Sé que per ser una persona relativament petita, tinc una capacitat d’escopir bilis que deixaria bojos els millors gastroenteròlegs del país. De debò, ho sé i faig veritables esforços per moderar-me: però hi ha coses que em superen. I entre les que em posen més nerviosa, m’empipen i em revolten estan els barcelonins “que van al poble”. Persones que per tenir una casa d’estiueig es creuen amb el dret d’afirmar que tenen poble. No. És que no. Ni parlar-ne. Perquè passar uns dies en una caseta amb vistes al mar o una cabanya a la muntanya durant les vacances i algun cap de setmana perdut durant l’any és molt fàcil. Però, per bonic que sigui compartir aquestes estones amb vosaltres (que ho és): no en teniu ni idea de què vol dir ser de poble.

Però fem una pausa. Perquè us alliçono des del meu privilegi i això ha de quedar clar. Igual que em queixo, vull ser honesta i dir que sóc del Maresme, no del far-west, Lleida, ni d’un racó tan oblidat del nostre imaginari col·lectiu com són les Terres de l’Ebre. M’he criat en el tercer nucli municipal més petit de Catalunya, però he tingut sempre Barcelona a 25 minuts i això em fa pitjor com a persona i em treu pedigrí. En sóc conscient. Però algú havia de fer una passa endavant, i m’ha donat la gana fer-la a mi.

I també, seguint amb les confessions, us vull dir que us entenc. Perquè dir que vas al poble, sempre a l’estiu, sempre amb bon temps, és molt temptador. TOTHOM vol ser de poble a aleshores, quan la brisa et pica a la cara, ho fas tot a l’aire lliure i menges gelats 24/7. Quan és temps de posar-te fins al cul de gintònics a la festa major i trobes aquell amor vacacional que, a sobre, no interferirà en el funcionament de la teva vida normal A LA CIUTAT. Però, la resta de l'any què?

Ser de poble vol dir fer-se amic de les mateixes persones que et fan bullying a l’escola perquè no hi ha prou gent per separar més els papers. Que els teus pares s'assabentin que festeges després que els hagin avisat tots i cada un dels adults del municipi. Passar més temps a Rodalies que a casa teva. Traslladar-se per anar a l’institut, a la universitat, per treballar. No tenir vida privada, perquè davant la falta de comerços i centres d’entreteniment, el safareig es converteix en una eina vital per la supervivència de la comunitat. Que el plat fort de l’any (sí, de tot l'any) sigui veure tocar l'Orquestra Girasol o la variant territorial que m’és s’escaigui a la teva zona. Viure en un lloc que bull d’activitat l’estiu i que queda desolat a l’hivern: tot tancat, gelateries, bars i pisos, massa cars pels veïns perquè la massificació els ha fet pujar de preu.

No t’equivoquis. M’encanta tenir poble, haver-me criat a un poble. Però no són paratges idíl·lics. No són raconets de calma. No són oasis enmig del caos. És on viuen persones que tenen les seves merdes i mogudes vàries. Llocs on rula la droga que és un escàndol. Que tenen infraestructures de merda que la Generalitat no repara, perquè són quatre gats. On veus cada dia les mateixes cares fantàstiques i has de marxar cada cop que vols fer qualsevol cosa que no sigui anar al bar. Veniu, però amb respecte. Apreneu quin és el vostre lloc. Perquè acceptem-ho, no en teniu ni idea de què vol dir ser de poble.

I dit això, confessió número 3: jo ara visc a Barcelona.