Fa entre 43 i 46 milions d'anys, un objecte procedent de l'espai va caure a les aigües de l'actual mar del Nord i va desencadenar una col·lisió d'enormes proporcions. Segons les reconstruccions científiques, l'impacte va projectar roques i aigua fins a 1,5 quilòmetres d'altura i va generar un tsunami que va poder superar els 100 metres prop del lloc de la col·lisió.
Les empremtes d'aquell episodi van romandre ocultes sota el fons marí durant milions d'anys. El 2002, els geòlegs van descobrir una estranya formació circular davant la costa oriental d'Anglaterra, però no van aconseguir posar-se d'acord sobre el seu origen. Alguns defensaven que havia estat creada per un asteroide, mentre altres atribuïen la seva forma a processos geològics terrestres.
Una investigació liderada per la Universitat Heriot-Watt d'Edimburg ha aportat proves decisives que el cràter Silverpit es va formar per l'impacte d'un objecte d'uns 160 metres de diàmetre. L'estudi, publicat a Nature Communications el 2025, combina imatges sísmiques, mostres minerals i simulacions informàtiques per reconstruir un esdeveniment que feia més de dues dècades que generava controvèrsia.
Un cràter de tres quilòmetres ocult sota l'oceà
Silverpit es troba a la part meridional del mar del Nord, aproximadament a 130 quilòmetres de la costa de Yorkshire, a Anglaterra. L'estructura està enterrada sota uns 700 metres de sediments i té un diàmetre proper als tres quilòmetres, tot i que les fractures circulars que l'envolten s'estenen fins a una distància d'uns 20 quilòmetres.
Quan els científics la van identificar el 2002, diverses característiques apuntaven a una col·lisió amb un objecte extraterrestre. Tenia un contorn pràcticament circular, una elevació central i una sèrie de fractures concèntriques semblants a les que apareixen en altres cràters d'impacte.
No obstant això, aquesta interpretació no va convèncer tots els especialistes. Alguns geòlegs van proposar que el moviment de dipòsits subterranis de sal havia deformat les capes de roca, mentre altres van assenyalar que l'activitat volcànica podia haver provocat l'enfonsament d'una part de l'antic fons marí.
La discussió va arribar a tal punt que, el 2009, durant un debat científic organitzat a Londres, la majoria dels participants va rebutjar la hipòtesi de l'asteroide. Tot i que la forma del cràter recordava la d'altres impactes coneguts, faltaven proves físiques que permetessin descartar les explicacions alternatives.
La dificultat per resoldre el misteri també estava relacionada amb el lloc on es troba Silverpit. L'erosió, l'acumulació de sediments i els moviments de l'escorça terrestre poden modificar o eliminar les empremtes de col·lisions antigues. Reconstruir com els impactes de grans asteroides han transformat la història geològica del planeta exigeix trobar estructures que hagin conservat prou senyals del que va passar.
En aquest cas, les capes de sediments que van cobrir el cràter van acabar protegint bona part de la seva estructura original, cosa que va permetre estudiar-la amb tècniques més avançades.
Uns cristalls trobats en un pou petrolífer van donar la resposta
L'equip dirigit per Uisdean Nicholson va utilitzar noves imatges sísmiques tridimensionals per examinar les roques enterrades sota el fons marí. Aquesta tècnica permet reconstruir estructures del subsol a partir d'ones que es reflecteixen en les diferents capes geològiques, sense necessitat d'excavar-hi directament.
Les imatges van mostrar amb més detall l'elevació central del cràter, les seves fractures i la manera com s'havien desplaçat els sediments. La distribució resultava compatible amb un impacte a gran velocitat, però la prova més convincent va aparèixer en unes petites mostres recuperades d'un pou petrolífer proper.
Els investigadors van trobar cristalls de quars i feldespat amb deformacions provocades per pressions extraordinàries, situats a una profunditat corresponent al sòl original del cràter. Aquestes alteracions microscòpiques, conegudes com a estructures de xoc, es produeixen quan una ona de pressió molt intensa travessa els minerals.
Les condicions necessàries per generar aquestes deformacions són molt diferents de les que solen produir els processos geològics ordinaris. La seva presència, juntament amb l'estructura observada mitjançant les imatges sísmiques, va proporcionar una evidència física que les hipòtesis basades en moviments de sal o activitat volcànica no aconseguien explicar.
L'anàlisi dels sediments també va permetre situar la formació de Silverpit entre fa 43 i 46 milions d'anys, durant l'Eocè mitjà. Els investigadors van poder així establir tant l'origen de l'estructura com el període geològic en què va ocórrer la col·lisió.
Aquest tipus de proves minerals ja ha estat fonamental per investigar altres impactes de grans dimensions. En el cas de Chicxulub, per exemple, l'anàlisi de les roques va permetre estudiar la procedència de l'asteroide relacionat amb l'extinció dels dinosaures. La informació conservada sota la superfície pot revelar detalls que ja no són visibles en el paisatge actual.
Així s'hauria format el tsunami de més de 100 metres
Amb l'origen del cràter establert, els investigadors van utilitzar simulacions informàtiques per reconstruir l'impacte. Els models apunten que un asteroide d'aproximadament 160 metres de diàmetre va arribar des de l'oest seguint una trajectòria relativament obliqua i va colpejar el fons marí a una velocitat enorme.
Encara que era considerablement més petit que l'objecte relacionat amb l'extinció dels dinosaures, la seva energia va ser suficient per excavar una gran cavitat i desplaçar violentament l'aigua i els sediments que es trobaven a la zona.
La col·lisió hauria aixecat una cortina de fragments rocosos i aigua d'aproximadament 1,5 quilòmetres d'altura. Quan tot aquest material va tornar a caure sobre l'oceà, va provocar un desplaçament addicional d'aigua que, segons les simulacions, va poder generar un tsunami de més de 100 metres prop del lloc de l'impacte.
Aquesta altura és una estimació obtinguda mitjançant models físics, no una mesura directa. Tampoc significa que les onades mantinguessin aquestes dimensions mentre travessaven el mar del Nord, ja que la seva altura i comportament haurien canviat segons la profunditat, la distància i les característiques del fons marí.
Les imatges sísmiques també mostren senyals compatibles amb un retorn violent de l'aigua cap al cràter. La presència de zones erosionades i sediments remoguts suggereix que la cavitat va tornar a inundar-se ràpidament després de la col·lisió, modificant part de les capes que acabaven de quedar exposades.
L'interès de Silverpit no es limita a la reconstrucció d'aquell tsunami. Es tracta d'un dels pocs cràters submarins la formació del qual pot atribuir-se amb gran confiança a un impacte extraterrestre, i la seva conservació permet examinar com van respondre les roques a una col·lisió d'alta velocitat.
Aquestes dades també poden millorar els models utilitzats per estudiar impactes futurs. Missions com DART i Hera, dissenyades per investigar com modificar la trajectòria d'asteroides potencialment perillosos, depenen de comprendre com reaccionen els materials quan reben un impacte.
El cràter Silverpit ofereix ara un exemple real amb què comparar aquestes simulacions. Després de més de vint anys de debat, els científics disposen de prou proves per explicar el seu origen i d'una estructura excepcionalment conservada per continuar investigant les conseqüències d'una col·lisió submarina.