La notícia més destacada durant dijous i divendres en el panorama polític espanyol era, senzillament, que no hi havia notícia. La no-compareixença de Puigdemont, el no-acord de JxCat i el PSOE, el no saber, en definitiva, quan serà la sessió d'investidura.
Tot això, provocat per l'empenta que el PSOE i ERC han volgut donar als de Junts, quan dimecres a la nit llançaven un comunicat de premsa per anunciar el seu acord (amnistia, Rodalies, deute i taula de diàleg com a punts principals). Algú assenyat podria pensar que Puigdemont es deixaria arrossegar per aquesta pressió tan basta?
Evidentment, el president ha apel·lat a la prudència. Ha mantingut les seves reunions, tant amb el partit de Junts com amb el PSOE, i ha continuat assenyalant allò que ha d'estar garantit, sense cap mena de dubtes, per poder avançar.
Fins al 27 de novembre hi ha termini per a una investidura. I la presidenta de la Mesa del Congrés ja ha habilitat tots els dies del calendari perquè sigui possible.
Prudència necessària davant d'un fet de tanta importància, ja que no s'ha d'oblidar que l'estat espanyol volia acabar amb el procés independentista, ficant a la presó tothom, arrabassant-los els seus béns i silenciant-los de manera immisericordiosa. Girar ara requereix garanties, com és lògic. O algú pot fiar-se de qui un dia demanava la reprovació de Soraya Sáez de Santamaría i poques hores després es posava al seu costat per exigir un 155?