Després de dècades d'investigació sobre l'evolució lunar, la comunitat científica continua debatent els mecanismes exactes que van donar origen al nostre satèl·lit. Els models més recents apunten a un canvi de paradigma crucial: la Lluna no només es va poder haver format després d'una col·lisió monumental entre la proto-Terra i un objecte de la grandària de Mart, sinó que aquest procés va poder haver estat radicalment més ràpid i intens del que es creia fins ara.
Les simulacions clàssiques generaven habitualment un disc de runes en òrbita que trigava segles a condensar-se, però la inclusió de nous factors físics està transformant per complet aquesta visió.
El redescobriment del gran impacte: de fluid a sòlid
L'origen de la Lluna sempre ha constituït una anomalia geològica i orbital en el sistema solar interior. Amb una grandària inusualment gran en relació amb la massa del nostre planeta, la hipòtesi predominant sosté que, fa aproximadament 4.500 milions d'anys, un protoplaneta denominat Theia va col·lidir contra la Terra primitiva. Tanmateix, des de les simulacions pioneres de 2001, els astrofísics assumien que les energies alliberades en l'impacte eren tan extremes que les masses rocoses havien de tractar-se com a mers fluids, obviant per complet la seva resistència mecànica.
El recent estudi liderat per la investigadora postdoctoral Adene Denton, publicat a The Astrophysical Journal Letters, ha revolucionat aquest camp en incorporar la resistència geològica dependent de la temperatura. Aquest matís físic resulta determinant: els protoplanetes més càlids ofereixen menor resistència mecànica que els cossos que han tingut temps de refredar-se. En simular la resposta estructural real de la matèria segons el seu estat tèrmic, els resultats canvien de forma dràstica.
-
Acreció mitjançant disc de restes: En escenaris de més temperatura, Theia es desintegra per complet, creant un anell de runes rocoses que es fusiona lentament al llarg de mil·lennis.
-
Formació per ejecció directa: Si es consideren les propietats geològiques reals i una temperatura estructural més freda, l'impacte catapulta una massa cohesionada capaç de col·locar-se en òrbita i estructurar-se com una lluna gairebé intacta en un lapse de només cinc hores.
Aquesta nova perspectiva teòrica vincula directament la cronologia de l'impacte amb la història tèrmica de la proto-Terra. Determinar la temperatura exacta dels mons en el moment de la col·lisió no només permetrà desxifrar si la Lluna es va acoblar en hores o en segles, sinó que també oferirà pistes fonamentals sobre la distribució inicial d'elements volàtils, com l'aigua, al nostre planeta.
Ara sabem que l'estat geofísic de la Terra i de Theia té un paper fonamental en el resultat de la col·lisió, indica Namya Baijal, coautora de l'esmentat estudi. A futur, tenen una nova manera d'explorar i tenir més informació sobre l'origen de la Lluna.