Joël Lapointe estava buscant un lloc on acampar en una zona remota del Quebec quan alguna cosa estranya va cridar la seva atenció en les imatges per satèl·lit: una gran estructura circular al voltant del llac Marsal.
Lapointe, astrònom aficionat, va sospitar que aquella forma podia amagar alguna cosa més que una peculiaritat del terreny. Va contactar amb diversos especialistes i, dos anys després, una expedició científica va trobar l'evidència que faltava.
L'estructura, batejada com a Uhackatik, sembla ser un antic cràter d'impacte d'uns 25 quilòmetres de diàmetre format fa aproximadament 390 milions d'anys. La troballa afegeix una nova cicatriu a la curta llista d'impactes antics que encara poden reconèixer-se a la superfície terrestre.
Tot va començar amb un cercle vist des d'un mapa
Lapointe estava preparant el 2024 un viatge per Côte-Nord, una extensa i poc poblada regió de l'est del Quebec, quan va examinar imatges per satèl·lit de la zona.
A prop del llac Marsal va distingir una depressió circular prou regular per a despertar les seves sospites. En lloc de quedar-se amb la curiositat, va enviar les seves observacions a investigadors especialitzats en cràters d'impacte.
La possibilitat va començar a prendre's seriosament aquell mateix any. Un grup d'investigadors francesos va presentar la zona com a candidata a convertir-se en l'onzena estructura d'impacte coneguda del Quebec, si bé encara faltava una evidència geològica capaç de distingir-la d'altres formacions circulars.
La Terra conserva amb prou feines unes 200 estructures d'impacte confirmades. El nombre sembla petit enfront de la superfície coberta de cràters de la Lluna, però el nostre planeta esborra bona part d'aquestes empremtes mitjançant erosió, tectònica, activitat volcànica, aigua i gel.
A El Nacional ja hem explicat com l'activitat geològica dificulta reconstruir els grans episodis d'impactes que va patir la Terra.
Per això una forma circular vista des de l'aire no n'hi ha prou. Per confirmar un impacte, els geòlegs necessiten trobar senyals produïts per pressions extremes que no puguin explicar-se fàcilment per altres processos.
La prova estava amagada entre les roques
El geòleg planetari Gordon Osinski, de Western University i director de la base de dades Impact Earth, es va mostrar inicialment escèptic. Així i tot, l'estructura era prou interessant per a organitzar una expedició l'octubre de 2025.
Arribar fins al lloc va resultar complicat. L'equip va viatjar en hidroavió fins a una zona aïllada i va haver de recórrer uns 50 metres per l'aigua carregant el material perquè l'aeronau no va poder acostar-se directament a la riba.
En terra van trobar un paisatge pantanós, vegetació molt densa i abundants insectes. La geologia tampoc oferia una resposta immediata: estudis anteriors havien interpretat algunes bretxes de la zona com a restes d'una estructura volcànica explosiva coneguda com a diatrema.
La situació va canviar durant el segon dia de feina. Els investigadors van trobar cons de fractura o shatter cones en nombrosos afloraments.
Aquestes estructures es formen quan una roca queda sotmesa a pressions extremes durant un impacte. Per als geòlegs, són una de les evidències més clares que poden reconèixer-se directament sobre el terreny.
La seva presència va permetre descartar amb molta més seguretat l'explicació volcànica i atribuir l'estructura a una col·lisió extraterrestre.
Impactes d'aquest tipus han deixat algunes de les formacions més sorprenents del nostre planeta. A El Nacional hem vist, per exemple, com un cràter de Corea del Sud va conservar pistes sobre antics ecosistemes durant desenes de milers d'anys.
Un impacte capaç de devastar una regió sencera
Els investigadors calculen que Uhackatik té uns 25 quilòmetres de diàmetre i presenta característiques pròpies dels denominats cràters complexos, entre elles una elevació central produïda pel rebot de les roques després de l'impacte.
Les anàlisis de les mostres situen la seva formació fa aproximadament 390 milions d'anys, durant el Devonià, molt abans de l'aparició dels dinosaures.
L'objecte que va produir la col·lisió va haver d'alliberar una enorme quantitat d'energia. Osinski estima que un impacte equivalent ocorregut actualment podria provocar una devastació regional capaç de destruir grans ciutats i generar conseqüències climàtiques més àmplies.
La comparació ajuda a entendre per què els asteroides continuen sent objecte de vigilància, encara que els impactes de grans dimensions siguin poc freqüents. Com explicava a El Nacional Juan Luis Cano, de l'ESA, el debat amb els asteroides potencialment perillosos no és si tornarà a produir-se un impacte, sinó quan.
Uhackatik seria a més el cràter d'impacte més gran descobert des de la identificació el 2018 de l'estructura de Hiawatha, d'uns 31 quilòmetres, sota el gel de Groenlàndia.
Els científics consideren que l'origen per impacte de l'estructura del Quebec està essencialment demostrat per les evidències trobades a les roques. El seu reconeixement formal, però, encara depèn de l'avaluació corresponent de la Meteoritical Society.
El nom Uhackatik va ser triat després de consultar el Consell Innu d'Ekuanitshit, la comunitat indígena vinculada al territori on es troba l'estructura.
El cas destaca també el valor de les observacions realitzades fora dels grans projectes científics. Una anomalia detectada per un aficionat en un mapa va acabar portant a una expedició i a la identificació d'un dels cràters antics més importants descoberts en els últims anys.