La Llei de canvi climàtic aprovada el 2021 tenia tres objectius principals: reduir, per a 2030 i en relació amb 1990, en un mínim d'un 23% les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, garantir que per a aquell mateix any un 74% de l'energia generada al nostre país procedís de fonts renovables i millorar l'eficiència energètica disminuint el consum d'energia primària en, almenys, un 39,5%, Si s'assoleixen o no aquestes xifres, el temps ho dirà, però aquella Llei va tenir també altres conseqüències i una d'elles va ser liquidar l'antany prometedora mineria espanyola de l'urani.
Quan es va explotar l'urani nacional?
Les primeres prospeccions a la recerca d'urani a Espanya daten de primers del segle XX, però no va ser fins als anys 50 que es van explotar jaciments industrialment. Durant els anys de la Dictadura, el sector de l'urani va ser considerat estratègic, ja que es planejava que les centrals nuclears construïdes i planificades poguessin proveir-se amb mineral espanyol.
Les mines més importants es van situar a Salamanca (Saelices el Chico) i Badajoz (La Fava) i, gràcies a elles, Espanya va arribar a ser durant els anys vuitanta el segon productor europeu d'urani. En total, i entre les dues mines citades, es van arribar a extreure 5.236 tones, suficient per cobrir el 25% de les necessitats de combustible de les centrals espanyoles. La mina de Salamanca, oberta el 1957 i tancada l'any 2000, produïa més de 200 tones anuals i la de La Haba, que va funcionar entre 1966 i 1990, unes 30. A Cardeña, Còrdova i a la rodalia d'Andújar, Jaén, van funcionar també mines de menor envergadura. Per gestionar tot aquest entramat industrial es va crear fins a una empresa pública, Enusa: l'Empresa Nacional de l'Urani Societat Anònima, rebatejada avui com Enusa Industrias Avanzadas i reconvertida en quelcom similar a una central de compres que adquireix l'urani que necessiten les centrals tèrmiques espanyoles que, en principi, han de desaparèixer abans de 2035. També, clar, es dedica a rehabilitar els antics jaciments ara que estan tancats.
Altres jaciments
En paral·lel a l'explotació d'aquestes dues mines, es van succeir els sondejos, que van incloure feines a la conca carbonífera catalana de Calaf, i es va desenvolupar una important tecnologia associada a l'urani, ja que el mineral que s'extreia s'havia de concentrar. Per a això, es va inaugurar una planta de concentrat a Andújar i una altra planta de tractament en Ciutat Rodrigo, Salamanca. Aquesta última, batejada com Quercus, va produir fins al seu tancament el 2002 unes 5.800 tones d'urani i, com la d'Andújar, la va gestionar Enusa. L'última mina en tancar-se va anar, precisament, l'habitant de Salamanca de Saelices el Chico, en la que els costos d'explotació eren un 30% superiors als de mercat.
Tanmateix, l'increment de preus registrat pocs anys després va tornar a fer que diferents empreses multinacionals s'interessessin pels jaciments espanyols. Així, l'australiana Berkeley va plantejar; el 2012 i també a Salamanca, però ara a la localitat de Retortillo; una nova mina a cel obert i una moderna planta de concentrat; però el projecte no es va concretar: la Llei de Canvi Climàtic de 2021 era clara en el seu redactat i indicava, literalment, que va decretar que no es concedirien "nous permisos d'exploració, d'investigació o concessions d'explotació de minerals radioactius" degut "als seus perjudicis i al seu cost". Avui, Espanya depèn del depèn de l'urani rus en gairebé un 40%. També consumeix un 22,3% procedent del Canadà, un 19,5% de Níger, un 11% del Kazakhstan i, en menor mesura, de Namíbia i l'Uzbekistan. L'australiana Berkeley, després d'haver obtingut més de 120 llicències favorablesm va haver de plegar veles al novembre després de no rebre de part del Govern l'autorització definitiva i encara que hi ha qui ho celebra –ecologistes i alguns veïns de la zona preocupats per l'impacte ambiental del projecte- l'urani segueix allà, esperant que algú decideixi un dia explotar-lo. El temps dirà, però de moment, l'empresa continua demanant el Govern que reconsideri la seva actitud.