Quan Apple va presentar l'iPhone original allà el gener del 2007 una de les grans premisses del dispositiu era l'opció de fer desaparèixer el teclat quan no feia falta. Una cosa que no podien fer els smartphones de l'època. No obstant això, encara que ara estiguem acostumats, que un teclat tàctil funcionés tan bé com un de mecànic no era senzill. I és per aquest motiu pel qual Apple va haver de recórrer a un truc de programari que és probable que no coneguis.
Les tecles del teclat del teu iPhone canvien de mida encara que tu no ho vegis
Encara que no ho creguis, i tampoc ho apreciïs a la pantalla, ja que aquesta no canvia, les zones tàctils que activen cada tecla corresponent a una lletra van canviant a mesura que vas escrivint. I això és essencial perquè escriure sigui una cosa còmoda. És a dir, no tens tanta punteria com creus a l’hora de prémer la lletra exacta amb els dits; és probable que no ho facis i l'iPhone ho corregeixi.
El secret és que la mida de les tecles que veiem en pantalla no ha de coincidir amb l'àrea que l'iPhone utilitza per detectar les nostres pulsacions. Sota de cada lletra existeix una zona tàctil que el sistema pot ampliar o reduir en funció del que estem escrivint, de manera que les lletres més probables guanyen espai mentre que les que tenen menys possibilitats d'aparèixer perden part del seu.
Per exemple, si comences a escriure la paraula “tarda” i ja has introduït les lletres “tard”, el teclat pot anticipar que la següent lletra serà una “a”. En aquell moment, la zona tàctil d'aquesta lletra pot ampliar-se, mentre que les àrees de les tecles properes es redueixen. Així, encara que el teu polze no caigui exactament al centre de la “a” i fins i tot toqui lleugerament una zona propera a una altra lletra, l'iPhone pot interpretar que volies prémer aquesta tecla.
L'interessant és que aquest procés es repeteix amb cada lletra que introdueixes. Així que escrius la següent, el teclat torna a calcular quins caràcters tenen més possibilitats de venir després i ajusta de nou les zones tàctils. Tot passa en segon pla, sense que les tecles es moguin ni un sol píxel a la pantalla i sense que hagis de fer res per aprofitar-ho.
Aquesta solució va ser una de les claus perquè el teclat del primer iPhone resultés tan còmode. Ken Kocienda, un dels enginyers d'Apple que va participar en el seu desenvolupament, explica en el seu llibre Creative Selection alguns dels reptes a què es va enfrontar l'equip. La pantalla de l'iPhone original tenia només 320 píxels d'ample i calia encaixar-hi un teclat complet, amb tecles prou petites per a permetre escriure, però sense que l'experiència fos frustrant. El programari va permetre compensar aquestes limitacions físiques i fer que el teclat resultés molt més precís del que caldria esperar per la seva mida.
El teclat de l'iPhone no és tan precís perquè tinguis bona punteria, sinó perquè porta des dels seus orígens utilitzant petits trucs de programari per a compensar les limitacions d'una pantalla tàctil. Les tecles que veus romanen exactament al mateix lloc, però les zones que reben les teves pulsacions s'adapten constantment al que escrius. I tot això succeeix sense que amb prou feines te n'adonis.