Que aixequi la mà qui estigui fart de tenir la tauleta de nit al costat del llit atapeït de carregadors i cables. Cada vegada tenim més dispositius que necessiten recàrregues pràcticament diàries: l'smartphone, el rellotge intel·ligent, els auriculars Bluetooth, i l'ordinador portàtil, entre d'altres. Estar pendent de la bateria que li queda a cada un d'ells pot ser una mica complicat de vegades, per la qual cosa no resulta estrany despertar-nos algun matí i trobar-nos que un dels AirPods d'Apple és sense càrrega.

L'obsessió dels fabricants per aprimar-se cada vegada més els seus productes electrònics els impedeix de col·locar bateries de més mida. Si bé hi ha ultrabooks a la venda al mercat que prometen fins a 30 hores d'autonomia, el veritable problema el trobem en gadgets més compactes, com els telèfons mòbils i smartwatches.

Molts somiem que apareguin dispositius amb bateries prou grans com per aguantar sense passar pel carregador durant diversos dies. O que, almenys, no es degradin substancialment amb el pas del temps, ja que és un dels elements que més desgast pateix. No sembla probable que passi, però una estudiant va descobrir per accident la manera de dissenyar una bateria d'aquestes característiques.

200.000 cicles de càrrega en tres mesos sense gairebé degradar-se. És el futur de les bateries

L'estudiant de doctorat Mya Le Thai, de la Universitat de Califòrnia a Irvine, va trobar la manera de dissenyar una bateria que no es descarrega després de centenars d'anys d'ús. La troballa ho va descobrir per accident, mentre simplement experimentava al laboratori de la universitat.

En utilitzar un nanocable d'or en un gel electròlit en lloc de liti, es va adonar que una bateria podia suportar 200.000 cicles de càrrega i perdre només el 5 % de la seva capacitat. Segons aquest concepte, seria possible desenvolupar una bateria recarregable amb una durada de fins a 400 anys. En cas de dur-se a terme, els ordinadors portàtils i telèfons intel·ligents tindrien vides útils molt més llargues, i hi hauria menys bateries d'ions de liti acumulades als abocadors.

Els investigadors que experimentaven amb nanocables per al seu possible ús en bateries van descobrir que, amb el temps, es descomponien i s'esquerdaven després de múltiples cicles de càrrega. Per caprici, Thai va recobrir un conjunt de nanocables d'or amb diòxid de manganès i un gel electròlit similar al plexiglàs.

La durada de la bateria mitjana d'un ordinador portàtil dura entre 300 i 500 cicles de càrrega. La nanobateria desenvolupada a la Universitat de Califòrnia a Irvine va sobreviure 200.000 cicles de càrrega en tres mesos. Això significa que la bateria d'un ultrabook podria estendre's en uns 400 anys. Si bé sembla impossible que un dispositiu electrònic duri tant temps, almenys els usuaris canviarien d'equip per altres motius no relacionats amb l'autonomia.

Encara que es tracta d'un descobriment sorprenent, té la seva part negativa: la quantitat de nanocables d'or necessària per crear bateries d'aquest tipus incrementaria considerablement els preus. La solució passaria per fer servir níquel, per tal que la producció en massa fos viable. A més, la tecnologia encara es troba en una etapa de desenvolupament primerenca, per la qual cosa tardaria bastant temps a arribar al mercat comercial.