Viure en una eterna joventut és un desig que tenen moltes persones, però que, en canvi, els joves d'avui en dia n'estan ben farts. Actualment, pateixen una precarietat endèmica i estructural que fa que la generació nascuda a partir de mitjans del vuitanta s'hagi convertit en la més desesperançada. Les dades parlen: els joves no poden ni alçar el vol ni mirar al futur. Són la primera generació que viuen pitjor que els seus pares?
La taxa d'atur juvenil d'Espanya és la més alta de la Unió Europea, un rècord malauradament històric que el país no ha aconseguit mai superar. A hores d'ara és del 30,6% — en comparació 12,5% de la UE— i el pitjor és que els qui aconsegueixen tenir feina viuen en una precarietat que no els deixa construir res a curt termini. El sou mitjà d'un jove de fins a 34 anys és de mil euros, el 46% tenen feines temporals, un 25% dels contractes juvenils són a temps parcial, el 40% pateixen sobrequalificació i fan feines inferiors a la seva formació i l'edat d'emancipació mitjana és als 30. I, mentrestant, el cost de la vida no para de créixer.
Involució generacional
Espanya és dels països que més que ha retrocedit en l'evolució dels ingressos intergeneracionals. És a dir, l'evolució de la renda (l'augment proporcional respecte de les generacions precedents a la mateixa edat) que han conegut les generacions més joves és menor que la que han gaudit els seus pares.
Per veure-ho, només cal posar exemples pràctics calculats amb els salaris mitjans de les dues generacions. Als anys noranta, un cotxe Ford Fiesta (el més venut del moment) costava 1.200.000 pessetes. Comptant que el salari mitjà d'un treballador d'entre 25 i 35 anys en aquella època era de 141.663 pessetes, comprar-se un cotxe els suposava el sou de 8,4 mesos. Ara, amb el sou que tenen els joves, comprar-se un Seat León (el cotxe més venut) que val uns 14.000 euros suposa el sou de 14 mesos.
Es produeix una situació similar amb l'habitatge. El preu mitjà per metre quadrat als noranta era de 933 euros, mentre que aquesta dècada el preu gairebé és el doble, 2.120 euros. Per tant, abans per comprar una casa a un jove li calia el salari de 3,7 anys, mentre que ara és el de 7,4. I el mateix passa amb la resta d'àmbits de la vida. Per un jove dels noranta anar al cinema suposava el 0,15% del seu sou, mentre ara els suposa el 0,8%. Els preus han i els salaris han baixat i això ha afectat des del cafè o el menú que fem a un bar fins als lloguers.
Europa Press
Frustració
Viure avui en dia és més car, però és cert que també ho és per als adults. La diferència és que ells han pogut alçar el vol abans d'arribar fins aquí i els joves encara no ho poden fer. La joventut viu precaritzada laboralment i en una eterna desesperança i incertesa que, sens dubte, marcarà una generació. Una generació sobrequalificada que ha vist com els hi han robat el present i el futur, ja que són incapaços de desenvolupar un projecte de vida.
La precarietat laboral, l'atur juvenil, la manca de perspectives de futur, la impossibilitat d'emancipar-se o de construir un projecte o el patiment de no arribar a finals de mes, sense dubte, fan estralls en la salut mental. Una de les conseqüències és l'elevat índex de suïcidis que existeix entre aquest grup poblacional, en què és la primera causa de mort. I aquesta situació encara s'ha vist més agreujada per la pandèmia del coronavirus. Els joves són el futur, però... quin?