Els astrònoms esperen una explosió "imminent": l'Estrella Blaze podria il·luminar el cel a simple vista

Una estrella que normalment passa inadvertida podria convertir-se de sobte en un dels punts més brillants del cel nocturn. Els astrònoms fa anys que esperen que passi i, encara que algunes de les seves prediccions no s'han complert, segueixen convençuts que el fenomen es produirà en un futur relativament proper.

La protagonista és T Coronae Borealis, coneguda com l'Estrella Blaze, un sistema situat a uns 3.000 anys llum de la Terra. La seva última gran erupció es va observar el 1946 i els científics esperen que torni a experimentar una explosió termonuclear capaç d'augmentar la seva lluminositat fins a fer-la visible sense necessitat de telescopis.

L'esdeveniment podria passar en els anys que venen, encara que ningú pot assenyalar una data concreta. Precisament aquesta incertesa manté astrònoms professionals i aficionats pendents de qualsevol canvi en la brillantor d'una estrella que fa dècades que es prepara per repetir un fenomen extraordinari.

Una nana blanca i una gegant vermella estan darrere de la futura explosió

T Coronae Borealis no és una única estrella, sinó un sistema binari format per una gegant vermella i una nana blanca que giren al voltant d'un centre de gravetat comú. Tots dos cossos es troben prou a prop perquè la gravetat d'un influeixi directament en l'evolució de l'altre.

La gegant vermella és una estrella que ha avançat cap a les últimes etapes de la seva vida i ha expandit les seves capes exteriors. La seva companya és molt més petita, però extraordinàriament densa: una nana blanca, el nucli que roman després que una estrella de massa relativament baixa o intermèdia esgoti el seu combustible nuclear.

Les nanes blanques poden presentar característiques sorprenents fins i tot després de deixar de produir energia mitjançant les reaccions de fusió habituals. Recentment, per exemple, els astrònoms van identificar una nana blanca la composició atmosfèrica de la qual li proporciona un inesperat to verdós, una aparença que no s'explica únicament per la seva temperatura.

En el cas de T Coronae Borealis, l'extraordinari passa per la interacció entre els seus dos components. La intensa gravetat de la nana blanca atrau hidrogen de la gegant vermella, que s'acumula progressivament sobre la seva superfície. A mesura que augmenta la quantitat de gas, també creixen la pressió i la temperatura.

Quan aquesta capa assoleix determinades condicions, es desencadena una reacció termonuclear descontrolada que allibera una enorme quantitat d'energia. Part del material acumulat surt expulsat a l'espai i el sistema experimenta un augment sobtat de lluminositat que pot observar-se des d'enormes distàncies.

Aquest fenomen rep el nom de nova i no s'ha de confondre amb una supernova. En el primer, l'explosió afecta el material dipositat sobre la nana blanca, que sobreviu i pot tornar a acumular gas. En una supernova, en canvi, es produeix un esdeveniment molt més energètic que pot destruir una nana blanca o estar relacionat amb el col·lapse d'una estrella massiva.

La diferència pot apreciar-se en investigacions com l'observació dels primers instants d'una gegantina supernova registrada el 2026, on els científics van estudiar el començament d'una explosió associada a la mort d'una estrella.

T Coronae Borealis pertany a una categoria molt menys freqüent: les noves recurrents. Aquests sistemes poden experimentar diverses erupcions al llarg de la seva història perquè la nana blanca continua rebent material de la seva companya després de cada episodi.

Les dues últimes explosions confirmades de l'Estrella Blaze es van observar el 1866 i el 1946, amb aproximadament 80 anys de diferència. Aquest interval explica per què els astrònoms van començar a preparar-se per a una nova erupció en acostar-se la dècada del 2020.

Per què els científics esperen l'explosió, però no poden predir la seva data

El temps transcorregut des del 1946 va convertir T Coronae Borealis en un dels sistemes estel·lars més vigilats dels últims anys. Algunes estimacions apuntaven que tornaria a explotar el 2024, després que els astrònoms detectessin canvis de lluminositat semblants als observats abans de l'erupció anterior.

L'any va passar sense que es produís el fenomen i tampoc va arribar l'esperada explosió durant el 2025. Tanmateix, allò no significava que els càlculs sobre el funcionament del sistema fossin incorrectes, sinó que les previsions s'havien basat en indicis que no permetien determinar un moment exacte.

Una nova recurrent no funciona com un rellotge que s'activa cada 80 anys. La seva aparició depèn de la quantitat de gas acumulat sobre la nana blanca, de la velocitat a la qual rep aquest material i de les condicions físiques necessàries per desencadenar la reacció nuclear.

Bradley Schaefer, astrònom de la Universitat Estatal de Louisiana que fa dècades que estudia aquest sistema, va explicar recentment a Space.com que hi ha una gran confiança que l'erupció ocorrerà relativament aviat. El principal problema és que encara no es pot mesurar amb prou precisió quant hidrogen es diposita sobre la nana blanca ni la quantitat necessària per a provocar l'explosió.

Els astrònoms han intentat trobar senyals previs mitjançant el seguiment de la seva brillantor. Durant els últims anys s'han observat episodis d'enfosquiment i recuperació de lluminositat que van despertar expectatives, especialment per les seves similituds amb els canvis registrats abans de 1946.

Elizabeth Hays, responsable del Laboratori de Física d'Astropartícules de la NASA al Centre de Vol Espacial Goddard, va explicar el 15 de novembre de 2026 que considera probable que l'erupció es produeixi durant els pròxims anys. Fins i tot va assenyalar que la sorprendria que arribéssim al 2030 sense haver-la observat, tot i que va deixar clar que no pot oferir una predicció garantida.

Les seves declaracions reflecteixen la situació actual: els investigadors creuen que el sistema es troba prop d'una nova erupció, però no coneixen el moment en què assolirà les condicions necessàries per a produir-la. Les variacions de brillantor ajuden a estudiar el seu comportament, tot i que encara no constitueixen un senyal inequívoc que l'explosió hagi d'ocórrer immediatament.

La complexitat d'aquests sistemes s'observa també en altres descobriments recents. Un equip internacional va identificar una estranya ona de xoc al voltant d'una altra nana blanca que interactua amb una estrella companya, un fenomen que planteja preguntes sobre com es transfereix i expulsa la matèria en determinats sistemes binaris.

Mentre esperen la nova de T Coronae Borealis, els observatoris continuen monitorant la seva lluminositat. Els astrònoms aficionats també tenen un paper important, ja que poden detectar ràpidament un augment de brillantor i alertar els investigadors perquè comencin les seves campanyes d'observació.

La rapidesa serà fonamental. Segons Schaefer, una vegada iniciada la reacció termonuclear, el sistema podria assolir la seva màxima brillantor en menys d'un dia. Això obligarà a reaccionar amb rapidesa per a estudiar les primeres etapes de l'erupció.

L'explosió de l'Estrella Blaze es produirà quan l'hidrogen acumulat sobre una nana blanca desencadeni una reacció termonuclear, provocant un augment extraordinari de la seva brillantor.
L'explosió de l'Estrella Blaze es produirà quan l'hidrogen acumulat sobre una nana blanca desencadeni una reacció termonuclear, provocant un augment extraordinari de la seva brillantor.

Com podrem veure l'Estrella Blaze quan aparegui al cel

La gran particularitat d'aquesta nova és que podria observar-se sense instruments astronòmics. Habitualment, T Coronae Borealis presenta una magnitud aparent propera a 10, per la qual cosa resulta massa tènue per a distingir-la a simple vista.

Durant les seves explosions anteriors, en canvi, va arribar aproximadament a magnitud 2. Si torna a assolir una brillantor semblant, podria convertir-se durant unes nits en una estrella comparable a l'estrella polar, encara que la seva lluminositat canviarà ràpidament després del màxim.

La magnitud astronòmica utilitza una escala en la qual els nombres més baixos indiquen objectes més brillants. Per això, passar de magnitud 10 a magnitud 2 suposa un increment de lluminositat aparent superior a mil vegades, prou per a transformar un objecte normalment invisible en una estrella que pot distingir-se amb facilitat sota condicions favorables.

Això no significa que veurem una bola de foc o una explosió estenent-se pel firmament. Des de la Terra, el fenomen tindrà l'aspecte d'un nou punt de llum que apareix en una zona del cel on normalment no destaca cap estrella visible sense ajuda.

El moment de lluminositat més alta serà breu. Segons les estimacions recollides per Space.com, l'estrella podria perdre ràpidament la brillantor necessària per a observar-la a simple vista durant els dies posteriors i tornar-se massa tènue fins i tot per a uns prismàtics al cap d'aproximadament una setmana.

Per a trobar-la caldrà mirar cap a la constel·lació de Corona Boreal, una petita agrupació d'estrelles situada entre Bover i Hèrcules. La seva disposició en forma d'arc o corona permet identificar-la amb relativa facilitat quan apareix prou elevada sobre l'horitzó.

Una manera de localitzar aquesta regió consisteix a buscar Arcturus i Vega, dues estrelles molt brillants que serveixen com a referències en el cel de l'hemisferi nord. Corona Boreal es troba entre les zones pròximes a ambdues, encara que la seva posició canvia segons l'època de l'any i l'hora d'observació.

Durant la primavera i l'estiu boreals, la constel·lació resulta especialment favorable per als observadors de l'hemisferi nord. En altres èpoques pot aparèixer més baixa o romandre visible durant menys temps, per la qual cosa serà convenient consultar un mapa celeste actualitzat quan s'anunciï l'erupció.

La visibilitat dependrà també de les condicions locals. Un cel clar i allunyat de les llums urbanes facilitarà distingir el fenomen, mentre que els núvols, la contaminació lumínica i la posició de la constel·lació podran dificultar l'observació.

Més enllà de l'espectacle visual, els científics esperen estudiar l'explosió mitjançant diferents instruments. L'emissió de raigs X, ones de ràdio i altres formes de radiació permetrà investigar com s'expulsa el material de la nana blanca i què ocorre quan interactua amb el gas que envolta el sistema.

La distància d'aproximadament 3.000 anys llum significa que la llum de l'erupció haurà viatjat uns tres mil·lennis abans d'arribar a la Terra. El fenomen no representa cap perill per al nostre planeta, encara que oferirà una oportunitat científica poc habitual per tractar-se d'una nova recurrent relativament pròxima.

L'Estrella Blaze encara no ha protagonitzat l'erupció que esperen els astrònoms, però la seva vigilància continua. Quan la seva lluentor augmenti, la notícia podrà confirmar-se ràpidament gràcies a la xarxa d'observatoris i aficionats que segueixen el sistema. Llavors n'hi haurà prou amb localitzar Corona Boreal per a preveure una estrella que, durant unes poques nits, haurà deixat de passar inadvertida.