Al Pirineu hi ha més de 6.000 estanys i bases que s'estenen per la Catalunya Nord i Sud, Andorra, l'Aragó, Navarra, el País Basc Nord i Sud i Occitània, i ara un nou catàleg recull per primera vegada informació de tots ells. L'inventari, batejat com a LacusPyr, ha estat publicat a la revista científica Geoscience Data Journal. Inclou dades com la superfície, la fondària i la conca de cada massa d'aigua, com també els noms oficials, les variants i les denominacions històriques. A més, assigna una identificació pròpia referenciada —una mena de DNI— a cadascuna per facilitar-ne l'estudi entre diferents països. A partir d'aquí, ens podem preguntar: quins són els estanys més profunds dels Pirineus? I els més grans? I els més alts?
El cas és que l'inventari permet comparar les dimensions i fondària dels estanys dels Pirineus. Per exemple, podem veure que el de Certascan (al Pallars Sobirà) és l'estany més gran de Catalunya i un dels més grans de l'Estat espanyol, amb 60 hectàrees, o que el de Cregueña (al massís de la Maladeta, Osca), és un dels més profunds. A continuació, els cinc estanys més profunds dels Pirineus, segons el catàleg:
- Lac Bleu, al departament dels Alts Pirineus (Occitània), 123 metres
- Ibón de Cregüeña, Osca, 105 metres
- Estany de Certascan, al Pallars Sobirà, 104 metres
- Lac de Caillauas, als Alts Pirineus (Occitània), 101 metres
- Lac du Portillon, al departament de l'Alta Garona (Occitània), 100 metres
D'altra banda, a l'inventari també podem consultar els cinc estanys més grans dels Pirineus, que són els següents:
- Llac de Matamala, al Capcir (Catalunya Nord), 207 hectàrees
- Estany de la Bollosa, al Capcir (Catalunya Nord), 153 hectàrees
- Estany de Lanós, a l'Alta Cerdanya (Catalunya Nord), 140 hectàrees
- Lac de Cap-de-Long, als Alts Pirineus (Occitània), 118 hectàrees
- Étang de Naguille, al departament d'Arieja (Occitània), 89 hectàrees
Finalment, hi trobem els cinc estanys amb més altitud dels Pirineus. A saber:
- Ibón Helado del Monte Perdido, Osca, 2.987 metres
- Ibón de Arrablo, Osca, 2.963 metres
- Ibón de Cordier, Osca, 2.960 metres
- Ibón Chelau de Llardana, Osca, 2.899 metres
- Pic de l'Estanyet, al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2.882 metres
Els problemes amb la toponímia
Ara bé, alguns d'aquests estanys potser els coneixereu per un altre nom. Jordi Catalan, investigador del CREAF i del CSIC i primer autor de l'estudi, explica que els noms poden canviar per errors cartogràfics, diferències de pronunciació o escriptura, o perquè una denominació s'ha consolidat en detriment d'una altra. "Al catàleg hem recollit l'oficial del moment, però també les variacions", diu. Un cas il·lustratiu és el dels estanys de Plan i Cabirdonats, a la Val d'Aran, a l'entorn del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Les seves denominacions s'han intercanviat en la cartografia oficial durant les últimes dècades, i les denominacions que apareixen a les guies de muntanya no sempre coincideixen amb les que es van establir posteriorment a la cartografia oficial. Aquesta confusió també ha arribat a la literatura científica, i alguns estudis han fet servir noms que, arran de canvis posteriors, ja no es corresponen amb la denominació actual.
En aquesta línia, també hi ha exemples de variacions lingüístiques i fonètiques, com les formes Redondo, Redó i Redon. "Aquí hi ha una explicació històrica. Per exemple, Redondo sortia en alguna cartografia durant el franquisme, Redó en algunes cartografies catalanes, i actualment el nom oficial en aranès és Redon, fonèticament [reˈðuŋ]", relata Catalan. Pel que fa al terme per referir-se a les masses d'aigua, la publicació també indica les variacions geogràfiques genèriques: en català, estany; en aranès, estanh o lac, especialment per als estanys més grnas. Pel que fa a l'Aragó, el terme ibón és habitual per referir-se als estanys d'alta muntanya.
Organismes que viuen a les basses
D'altra banda, les basses més petites que recull l'inventari poden tenir tan sols dos metres quadrats de superfície i, en molts casos, ni tan sols tenir nom propi. Encara més, n'hi ha moltes que són temporals i que s'assequen durant l'estiu, així que només hi viuen espècies adaptades a aquesta intermitència. Entre els mes sorprenents hi ha els anostracis, uns crustacis prou aparents visualment, amb un aspecte una mica "alienigena" que poden presentar colors vermellosos o blavosos i arribar a formar poblacions molt nombroses. Per sobreviure quan l'aigua desapareix, produeixen ous de resistència que poden romandre al sediment durant molt de temps fins que les condicions tornen a ser favorables. Al respecte, Catalan explica que "aquests ecosistemes temporanis i els organismes que els habiten encara han estat poc estudiats". "Al nou catàleg a cadascuna d'aquestes basses també li hem assignat un codi per identificar-les i constitueix un primer pas per conèixer millor uns hàbitats petits, sovint poc visibles, però amb un gran interès ecològic", diu.
La creació del catàleg i la publicació a la revista ha estat liderat liderat pel CREAF, en col·laboració amb el CSIC, el Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). "Aquest inventari és especialment rellevant, perquè aquesta georeferenciació permet ordenar la informació i evitar confusions en els estudis científics. També pot accedir-hi qualsevol persona interessada a conèixer els noms oficials i la localització", destaca Catalan.
Imatge principal: estany Cap dels Pessons, Andorra / Galdric Mossoll