi, sinó que, a més, vivien en una bombolla de confort, mentre donaven lliçons de seny i realisme. A Duran només li va faltar l'abdicació del rei Joan Carles.

Convertit en un símbol del vell ordre, el líder d'Unió va pagar les retallades, la crisi de la monarquia i l'immobilisme de Rajoy
Convertit en un símbol del vell ordre, el líder d'Unió va pagar les retallades, la crisi de la monarquia i l'immobilisme de Rajoy. Pujol sempre havia utilitzat el prestigi del líder d'Unió per moderar els convergents més independentistes. Però quan l'independentisme es va desbordar, la figura senatorial de Duran construïda per la premsa es va desfer com un sucret. Com ja li va passar al PSC abans del 2010, i com li podria passar a Mas si no vigila, totes les jugades iniciades per Duran abans del 9N van acabar fent llufa. Sense la cobertura de Pujol, la imatge del veterà líder d'Unió va quedar en mans de les elits de Pedralbes i es va folkloritzar. Això va donar peu a escarnis i rumors, i va accentuar alguns dels seus defectes de líder imposat que menysprea els anhels del poble perquè sap que mai serà estimat com ho són els grans líders.

El novembre del 2014, després de la consulta del 9N, Duran es va donar d'alta al Col·legi d'Advocats de Barcelona. Dos anys abans havia acabat un consell nacional de CiU cridant una vella consigna de Carrasco i Formiguera: "Amunt i visca Catalunya lliure!" L'endemà es va retractar i poc després va començar a posicionar-se clarament contra la independència. El 2013, amb la sentència del cas Pallerols en ferm, alguns van recordar-li que una dècada abans havia promès que dimitiria si les acusacions es demostraven certes. Quan es va donar d'alta al Col·legi d'Advocats, ningú no es va creure que es disposés a tancar una carrera política de 40 anys, ni que fos perquè si tens el cul llogat no et pots alçar quan vols de la cadira.

La fama d'home del sistema que s'ha construït és tan sòlida que diuen que el PP potser premiarà els seus serveis fent-lo ministre
Després d'un trencament amb CDC que es va preparar amb una prudent antelació, Duran es va trobar amb unes eleccions que van deixar el seu partit sense representació al Parlament de Catalunya. Amb 63 anys –va néixer el 1952 a Alcampell–, ara encapçala la llista al Congrés del seu partit. Duran té moltes possibilitats de quedar fora o fins i tot d'empitjorar els resultats del 27S. Però la fama d'home del sistema que s'ha construït és tan sòlida que diuen que el PP potser premiarà els seus serveis fent-lo ministre. El fet que el polític que havia de pacificar Catalunya hagi acabat patint uns nivells de rebuig tan alts, no diu tant del seu talent com dels límits d'un Estat que, per evitar el problema català, ha pretès que els lobbistes eren homes de consens.

Si Ciutadans va emergir a Espanya com un Podemos de dreta, no seria estrany que a Catalunya alguns busquessin un Duran i Lleida d'esquerres. Potser el trobaran a la llista espanyola de l'Ada Colau, que podria ser la que posés més catalans al Congrés dels Diputats, amb tota la influència que això dóna en certs negocis.

(FOTOS: SERGI ALCÀZAR)