El Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) ha tombat aquest dijous el sistema espanyol de compensació als creadors per les còpies privades de les seves obres (anomenat cànon digital o compensació equitativa), que el Govern de Mariano Rajoy va aprovar el 2012. Aquesta normativa infringeix la directiva comunitària sobre drets d'autor perquè no assegura que el cost del cànon "només sigui sufragat pels usuaris de còpies privades" i no per tots els ciutadans, empreses i entitats, segons la sentència.

La vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assegurat que treballaran "a ple rendiment" per trobar "una solució satisfactòria per a tothom i plenament complidora del dret comunitari".

Les entitats gestores de drets d'autor que van iniciar el procés contra l'actual cànon (Egeda, Dama i Vegap) diuen ara que ara l'Estat "haurà de respondre pels perjudicis causats", que calculen en més de 400 milions d'euros. Aquesta quantitat prové de la diferència entre el que els autors percebien amb l'anterior sistema de cànon digital i l'actual de compensació equitativa ara il·legalitzat. Via cànon, les gestores de drets van rebre 115 milions d'euros el 2011. L'any següent, primer de vigència del nou model de compensació, els Pressupostos els hi van destinar cinc milions d'euros.

La reclamació de les gestores és més aviat un brindis al sol, doncs serà "gairebé impossible" que reeixin a obtenir una compensació d'aquesta mena per via contenciosa-administrativa, segons fonts judicials.

Que pagui el privat

El rovell de l'ou de la sentència europea és que la compensació equitativa amb càrrec als Pressupostos obliga a pagar "tots els contribuents, incloses les persones jurídiques", quan només hauria de ser sufragada pels usuaris de còpies privades, com estableix la legislació comunitària.

Això mateix es dedueix de la mateixa Llei de Propietat Intel·lectual espanyola (LPI) quan defineix la còpia privada, segons explica Miquel Peguera, especialista en dret de la propietat intel·lectual de la Universitat Oberta de Catalunya.  

La LPI prohibeix la reproducció d'obres de música, cinema i altres expressions artístiques sense pagar drets als seus autors. Però fixa una excepció: les còpies per a ús privat fetes per persones físiques que prèviament hagin adquirit aquesta obra (no còpies "pirates", que són un delicte).

El tribunal objecta que en compensar els autors amb diners de tots els contribuents (persones físiques, però també jurídiques com empreses i altres entitats), el gravamen recau indiscriminadament també en subjectes que no són subjectes d'aquest tipus de còpia i, per tant, no haurien de pagar-la.

A parer del TJUE, són exclusivament les persones físiques "els qui causen un perjudici als titulars dels drets i tenen la capacitat d'efectuar reproduccions d'obres". Les persones jurídiques, per tant, "no haurien de ser deutores" del cànon digital, independentment de si està sufragat mitjançant una taxa sobre els dispositius (com a Espanya abans de la reforma del PP i en 25 altres estats de la UE) o a càrrec dels pressupostos generals (ho fan Noruega, també afectat per la sentència, i Estònia).

Ara el Govern en funcions esperarà al pronunciament del Suprem abans de reformar l'ordenació jurídica interna, segons ha recordat a través d'un comunicat del ministeri d'Educació, Cultura i Esport.

Vaques grasses

La sentència del tribunal europeu fa servir el mateix fons jurídic de l'anomenada sentència Padawan de 2010, que es va carregar l'anterior sistema de cànon digital: la regulació no discrimina bé qui ha de pagar els drets d'autor per la còpia privada d'obres artístiques i obliga a pagar per igual a privats i a empreses.

En la legislació anterior, la del cànon digital, es considerava que han de pagar tots aquells que estan en condicions de copiar pel fet de disposar dels estris que ho permeten, des de reproductors/copiadors a suports físics (discs durs, unitats de memòria, etc.). La manera de cobrar el cànon era aplicar un recàrrec al preu d'aquests estris i destinar-lo a les gestores de drets d'autor.

La Sentència Padawan dictamina que el recàrrec només pot aplicar-se a persones individuals, perquè considera un excés pensar que qualsevol empresa dedica principalment la seva fotocopiadora, per exemple, a copiar obres artístiques.

Pel que fa als privats, davant la dificultat de determinar qui copia, l'aplicació del cànon es va resoldre pactant uns recàrrecs entre les gestores de drets i el Ministeri de Cultura, que el van calcular sobre estadístiques i estimacions com ara les xifres de vendes de CDs o de llibres.

El recàrrec resultant era desproporcionat i els mètodes aplicats per cobrar-lo, excessius. La SGAE, la gran gestora de drets musicals, es va fer gairebé tan impopular com Hisenda. Tant se val: la recaptació va arribar a 115 milions d'euros i això compensava qualsevol disgust. Cal pensar que prop del 90% dels ingressos de les gestores procedien del cànon.

L'època de vaques grasses es va acabar amb la nova regulació aprovada pel PP, ara també cancel·lada. D'aquí plora la criatura.

Drets dels consumidors

Aquest embolic té una altra cara no menys important: el repartiment dels rendiments del cànon entre els autors i artistes associats en les diverses entitats gestores. Si és difícil calcular el volum de còpies privades, més encara de quines obres es tracta i quina part toca a cadascun dels autors.

Trobar un sistema equitatiu per calcular una compensació per les còpies privades serà molt complicat. Més encara si es considera que del 2012 ençà el mercat de la creació i l'obra artística ha estat profundament modificat per l'onada digital i els nous models de consum que ha fet aparèixer, com és ara els serveis de streaming com Spotify o Tidal, o l'auge del llibre electrònic.

En el fons, la continua evolució digital fa provisional tota regulació de la propietat artística i dels drets d'autor. Enmig d'aquesta volatilitat, el Tribunal Europeu ha fet una cosa ben simple: sostenir els drets inamovibles del consumidor a pagar només allò que realment adquireix o consumeix.