Uns dies després que Tomàs Alcoverro rebés el Premi Ofici de Periodista que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya, els subscriptors d’ElNacional.cat han tingut l’oportunitat de poder fer un col·loqui exclusiu amb ell. Dins el marc de la presentació del seu nou llibre Tot està per dir (Pòrtic), Alcoverro ha explicat anècdotes d’allò més personals de la seva llarga trajectòria com a periodista a l’Orient Pròxim i ha respost a preguntes i dubtes dels subscriptors.

Portada "Tot està per dir" de Tomàs Alcoverro

El primer que veiem quan tenim el llibre davant és la portada. Hi surt amb un kalàixnikov a les mans... és impactant.
Sí, és una fotografia molt expressiva. Me la van fer al començament de la guerra del Líban l’any 1976, aproximadament. Me la va fer un amic meu de l’època, un guerriller, que venia sovint a casa a veure’m. Un bon dia, ell anava vestit de guerriller amb la boina, l’uniforme i aquest kalàixnikov i em va dir: “Agafa això que et faré una fotografia!”. I així va ser. La vaig trobar entre els molts documents i les fotografies que guardo, a l’editor li va agradar i va pensar que seria una bona portada.

Quan va sentir por per primera vegada?
És una pregunta molt concreta. Al passadís de casa meva, quan vivíem a Badalona quan el meu pare era secretari de l’Ajuntament. Recordo recórrer el passadís d’una banda a l’altra i, a vegades, em feia molta por. No és molt original, a molta gent li ha passat quelcom semblant. He de dir que jo no recordo que fos gaire llarg, però hi havia una cortina a cada banda i potser, per això, també em feia por entrar a un lloc reduït que es podia tancar amb cortines.

I n’ha sentit mai amb la guerra tan a prop?
Quan es parla de guerra, es parla d’una cosa molt general, molt abstracta. Per exemple, al començament de la guerra de Beirut el 1975, la gent no es creia que hi hauria una guerra. És a dir, pensaven que només serien uns combats al centre de la ciutat durant cinc dies de la setmana, que quan arribava el dissabte, plegaven. Això va ser durant diverses setmanes fins que els libanesos es van adonar que la cosa anava de debò. Fins ara hi ha hagut gent a qui li ha costat acceptar la paraula guerra. Després, tothom es va trobar que era una guerra enormement difícil d’explicar, perquè no era convencional: hi havia molts bàndols i la ciutat estava dividida entre la part musulmana i la cristiana. Ningú podia imaginar que seria una guerra que duraria quinze anys.

I del que dèiem de la por...
La por depèn del moment en què tu has viscut aquesta experiència i també depèn del lloc on et trobes. És a dir, les guerres que hi ha hagut a l’Orient Mitjà en aquests darrers anys són guerres de ciutats. La població civil que hi viu queda dividida en zones controlades pels diferents combatents milicians. La por depèn d’on vius dins d’aquesta ciutat quan hi ha guerra. La gent a qui li ha tocat la mala sort de viure al front pateix una por molt més gran que la gent que viu més lluny. Hi ha moltes maneres de tenir por i també és diferent tenir por d'un bombardeig d’avions, d'unes baralles de carrer amb armes o dels segrestos.

Segrestos? Li han tocat de prop?
Jo visc a un quart pis a la meva casa a Beirut. En un moment determinat d’aquests quinze anys de guerra, van segrestar dues persones: el meu veí de baix i el de dalt. Com podeu imaginar, això em va fer por. Però, per altra banda, sabia que a mi no em tocava perquè era espanyol.

I per què?
En aquell moment segrestaven un cert tipus de gent, sobretot occidentals, nord-americans, francesos i anglesos per qüestions polítiques. Els seus governs donaven armes al gran aliat d’Occident i que al cap de molt poc temps va ser el seu primer enemic: Saddam Hussein. Als anys 1987 i 1988 els ciutadans de nacionalitats estrangeres que encara vivien a la part musulmana, on jo vivia, patien segrestos per part de les milícies proiranianes. El motiu era que, d’aquesta manera, acceptessin les seves condicions a l’hora de discutir el seu alliberament. Una d’elles era que els seus governs respectius deixessin d’enviar armes a l’Iraq. 

Quin és exactament el paper de França en la guerra del Líban?
És un paper històric i un tema molt important per entendre el Líban. Hi ha molta gent que creu que el Líban ha estat un invent de França. El Líban és un país molt petit —com ara la província de Barcelona— que té costa, una part muntanyosa i la plana de la Bekaa que la separa de Síria. Abans, tot això era una província otomana, i el Líban, tal com el coneixem avui en dia, no existia perquè formava part de Síria. La història comença quan l’imperi otomà va perdre la guerra contra les potències occidentals i les províncies de l’Orient Mitjà van quedar sota el domini dels nous poders colonials (França i Anglaterra). Es van repartir l’imperi otomà: a França li toca el Líban i Síria, i els anglesos es queden amb Egipte i tot el golf Pèrsic.

Quan el Líban va ser independent, tothom hi estava d’acord?
A la independència del Líban hi donaven suport els cristians i no els musulmans, que volien continuar sent part de Síria. I dins dels musulmans (sunnites i xiïtes) els més recalcitrants a acceptar un Líban independent dominat pels cristians eren els xiïtes. Això fa que des de l’inici de la independència no hi hagi unanimitat. I aquest és el problema d’avui en dia també.

Fa uns mesos el president de França va visitar el Líban.
Sí, després de l’explosió del port de Beirut el president Macron hi va anar per dir que França estava amb el Líban i que els ajudaria. Aquesta visita va ser molt polèmica, perquè pels que mai han acabat d’acceptar una independència del Líban segons la fórmula occidental francesa, els va semblar una intromissió colonial de l’antiga potència. Un dels problemes subjacents del Líban és que no hi ha hagut una unanimitat des del començament, i això, lligat amb el tema del confessionalisme, fa que no es pugui parlar d’un esperit col·lectiu nacional. Hi ha gent que accepta la independència del Líban, però no deixen de subratllar que la història que ells volien continuar és que el Líban hagués continuat sent una part de Síria. 

Sempre hi ha hagut un orgull de tenir i acollir libanesos a França com si les relacions amb el Líban haguessin estat diferents de la resta de colònies.
No m’atreviria a dir quants milers de libanesos tenen doble nacionalitat. És gent que presumeix una mica, perquè tenen una nacionalitat europea que els permet entrar i sortir sense visat. Sí, la influència continua existint en l’aspecte cultural a través de les universitats i d’una cultura francesa que ha donat escriptors importants de doble nacionalitat, com per exemple Amin Maalouf. Malauradament, aquesta influència es va diluint per moltes raons, però la principal és la de les generacions que venen. Encara hi ha una certa cultura francesa que es va mantenint sobretot a la part cristiana, a l’est de Beirut. Un exemple molt concret d’això és que abans, fins fa dos o tres anys, les matrícules dels cotxes de Beirut estaven en àrab i francès, i ara ja no estan en francès.    

Parlant de l’escriptor Amin Maalouf, ell va escriure El naufragi de les civilitzacions, on diu que la distribució política entre sunnites, xiïtes i maronites d’entrada era un equilibri bo, però a la llarga ha semblat que no ha donat el resultat esperat.
Està posant el dit a la llaga. Una de les raons de la guerra civil, que va durar quinze anys, era aquesta divisió confessional. A l’inici, la divisió podia servir perquè totes les comunitats tinguessin una porció de poder i d’acció per mantenir-se amb la seva identitat. Però, en acabar, era un sistema que ja no podien canviar d’un dia per l’altre perquè estava molt arrelat. Avui en dia les diferències entre els diferents grups són més profundes que fa vint-i-cinc anys.

Per què estava tan arrelat?
No és només un sistema purament basat en el fet que depenent de la religió que té una persona, té un càrrec o un altre. Això és veure el problema del Líban d’una manera molt superficial. La diferència no és únicament aquesta, sinó l’estatus personal. Cada comunitat té unes prerrogatives que toquen punts importants com l’herència, el divorci, el matrimoni, etc. Aquí ve el problema.

Pot posar un exemple?
Si ets maronita, tindràs uns drets diferents de les altres comunitats: no et podràs divorciar, per exemple, perquè ets catòlic. Tinc un amic advocat i periodista que va anar a una oficina, va firmar uns papers i va pagar per canviar-se de religió i va passar de ser sunnita a ser xiïta. Ell tenia dues filles i tenia por que, al moment d’heretar, poguessin estar amenaçades pels homes de la família, fins i tot dels cosins! I aquest és el tema intern i gruixut. Això trenca el difícil “viure en comú”.

Al llibre diu que mai ha volgut trobar-se enmig del perill, sinó que ha après a navegar-hi. Com ho ha fet?
Una de les coses que he fet com a subsistència és crear-me el meu petit món domèstic dins d’una atmosfera perillosa al voltant. Era una manera sana per poder continuar anant bé. Fora de Beirut, a Bagdad, durant la guerra del 2003, vivia amb un grup de periodistes espanyols on hi havia molta por al perill. Vaig construir-me un món a la meva habitació d’hotel que em donés una certa tranquil·litat. Em vaig comprar plantes i una petita catifa per suavitzar l’habitació d’hotel on vivia. Era com una trinxera entre jo i el món molt violent que m’envoltava. Em vaig comprar un canari i el tenia a la finestra dins una gàbia. En aquell moment, s’estava parlant que els americans tirarien gasos lacrimògens i molta gent pensava que l’havia comprat per veure si li passava alguna cosa a ell i per veure si moria!

I doncs, per què el va comprar?
No vaig comprar-lo per això, sinó perquè m’acompanyés. En arribar a l’aeroport per tornar a casa després de la guerra, el duaner no va deixar sortir el canari amb mi. Em van demanar un document d’un veterinari que em va fer perdre l’avió. Vaig anar a un veterinari i l’endemà vaig tornar a l’aeroport i allà em van dir que el canari no podia volar amb mi, sinó que havia d’anar amb la càrrega. Quan estava esperant les maletes a la cinta de l’aeroport de Beirut, vaig veure de lluny una gota de sang. Em vaig apropar i vaig veure que el canari havia quedat aixafat. Aquell canari que s’havia salvat de totes les peripècies i m’havia acompanyat en aquell petit món per allunyar-me de la por, va morir!

I per acabar... com es van viure allà els primers mesos de pandèmia?
Anava ajornant la vinguda a Barcelona perquè em trobava millor allà que aquí. Em va desagradar molt un cert racisme en veure que, aquí, a la gent de la meva edat se la classificava d’una manera determinada i li deien que depenent de l’edat es podia sortir a una hora o a una altra. No em creia que en un país civilitzat es pogués arribar a un “racisme per edats”. Allà, a Beirut, no hi havia unes restriccions tan dràstiques i hi havia una certa vida de relació. Veia el que passava aquí amb els meus familiars i la meva gent i a mi no m’interessava venir perquè no els podria ni tocar ni veure. També veia com es relacionava la gent, la soledat i les angoixes i gràcies a Déu no ho vaig patir. He tornat per a la presentació del llibre, per rebre un premi del Col·legi de Periodistes de Catalunya i per fer una sèrie de coses personals i professionals.

I ara, quina és la situació allà?
Ara està molt pitjor allà que aquí.

 

Fer-se membre del Club és molt senzill
El nostre club de subscriptors és un lloc de confluència de tots aquells que confien en nosaltres, ens estimulen amb els seus elogis i les seves crítiques i amb qui compartim una visió de Catalunya. Si voleu ser-ne membres o senzillament ajudar-nos a seguir sent el mitjà digital de referència a Catalunya aportant un donatiu, doncs només heu de clicar aquí i començar a formar part de la nostra família.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat