Amb tan sols 26 anys, la Carla acumula una motxilla ben carregada d’experiències. El 2010, quan tenia 17 anys, un individu es va creuar amb ella provocant-li, al llarg de quatre anys, una de les pitjors experiències que recorda fins a dia d’avui: patir un maltractament físic i psicològic que la va anul·lar com a persona.
Una violència estructural i social, la masclista, que tal com detalla la psicòloga Maria Sàbat, especialitzada en aquest àmbit de la psicologia, pot afectar dones de qualsevol estrat social i/o nivell cultural. “Veiem la punta de l’iceberg -que son les morts i les agressions més violentes-, però també té la part més invisible, els mites, els rols estereotipats que es promocionen als mitjans de comunicació, els micromasclismes del dia a dia, la desigualtat salarial, i un llarg etcétera”. Un conjunt que, tal com explica la psicòloga, acaba afavorint l’aparició d’una violència que pot ser física, psicològica, sexual, econòmica i social, aïllant la víctima del seu entorn més proper.
Sàbat: “Diguem-ho pel seu nom, quan parlem de violència de gènere, estem parlant de violència exercida per homes cap a dones i infants, per tant és sense cap dubte violència masclista”
Els inicis i el mal tracte físic i psicològic
“El vaig conèixer a través de la meva millor amiga. Al principi, ell mostrava la seva cara més divertida, simpàtica, amable i afectuosa”. “El maltractament psicològic va ser-hi des de l’inici de la relació, tot i que de forma força subtil. Potser no m’insultava directament, però sí que utilitzava el xantatge emocional per aconseguir el que volia. Quan la relació es va anar consolidant, aquest xantatge emocional va passar a ser més violent. Vivia sempre atemorida i intentava evitar o amagar qualsevol cosa que el pogués molestar. La por s’apoderava de mi inclús quan dormíem junts”, recorda la Carla.
“No sé en quin moment va començar el maltractament físic i sexual, però molts cops, quan dormia em tocava, intentava penetrar-me o es masturbava estant al meu costat. L’enamorament va durar poc i el desig sexual també. Moltes vegades em vaig sentir forçada a mantenir relacions sexuals, ja que, si no ho feia, significava enfrontament, discussió. Jo acabava cedint, desitjant que acabés com abans millor”. Sàbat explica que la violència sexual és molt freqüent i habitual en la violència masclista, “les víctimes sovint no se senten lliures per negar-se a les relacions sexuals per por a les brutals represàlies que hi pugui haver”. Sàbat es mostra contundent en afirmar que tota relació sexual sempre ha de ser consensuada amb desig i amb la finalitat de gaudir ambdues parts.
Per entendre aquesta problemàtica, Sàbat fa referència al cicle de la violència masclista que va definir Lenore Walker. “Una roda que sosté i manté la violència dins les relacions de parella en 3 fases: l’acumulació de la tensió; l’explosió de la violència i l’agressió, on una dona que no ha estat sotmesa de mica en mica fugiria, i la calma o lluna de mel, on l'agressor demana perdó, petons, regals, expressa penediment, es justifica... Canvia totalment l'actitud i dificulta la fugida de la víctima. La lluna de mel, que seria l’únic bon moment de la relació, a mesura que passa el temps, es va fent més breu i progressivament anem a les següents fases, l’acumulació de tensió i explosió altre cop”.
Sàbat: “Les víctimes viuen el seu dia a dia en un estat permanent d'alerta. Un estat que podem intentar entendre si ens imaginem la sensació que tenim quan mirem una pel·lícula de terror, on esperes l'ensurt constant, amb tensió i por”
El click
En quin moment arriba el ‘fins aquí’? “Després de fer un treball sobre la violència de gènere vaig obrir els ulls i em vaig posar en mans de psicòlegs que em van ajudar a prendre consciencia de la situació. Sabia on estava ficada però no com sortir-ne, no trobava la manera i, això, em desesperava. Durant una època vaig arribar a resignar-me, a pensar que mai podria sortir d’aquell pou. Quan toques fons només queda pujar cap amunt. Sempre he estat conscient que no em mereixia absolutament res del que em passava i això va ser una de les meves grans armes per ensortir-me’n.”
La ruptura
La Carla explica que li resultava impossible deixar la relació. “Ho havia intentat moltes vegades, no recordo quantes, però cada cop que ho intentava sentia tanta angoixa, ansietat i por que sempre acabava tornant amb ell. La dependència emocional és pitjor que l’addicció a qualsevol droga, perquè en la dependència emocional entren en joc els sentiments i les emocions”. “No podia seguir aguantant el patiment de la meva mare, per ella i per tots els que m’estimen vaig decidir dir, fins aquí”.
Sàbat: La base principal de la violència masclista es troba en una socialització genèrica en la que hi ha una dominància de l’home i un paper de submissió de la dona”
La resposta d’ell va ser l’esperada, convèncer-la que mai trobaria a ningú com ell. La Carla ho tenia clar, “aquell cop era el definitiu”.
Ajuda i suport de l’entorn
Sàbat explica que davant la mínima sospita que alguna cosa no funciona a la teva relació, “informa't i pregunta, no t’ho guardis per tu! Accedeix a l'entorn més proper i, si et fa vergonya o por a ser jutjada, adreça’t a serveis que ofereixen privacitat, trucant al 900 900 120 (24h), els SIAD o els SIE, serveis que t’ajudaran quan sigui el teu moment, vetllant per tu, respectant les teves circumstàncies personals”.
La psicòloga recalca que és molt important no pressionar les víctimes perquè actuïn de forma immediata, en contra de la seva voluntat. S’ha de valorar molt els riscos que corren i se les ha d’acompanyar per arribar a fer el pas amb la màxima seguretat per elles i els seus fills: “Com a societat se’ls exigeix que ràpidament denunciïn, però el fet de denunciar no sempre et garanteix una protecció total i immediata. No necessàriament s'activa una ordre d'allunyament i hi ha garanties que aquesta és respectada pel teu agressor... Demanem que es denunciï ràpidament sense que el sistema judicial i policial garanteixi la protecció d'aquestes víctimes. És un tema molt delicat que s’ha de tractar amb molta cura i fermesa al mateix temps”.
En el cas de la Carla, afirma haver estat molt afortunada d’haver-se pogut rodejar de gent que l’ha ajudat molt. “Mai he estat sola, sempre he tingut a la família, amigues i amics a prop, però sí que és cert que quan et trobes en aquestes situacions, et sents molt sol. Hi ha coses que no pots compartir perquè creus que la gent del teu voltant no ho entendrà. Penses que per explicar el què et passa, pots donar una imatge de tu que no és la que vols transmetre i creus que això pot perjudicar a les teves relacions. Saps que estàs rodejada de gent disposada a ajudar-te però qui ha d’afrontar la situació ets tu, qui sent el patiment ets tu, qui ha de ser valenta ets tu i qui ha de dir prou, ets tu”.
Començar una nova vida
Fent referència a la recuperació, la Carla ho recorda com un procés llarg, constant, que requereix de molta paciència. “Puc arribar a dir que les seqüeles són quelcom que mai acaben de desaparèixer, a vegades sembla que no hi siguin presents però de tant en tant, el subconscient les recorda. M’agrada pensar que les seqüeles no són del tot negatives, ja que t’ajuden a detectar aquelles situacions que no vols tornar a viure”.
1.033 dones han mort a Espanya des del 2003 per violència de gènere. D’aquestes, 55 han perdut les seves vides aquest 2019
Les dades són alarmants. 1.033 dones han mort a Espanya des del 2003 per violència de gènere. D’aquestes, 55 han perdut les seves vides aquest 2019. I Sàbat recorda que “aquestes, són les xifres registrades; moltes d'altres no ho estan i no s'han pogut demostrar com a tal. Conec casos on l'agressor no només va assassinar l’exparella, sinó també va matar a la seva germana davant els fills. Les dades només comptabilitzen a la ex parella assassinada, a la germana no es comptabilitza com a víctima de violència masclista”.
La solució? Segons Sàbat, és clara: “Més conscienciació i més lleis. Cal una legislació d'acord amb el que reclama la societat. No pot ser que ens estiguem trobant que costi tant condemnar qualsevol tipus de violència sexual. Això envia un missatge d'impunitat als agressors, de ‘no se'm castigarà davant d'això’. No s’hauria de tolerar que cap veu pública o en l’àmbit privat justifiqui o es minimitzi la violència masclista. La condemna i les lleis han de ser molt més severes”.
Missatge esperançador
“A totes aquelles dones que viuen situacions similars a la meva, els diria que no perdin l’esperança. Dir prou, és possible. Han de saber que no estan soles, que no són les úniques. Que demanin ajuda, que no tinguin por ni vergonya, perquè sempre hi ha persones disposades a donar-nos un cop de mà. Que es deixin estimar, cuidar i protegir, perquè ningú mereix viure en un infern constant. Que comencin a viure i a estimar-se. Tothom es mereix ser feliç, estimat, valorat i respectat. No existeix un amor més verdader i més sa que el d’un propi”, diu la Carla a totes aquelles dones que viuen situacions similars a la seva.
Carla: “Em xoca veure com la Carla que soc ara, és la mateixa Carla que fa uns anys estava atrapada en aquell cercle viciós”
La Carla recorda com durant aquell període de temps plorava sovint. “Plorava perquè me n’adonava que no era la mateixa d’abans i sentia molta ràbia. Un dia li vaig explicar a la meva tieta i les seves paraules em van tranquil·litzar: ‘No, clar que no tornaràs a ser la mateixa, seràs una Carla més forta, més valenta, més segura de si mateixa i amb les coses més clares que mai’. Tenia raó, mai he tornat a ser la mateixa, sinó una millor versió de mi mateixa”.