Poques coses més espectaculars que es poden visualitzar a l'espai són més fascinants que l'explosió d'una supernova. És un procés natural de tota estrella, suposa el final de la vida d'una estrella, alliberant energia i material que pot formar noves estrelles i planetes. I, ara, han captat una anomalia que pot canviar el que sabem sobre aquest tipus d'explosions.
Un senyal inesperat en una supernova a 1.000 milions d'anys llum posa en alerta els astrònoms
La supernova superlluminosa SN 2024afav, situada a uns 1.000 milions d'anys llum de la Terra, va ser detectada el desembre de 2024 i seguida durant més de 200 dies amb la xarxa global de telescopis de Las Cumbres Observatory. Un grup d'astrònoms ha publicat a Nature un patró en la llum de l'esclat que es repeteix cada vegada més ràpid; aquesta oscil·lació de la llum seria la pista més sòlida fins ara que, després de l'explosió, va néixer un magnetar, una estrella de neutrons extremadament densa, magnètica i que gira a una velocitat descomunal.
Les supernoves superlluminoses, explosions entre 10 i 100 vegades més brillants que les normals, ja eren un fenomen rar abans de SN 2024afav. Durant anys, els astrònoms han debatut sobre el “motor” intern que podria sostenir tanta energia, amb els magnetars com una de les teories més populars, tot i que sense proves observacionals clares. Si bé aquest nou cas no resol el debat per complet, sí que inclina la balança a favor d'aquesta possibilitat.
La clau per entendre SN 2024afav rau en la seva corba de brillantor. Després d'assolir el pic uns 50 dies després de l'explosió, la llum no va disminuir de forma uniforme, sinó que va mostrar quatre oscil·lacions cada vegada més ràpides. Els investigadors comparen aquest patró amb un “chirp”, un senyal la freqüència del qual augmenta amb el temps, un fenomen mai observat amb tanta claredat en una supernova.
L'explicació més plausible és que part del material expulsat va caure de nou cap al nucli recentment format, creant un disc d'acreció inclinat. Si al centre es troba un magnetar girant a gran velocitat, la seva rotació arrossega l'espai-temps al seu voltant, provocant que el disc balancegi. Aquest balanceig bloquejaria o redirigiria la llum periòdicament, com un far còsmic. A mesura que el disc s'acosta al magnetar, la precessió s'accelera, augmentant també la freqüència dels polsos de brillantor.
A partir d'aquestes observacions, els astrònoms estimen que l'objecte central gira cada 4,2 mil·lisegons i posseeix un camp magnètic unes 300 bilions de vegades més intens que el de la Terra, característiques típiques d'un magnetar. Si bé es recomana cautela, ja que no totes les supernoves superlluminoses es comportaran de la mateixa manera, aquest senyal específic ofereix una oportunitat per provar la teoria dels magnetars. El pas següent serà identificar més casos que confirmin aquesta teoria sobre algunes de les explosions més brillants de l'univers.