Un estudi liderat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) conclou que el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici concentra la quantitat i qualitat més gran de boscos madurs de Catalunya. L'estudi comparatiu s'ha fet a partir de les dades l’Informe Estat Natura 2020 de Catalunya, que assenyalava que els boscos de Catalunya tenien un grau de maduresa de 2,3 en una escala de l'1 al 10 i ara s'ha conegut que, en el cas d'Aigüestortes —en alguns dels boscos estudiats—, aquest índex arriba fins a 8,7. A més, en el cas d’Espanya la comparació de boscos semblants d’avetosa, pineda de pi negre i pineda de pi roig també situa al Parc Nacional, en conjunt, entre els que presenten els valors de maduresa forestal més elevats.
El quart Inventari Ecològic i Forestal del Parc —elaborat en el marc del projecte BHAVEC i finançat pel Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del fons Next Generation— ha servit per mostrejar i analitzar 192 parcel·les, tant dins del Parc Nacional com a la seva zona perifèrica de protecció, per obtenir una fotografia detallada del seu estat de conservació, grau de maduresa i composició dels boscos. Concretament, l'anàlisi constata que els valors mitjans de maduresa dels boscos del Parc Nacional se situen entre 4,2 i 4,7 sobre 10. Tot i això, pel que fa als 20 rodals més madurs, que en conjunt ocupen 432 hectàrees, els valors de maduresa oscil·len entre 5,3 i 8,7 sobre 10. Aquests boscos es concentren a les valls de Sant Nicolau (Alta Ribagorça) i d’Espot (Pallars Sobirà), dins de la zona de protecció estricta del Parc Nacional, i també a la vall de Colomers (Vall d’Aran), a la zona perifèrica de protecció.
Els boscos madurs, un valor contra les amenaces del canvi climàtic
Segons l'investigador del CREAF i colíder l'inventari, Jordi Vayreda, "els boscos madurs tenen arbres de diferents dimensions i edats, fusta morta de grans dimensions conformant una estructura arbòria molt complexa, formada per molts estrats de vegetació". Aquesta diversitat crea una infinitat de condicions microclimàtiques que ajuden a retenir millor la humitat, millorant la seva resiliència davant les amenaces climàtiques actuals, com els incendis o les sequeres. A banda d'això, aquesta maduresa dona refugi i aliment a una gran diversitat d’espècies exclusives de la zona, i sovint amenaçades, com és el gall fer.
A més, per primer cop, l'inventari actual s'ha comparat amb els inventaris de 1993, 2004 i 2014, revelant que els boscos del parc han augmentat de manera notable el carboni emmagatzemat durant les darreres tres dècades. Per exemple, a les parcel·les dominades per avet, el carboni emmagatzemat en la biomassa dels arbres vius ha passat de 69,8 a 148,5 tones per hectàrea, més del doble; en les de pi roig, ha augmentat de 57 a gairebé 100 tones per hectàrea, i en les de pi negre, de 47 a 65 tones per hectàrea. "Això demostra la importància de fer servir la figura de Parc Nacional com a protecció màxima per aconseguir boscos així de madurs", assegura l'investigador del CREAF, Lluís Comas.
Segons els investigadors, els processos que porten un bosc cap a la maduresa poden requerir dècades o fins i tot segles. Per això, també proposen actuacions que poden accelerar aquest envelliment, com "reduir selectivament la competència al voltant dels arbres de grans dimensions i de les espècies acompanyants" o "obrir petites clarianes per afavorir aquests arbres, estimular la regeneració i diversificar l’estructura i composició del bosc", explica Pol Guardis del CTFC. Una altra mesura important és conservar i generar fusta morta de grans dimensions, tant deixant arbres morts en peu com a terra, "ja que és un hàbitat clau per a un ampli ventall d’espècies, entre les quals hi ha fongs, briòfits, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers", destaca Xènia Jaumejoan, també del CTFC.