Qui va tenir un Nokia 3310 probablement recorda alguna caiguda que avui li provocaria un bon ensurt. El telèfon acabava a terra, la tapa posterior sortia disparada i, de vegades, la bateria acabava uns centímetres més enllà. N'hi havia prou amb recollir les peces, tornar-les a col·locar i encendre'l per comprovar que continuava funcionant.
Aquells mòbils es van guanyar una fama difícil d'igualar. Models com el Nokia 3210 o el 3310 semblaven capaços de resistir cops que avui associem amb pantalles trencades i reparacions costoses. Però la seva resistència no es devia a materials extraordinaris ni a una tecnologia secreta, sinó a una manera de construir telèfons molt diferent de l'actual.
Els telèfons intel·ligents han canviat les prioritats de disseny. Ara tenim pantalles enormes, càmeres avançades, cossos prims i una potència que hauria resultat impensable fa dues dècades. Tot això exigeix aprofitar l'espai d'una altra manera i utilitzar materials que no sempre responen igual quan el mòbil acaba contra terra.
El secret dels Nokia era al plàstic i les pantalles petites
El Nokia 3310, presentat l'any 2000, es va convertir en un dels telèfons més recognoscibles de la seva generació. Tenia un teclat físic, una petita pantalla monocroma i una carcassa de plàstic que envoltava bona part del dispositiu. La seva aparença era senzilla, però precisament aquesta construcció contribuïa a protegir-lo.
El material de la carcassa era una de les claus. Els polímers utilitzats en aquells telèfons podien flexionar-se lleugerament en rebre un cop, absorbint part de l'energia sense trencar-se. El plàstic podia quedar esgarrapat o marcat, però no tenia la mateixa tendència a esquerdar-se que una superfície rígida de cristall.
També influïa la forma de l'aparell. Les vores arrodonides i el gruix de la carcassa oferien certa protecció enfront dels impactes, mentre que la pantalla ocupava una superfície molt petita del frontal. En una caiguda, era més probable que el cop el rebés alguna zona exterior del telèfon i no directament el panell.
A més, les pantalles estaven situades darrere d'una coberta transparent de plàstic, envoltada per un marc bastant ampli. No necessitaven respondre al tacte ni estendre's fins a les vores, de manera que els fabricants podien protegir-les amb una estructura que avui resultaria poc pràctica per a un telèfon intel·ligent.
Aquesta combinació reduïa la superfície vulnerable. Una caiguda podia danyar la coberta exterior sense impedir que l'usuari continués trucant, enviant missatges o jugant al Snake. Això sí, els Nokia no eren realment indestructibles: també podien patir avaries internes, trencar les seves pantalles o deixar de funcionar després d'un cop prou fort.
La fama d'aquells models ha sobreviscut fins i tot al canvi de generació. Nokia continua recorrent a dissenys clàssics per a alguns dels seus telèfons bàsics, com demostra el llançament d'un mòbil retro amb bateria externa incorporada i connector per a auriculars. Encara que les seves característiques són diferents de les d'un telèfon intel·ligent, mantenen part de la senzillesa que va fer populars els models originals.
Que el telèfon es desmuntés en caure també podia ser un avantatge
Hi havia una altra situació molt característica dels Nokia antics. Després d'una caiguda, el telèfon podia quedar dividit en diverses peces: el cos principal, la tapa posterior i la bateria. A primera vista semblava que s'havia trencat, però moltes vegades n'hi havia prou amb tornar-lo a muntar.
Aquest comportament tenia una explicació relacionada amb la seva construcció. Les tapes desmuntables se subjectaven mitjançant petites pestanyes que podien deixar-se anar quan rebien un impacte. Part de l'energia del cop s'emprava a moure o separar aquestes peces, en lloc de transmetre's únicament al cos del telèfon.
No era un sistema capaç d'evitar qualsevol dany, ni tots els models responien de la mateixa manera. No obstant això, aquesta possibilitat que algunes peces es desprenguessin podia resultar favorable en determinades caigudes, especialment quan l'estructura principal romania intacta.
La construcció també tenia avantatges després d'un accident. Si la tapa quedava molt marcada, podia canviar-se per una altra; si la bateria començava a fallar, el propietari podia substituir-la sense acudir a un servei tècnic. Fins i tot existien carcasses intercanviables que permetien modificar l'aspecte del telèfon.
En els telèfons intel·ligents actuals passa una cosa molt diferent. Les bateries solen estar fixades dins del dispositiu, les pantalles s'integren estretament amb el marc i moltes peces es mantenen unides mitjançant adhesius. Aquesta distribució permet aprofitar millor l'espai i contribueix al segellament necessari per oferir resistència enfront de l'aigua i la pols.
L'inconvenient apareix quan alguna cosa es trenca. Una pantalla esquerdada, una tapa posterior de vidre o una bateria deteriorada poden requerir eines específiques i un desmuntatge molt més laboriós. Encara que determinats fabricants estan millorant la separabilitat, substituir una peça sol ser bastant menys senzill que obrir la tapa d'un Nokia i canviar la seva bateria.
La construcció més rígida també modifica la forma en què es distribueixen els impactes. Si un telèfon intel·ligent cau sobre una cantonada, el cop pot transmetre's al marc i als panells de vidre. Quan el contacte es produeix sobre una pedra o una superfície irregular, la pressió pot concentrar-se en un punt petit i provocar una esquerda.
Per això, dues caigudes des d'una altura semblant poden tenir conseqüències completament diferents. No només importa la resistència del material, sinó també quina part del telèfon colpeja primer el terra i sobre quina superfície ho fa.
Els telèfons intel·ligents moderns són més resistents del que sembla, però el vidre continua sent vulnerable
La diferència més visible entre un Nokia clàssic i un telèfon actual és la mida de la pantalla. Els telèfons intel·ligents tenen panells tàctils que ocupen pràcticament tot el frontal i, en molts casos, també utilitzen vidre a la part posterior. Aquesta superfície permet gaudir de vídeos, fotografies i aplicacions, però augmenta les zones exposades a possibles trencaments.
Els fabricants han intentat compensar-ho desenvolupant materials cada vegada més resistents. Tecnologies com Gorilla Glass, utilitzada en nombrosos dispositius Android, o Ceramic Shield, present en l'iPhone, busquen millorar la protecció enfront de rascades i caigudes.
Corning, per exemple, assegura que el seu Gorilla Glass Victus 2 pot resistir caigudes de fins a un metre sobre superfícies que imiten el formigó en determinades proves de laboratori. El material està dissenyat per a suportar millor el contacte amb superfícies rugoses, un dels grans problemes quan un telèfon acaba a terra.
No obstant això, aquests resultats no signifiquen que qualsevol dispositiu amb aquest vidre resistirà una caiguda des de la mateixa altura. Les condicions de laboratori són controlades, mentre que en una situació real també influeixen el pes del mòbil, la seva estructura i el punt exacte de contacte.
Tampoc hem de confondre la resistència a les ratllades amb la resistència als cops. Un vidre pot suportar bastant bé el frec quotidià i, així i tot, esquerdar-se en rebre un impacte en determinades condicions. Aquesta és una de les raons per les quals els protectors de pantalla encara poden resultar útils fins i tot en els telèfons intel·ligents més moderns.
Els telèfons actuals també ofereixen una protecció que molts Nokia clàssics no tenien. Alguns disposen de certificacions enfront de l'aigua i la pols, estructures reforçades i sistemes de protecció per a components molt més complexos. Un model antic podia sobreviure a una caiguda espectacular, però no necessàriament suportaria una immersió com certs telèfons intel·ligents moderns.
A més, la resistència varia bastant entre fabricants i models. Les proves de caigudes realitzades a l'iPhone 17 Pro Max i al Samsung Galaxy S25 Ultra mostren que dos telèfons de gamma alta poden respondre de manera diferent segons la zona que rep l'impacte. Un pot protegir millor la part posterior i un altre resistir millor els cops a les cantonades.
A la sensació de fragilitat s'afegeix el preu de les reparacions. Els antics Nokia tenien pantalles petites i peces exteriors relativament senzilles, mentre que un telèfon intel·ligent incorpora panells OLED, sensors, càmeres i altres components el reemplaçament dels quals pot resultar costós.
També hem canviat la nostra relació amb el telèfon. Fa vint anys, una carcassa ratllada no impedia continuar utilitzant les funcions principals del dispositiu. Avui una esquerda pot travessar la pantalla amb la qual escrivim, consultem mapes, fem fotografies i utilitzem pràcticament totes les aplicacions.
La resistència d'aquells Nokia s'explicava, en bona part, per la seva senzillesa. Tenien menys vidre exposat, carcasses capaces de flexionar-se i peces que podien separar-se sense provocar necessàriament una avaria. Els telèfons intel·ligents actuals han guanyat moltes altres capacitats, però aquestes millores han obligat a adoptar una construcció diferent.
Potser per això seguim recordant amb tant d'afecte el Nokia 3310. No feia fotografies espectaculars ni permetia navegar per internet com un telèfon modern, però tenia una cosa que ara valorem especialment: la tranquil·litat de recollir-lo del terra i comprovar que, malgrat el cop, encara funcionava.