El de les criptomonedes és un món fosc i confús que genera dubtes seriosos en el profà. Els seus punts en comú (són valors fonamentats en la confiança i sense aval real) amb les estafes piramidals genera desconfiança en el ciutadà corrent i la recent fallida de FTX, una de les plataformes d'intercanvi de criptomonedes més importants del món, pot haver estat el cop definitiu que farà que els dubtes que generen les criptomonedes s'estenguin a una tecnologia, el blockchain, que ningú que no sigui un expert no sap ben bé en què consisteix però que, sempre, apareix a les notícies associada a aquests valors opacs. Com fer perquè recuperi la confiança de la gent normal una tecnologia que, a més de per realitzar intercanvis dineraris eficients i fiables pot, expliquen els experts, servir fins i tot per garantir votacions online segures?
Què és el blockchain?
Per saber què és el blockchain cal explicar abans com funciona actualment la intermediació bancària: avui, si el meu pare vol, per exemple, enviar-me mil euros, el més normal és que formalitzi aquesta operació utilitzant els serveis del seu banc, que retirarà els 1.000 euros del seu compte i comunicarà la meva entitat financera que els anoti en la meva i tot estarà solucionat. Amb sort, no ens hauran cobrat comissions però, si volguessin, podrien fer-ho perquè són ells i no nosaltres (el meu pare i jo) els qui controlen el procés i, per això, els diners no arribaran al meu compte fins a d'aquí a 48 hores, en el millor dels casos, que podrien convertir-se, si hi ha un cap de setmana pel mig, fins i tot en 72 o més sense que ni el meu pare ni jo puguem fer res.
I què passa si no podem esperar? Doncs que toca pagar unes comissions que els bancs fixen. Així, i per exemple, si jo necessito aquests 1.000 euros abans de les dotze de la nit d'avui perquè aquest són el moment en què he de pagar (també via transferència) uns senyors a qui els dec diners i m'amenacen amb esdeveniments desagradables, haurem de satisfer fins a dues comissions: una la pagarà el meu pare perquè els diners m'arribin avui mateix i una altra la pagaré jo perquè els diners arribin als meus creditors i, a sobre, pel camí el meu banc s'haurà assabentat que el meu pare m'ingressa diners i que jo pago després uns senyors poc recomanables amb ell. Maco, oi? Doncs, sí: sobretot perquè la possibilitat que els diners arribin abans pagant comissions demostra que tot pot fer-se d'una manera més àgil (gairebé immediata) i que, si no es fa, és perquè no es vol. I, allà, precisament, és on entra el blockchain.
I amb el blockchain?
El blockchain elimina de l'operació els mitjancers i a la festa només quedem, en principi, el meu pare, jo i els meus creditors. La màgia la fa la cadena de blocs o blockchain, que és un llibre de comptes en el qual s'apunten diferents registres que s'enllacen i xifren per protegir la seguretat i privacitat de les transaccions. Cada cadena de blocs es configura així com una base de dades descentralitzada i segura que serveix per realitzar qualsevol tipus de transacció, és igual si el que circula és diners o vots. Tot funciona, a més, gràcies a usuaris que es denominen nodes i verifiquen cada transacció i la validen al costat d'altres perquè es registrin.
Com funcionaria tot en aquest cas? Us ho explico: el meu pare i jo (i els meus creditors poc recomanables) formem tots part d'un gran grup d'usuaris i, abans de res, el meu pare comunica el grup que vol transferir 1.000 euros a un altre usuari que soc jo, però ningú no coneix les nostres identitats: només saben que un usuari vol enviar una quantitat a un altre. Tots els usuaris de la xarxa comproven llavors que el meu pare té diners en el seu compte per enviar-me'l i, si veuen que sí, el validen i la transacció s'anota en un bloc de dades i té lloc, explicant-ho molt pel broc gros. Hem eliminat així els mitjancers, perquè tots formem part de la xarxa i no s'han de pagar comissions a ningú.
Tot, fins aquí, és fantàstic, però en l'equació entren també altres agents com, per exemple, els anomenats "minadors", perquè amb la validació primera no és suficient. Una vegada creada una cadena o bloc de dades formada per diferents transaccions cal segellar-la i, per fer-ho, competeixen entre si diferents usuaris que, si segellen una cadena, reben alguna cosa canvi, normalment, bitcoins o altres criptomonedes. L'existència d'aquests minadors introdueix, almenys per al profà, la incertesa que es deriva d'allò desconegut, perquè en aquesta competència (lleial en principi) gana qui disposa d'un ordinador o grup d'ordinadors més potent i ningú no sap, a data d'avui, on són aquestes computadores ni a quines mans. Per a un usuari convencional, per tant, és normal que posar les seves transferències (i els seus diners) en mans d'Ana Patricia Botín o Josep Oliu i els seus empleats inspiri més confiança que posar-les en les d'uns individus propietaris d'estranys ordinadors que fan coses que no comprenem.
Difícil dilema
Si a tot l'invent li afegim la recent fallida de FTX i la circumstància que Teodoro García Egea, aquell infaust secretari general del PP que va enfonsar en temps record la carrera del seu suposat amic Pablo Casado, hagi encaminat els seus passos cap aquest desconegut (i inquietant món), sembla difícil que el meu pare, els meus creditors poc recomanables o jo mateix puguem confiar a curt i mitjà termini en aquesta supuestament fabulosa tecnologia que ens anava a fer més lliures a tots i que, de moment, només ha servit per fer més rics a uns pocs i més pobres a qui hi van confiar. Els sonen d'alguna cosa Fórum Filatélico, Carlo Ponzi, Baldomera Larra Wetoret (la filla de l'articulista Mariano José) o, també, Bernard Madoff? A mi, sí. I quan sento parlar de blockchain me'n recordo de tots ells. Com recuperem la confiança per a una tecnologia que, segurament, és fantàstica però que només entenen quatre? Doncs com diria Coque Malla; de moment, no n'hi ha manera