Pagès Editors publica L’individu transparent. Dels raigs X al big data, de Xavier Duran, el Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2015. Un llibre que ens planteja tres dels grans problemes científics del món modern: el coneixement de l’interior del nostre cos, el coneixement del funcionament del cervell i el coneixement sobre l’individu que circula per les xarxes socials.

La transparència

L’individu transparent fa referència al coneixement de l’individu que s’ha assolit en el darrer segle i que ens ha permès accedir a aspectes de l’ésser humà que durant mil·lennis no havien estat al nostre abast. Sembla que en els darrers temps els coneixements sobre aquestes àrees es multipliquen contínuament. És difícil fins i tot estar al dia dels avenços tecnològics i de les seves explicacions. La majoria dels ciutadans no són conscients de les implicacions i els perills que representen aquestes teories, i aquest llibre tracta d'explicar-los.

El cos transparent

Segons Duran, al segle XIX l'invent de l'estetoscopi, va suposar un avenç substancial en el coneixement de l'individu i també en la medicina. Els raigs X, el TAC i la ressonància magnètica han permés guarir malalties que fa temps eren mortals. Ara la genètica ens permet aproximar-nos als motius d'algunes malalties i intervenir sobre aquests, fins i tot abans aquestes dolències no es desenvolupin. Però això ha generat polítiques potencialment agressives per als individus: des d'asseguradores que es neguen a assegurar alguna gent perquè té probabilitats de certes malalties, a polítiques destinades a evitar naixements de persones considerades "no idònies".

El cervell opac

L'home sempre ha volgut esbrinar com funcionava el seu pensament, i ha buscat formes d'esbrinar el pensament dels altres. Xavier Duran explica que al segle XIX Cesare Lombroso va tractar de definir, a través de la forma de la cara, aquells individus que eren proclius a delinquir, i a partir d'aquí va apostar per polítiques eugenèsiques, que passaven fins i tot per la proposta d'esterilitzar els individus "proclius" al delicte. La frenologia, amb el mateix objectiu, es va dedicar a medir cranis, i els antropòlegs es van passejar per mig món per prendre mides dels cranis dels salvatges, a fi d'establir una graduació en el seu "primitivisme". Tan sols a través de les autòpsies d'alguna gent amb determinades patologies es va poder establir una certa correspondència entre algunes àrees del cervell i algunes funcions corporals.

El cervell transparent 

L'individu transparent explica com el descobriment del funcionament de les neurones va suposar una renovació completa dels estudis sobre el cervell. Uns estudis que conflueixen en una de les grans preguntes de la humanitat: l'home està predeterminat o és lliure? Els avenços científics, fins ara, no són concloents. Però els avenços en el camp de les neurociències ja s'estan usant a nivell judicial, en les investigacions policials, en les valoracions de les asseguradores... I això que fins ara la fiabilitat d'aquests estudis encara és escassa. Però ja s'obren grans interrogants: si s'arriba a poder saber què pensa la gent: què es farà amb això? És obvi que aquestes tecnologies podrien ser molt útils per a polítiques repressives que vulneressin els drets de les persones.

La societat transparent

Fa uns segles, el coneixement que es tenia de la societat era més aviat escàs. No se sabia ni quanta població hi havia en un territori. Actualment el nombre de dades de que es disposa és immens: qualsevol institució recopila quantitats d'informació ingents, que són accessibles a molta gent. Això ha permés una millora immensa en la gestió de les societats: ha facilitat el disseny de serveis més adequats a la gent, situar infraestructures als llocs on més es necessiten, combatre problemes poc visibles, actuar abans que les situacions no es cronifiquin...

Els límits del big data

Si fa uns segles hi havia un problema de manca d'informació, avui en dia el problema bàsic és la gestió de la informació. Hi ha moltes dades, i molts cops no se sap com processar-los. Cal fer les preguntes adequades, i cal fer-les de forma coherent per trobar vincles causa-conseqüència. Si no es formulen bé les preguntes, es pot arribar a conclusions absurdes, com un estudi que cita Xavier Duran, que afirmava que votar a les dretes és bo per a la salut (quan en realitat el més probable és que la gent que vota a les dretes sigui gent que gaudeix d'un millor estatus i de millor salut).

La xarxa del perill

Internet té una quantitat immensa de dades nostres: algunes han estat penjades per les institucions i per les empreses amb que ens relacionem. Altres han estat penjades voluntàriament per nosaltres (que a vegades no som conscients de l'abast d'aquestes accions, en principi anodines). La xarxa, com diu Duran, ha esdevingut un immens "notari digital", que durant segles mantindrà dades sobre les nostres vides. Això planteja molts problemes. En primer lloc hi ha un perill envers el nostre dret a la intimitat: a internet es poden trobar imatges nostres que nosaltres no voldríem que hi fossin. I només amb les dades del nostre mòbil o de la nostra tarja de crèdit es poden conèixer els nostres moviments, però també alguns trets de la nostra personalitat. El problema bàsic és que no estem segurs de qui pot tenir accés a aquestes dades ni de perquè els farà servir.

Qui decideix què coneixem?

Els buscadors es situen en una posició de control absolut respecte a la informació que rebem: tot és a internet, però a la fi és Google qui decideix qui prioritza, i probablement només veurem allò que Google situï en les primeres posicions de les seves pàgines. Veiem allò que Google vol. I Duran recorda que no hi ha tries neutrals, mecàniques, sense contingut polític: qui elabora els algoritmes els dóna el seu propi biaix ideològic. Hi ha gent que confia, per buscar parella, en els algoritmes de compatibilitat que elaboren les pàgines web, però Duran fa una crida en no tenir por a la llibertat i a triar per un mateix. Pero, sobretot, Duran recomana exigir un control de les dades que circulen per la xarxa, ja que en aquest moment estem indefensos: no podem saber quines dades nostres circulen, no podem exigir la rectificació de les notícies falses que existeixen, no podem reclamar el dret a l'oblit... En definitiva: a la xarxa no hi tenim cap dret.

Ni tecnofília ni tecnofòbia

La tecnologia moderna genera molt d'entusiasme: és normal. Les seves possibilitats són immenses. I també genera por: Xavier Duran ens demostra que hi ha motius per témer-la. I, això que, com destaca l'autor, estem lluny de la fi del camí, si és que n'hi ha. Malgrat tot, aquest llibre és molt equilibrat: explica els avantatges de les noves tecnologies, però també els problemes que suposen. Duran no aposta ni per la tecnofília ni per la tecnofòbia: apel·la a la sensatesa. Duran aposta per un control de la ciència:  s'ha de garantitzar que allò que es faci beneficiï als ciutadans; i aquests s'han d'organitzar per defendre els seus drets. I Duran també apel·la a la limitació de la tecnologia per motius morals: no tot allò que es pot fer s'ha de fer. De lògica.

De premi

L’individu transparent explica coses molt greus, però les explica de forma àgil i divertida. Duran  il·lustra les seves reflexions amb interessants casos extrets de les pàgines dels diaris o de l’anecdotari de personatges històrics. La ciència de Duran és una ciència que batega al carrer, i no tan sols als laboratoris. Una ciència que es reivindica, justament, com una ciència al servei de les persones i no contra les persones. Unes reflexions absolutament necessàries al món modern. Duran sap formular les preguntes pertinents, i respondre-les de forma breu, precisa i atractiva. Realment, un llibre de premi.