Menys promeses i més actes, en definitiva, que es faci efectiu el compromís de la classe política. La pregonera de la Mercè d'enguany, Custodia Moreno Rivero, s'ha dirigit, per un costat, als dirigents del govern i a l'oposició per demanar que negociïn fugint de l'insult i, per l'altre, a la ciutadania perquè "participi" perquè els fiscalitzi. L'objectiu? Aconseguir que el "sí que es pot" no es quedi en un "eslògan".
En un discurs contundent i emotiu a parts iguals - ateses les nombroses referències a la seva constant lluita personal com a dona migrada i activista- ha demanat "estar alerta" davant dels discursos de l'extrema dreta i ha lamentat que "cinquanta anys després" el dret a l'habitatge "segueix essent un greu problema".
Custodia Moreno abans del pregó, durant la presentació de l'acte per part de l'alcaldessa Ada Colau / Ajuntament de Barcelona
Emigrar per construir-se un futur
Feminista i líder veïnal, molt implicada per exemple en la desaparició de l'últim barri de barraques del Carmel, Moreno ha dedicat gran part del parlament a recordar la seva arribada a Barcelona a finals dels anys 40 des d'Andalusia i totes les dificultats amb les quals es va trobar: "Jo sempre estaré agraïda a aquesta terra. No ens van regalar res, però ens va oferir l'oportunitat d'arribar on ens va permetre la capacitat personal després del desert d'on veníem", ha assegurat.
Sentiment de ràbia
Però, "més de 50 anys després", considera que ha de continuar manifestant-se contra el panorama immobiliari actual. Moreno afirma sentir ràbia després de constatar que s'ha de continuar sortint al carrer "per intentar aturar desnonaments". Una qüestió que, segons ella, es necessita "habitatge públic de qualitat i de lloguer".
Una indignació que ha continuat mostrant en parlar d'altres àmbits: "Sento ràbia, molta ràbia quan veig amb quina naturalitat es justifiquen els discursos d'aquesta extrema dreta que s'omple la boca de les paraules democràcia i llibertat d'expressió".
Tampoc no ha oblidat la violència de gènere, la igualtat de drets entre homes i dones o els atacs al col·lectiu lgtbi, ni la necessitat de "salaris i pensions justos" i la "ràbia" que li fa veure com es discuteix "mesos i mesos" si "serà l'IPC, o dotze o quinze euros".
I, sobretot, la hipocresia d’aquells que, davant el drama de la migració, reaccionen negativament oblidant que "molts d'ells van venir" en els anys 40 i 50.
Insta a la participació ciutadana
Precisament per totes aquestes coses, la pregonera ha animat la ciutadania a "participar" i a exercir el control que li pertoca de l'activitat política. I ha demanat a la societat civil que sigui "valenta", "atrevida" i "utòpica", com li deien a ella "quan demanava una biblioteca per al barri".
La migració des d'Andalusia
Però, com hem comentat, la part més bel·ligerant del pregó ha anat acompanyada d'una gran referència autobiogràfica.
I és que, com tantíssimes persones més a Catalunya, Moreno va arribar a Barcelona en una onada migratòria després de tres dies de viatge en tren que van acabar a l'estació de França.
Destaca haver tingut sort, perquè el 1947 "encara no havia començat la repressió tan espantosa cap a la immigració que van exercir les autoritats d'aquesta ciutat a partir dels anys 50, quan van comprovar que no érem uns quants els que veníem, sinó milers".
Després de mostrar la documentació necessària per no ser enviat de nou cap al teu lloc d'origen, ella i la seva família van arribar a "la casa" que havien llogat. Però no era un habitatge, sinó una habitació. "Per sort", ha continuat, "uns amics ens van acollir". I, així, és com van arribar a la barraca al barri de Can Baró on aquests residien.
De nou, com tantíssimes persones més van "comprar una barraca a mig construir" i van començar a sobreviure la ciutat. Això sí, sense oblidar la família que havien deixat enrere: "Anàvem a Gràcia només per fer les fotos que enviàvem a la família per dir-los que estàvem bé".
Ha parlat dels primers anys d'escola, la formació com a infermera amb totes les dificultats d'una família pobra i de les primeres lluites socials.
Moreno sempre estarà agraïda a aquesta terra, sí, però també reconeix el mèrit personal per haver mantingut una lluita constant per construir-se un futur.