Una vegada passat el caos d'estands, motxilles amunt i avall i el torrent de joves perduts, literal i metafòricament, que és el Saló de l'Ensenyament, els alumnes de tot Catalunya que cursen cicles finals dels seus estudis (4t d'ESO, 2n de Batxillerat o el final d'un grau de formació professional) ara tenen a penes un parell de mesos per pensar què fer amb la seva vida i decidir el següent pas. L'oferta és aclaparadora: només a Catalunya hi ha uns 640 graus universitaris entre les 12 universitats catalanes, segons les dades del Departament de Recerca i Universitats (4.083 a tot l'Estat), hi ha 2.235 centres d'FP a tot el país, uns estudis que tenen 24 branques professionals, en alguns casos amb desenes d'estudis concrets de cicle mitjà o superior cadascuna, a més dels diversos itineraris de batxillerat. Aquest ventall d'opcions és un primer laberint a afrontar, però, a banda, cal pensar en el futur i els camins als quals cada estudi obre pas, i l'entorn laboral i econòmic al qual porten, a vegades marcats per la precarietat, la temporalitat o la manca d'oportunitats. Per si no n'hi hagués prou, els joves estan sotmesos a milers de condicionants: pressions familiars i de les xarxes socials, angoixes i frustracions pròpies, o la situació econòmica i familiar a casa. El resultat? Una tempesta perfecta, un còctel de desorientació que els experts en la matèria veuen cada vegada més present i, segons alerten alguns, farcit de molt pessimisme entre una joventut que tota la vida per davant.
"Ara és més difícil que mai prendre decisions sobre el teu itinerari acadèmic i professional, per la gran quantitat d’oferta que hi ha", valora Gemma Latorre, psicopedagoga, portaveu de l'Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació Educativa i Professional (ACPO) i experta en la matèria amb anys d'experiència. Una multiplicitat de camins formatius, i de vida, que genera molta desorientació entre els joves: segons un estudi recent, elaborat per l'ACPO amb més de 3.000 adolescents, el 80% dels alumnes tenen alguns o molts dubtes, "perdudíssims", valora Latorre; davant d'un 20% que deien tenir-ho tot clar. "I aquest 20% que ho té claríssim sol ser per condicionants que impacten en la seva presa de decisions, com pressions familiars o idealització de professions o estudis que potser ni tan sols coneixen bé. O bé per prejudicis, en negatiu, pel que fa a altres professions o estudis", explica la portaveu de l'associació.
Autoconeixement i mirada als àmbits professionals i a l'oferta d'estudis
La tasca dels orientadors com la Gemma Latorre consisteix, segons explica ella mateixa, a escoltar els joves, els seus dubtes i angoixes, i fer que cadascun apliqui tres passos al seu cas concret: primer, autoconeixement, una mirada introspectiva per saber qui són, la seva personalitat, les seves habilitats, els seus interessos. Segon, una mirada a llarg termini sobre els àmbits professionals, "que no professió", puntualitza, i què pot interessar-li pel futur. I, finalment, veure amb detall quins itineraris hi ha en l'aclaparadora oferta formativa que tenen davant, sobre la qual hi ha "molt desconeixement", i triar la que capaciti a desenvolupar-se professionalment en l'àmbit que es vol. "Mirar només la formació sense pensar a què dedicar-te després és un error; si decideixes uns estudis, però sense la introspecció de saber què és important per a tu i què t’interessa, sense tenir-te en compte, també", apunta Latorre.
"Concentrem en tres mesos a l’any una feina que s’hauria de fer en anys"
El "repte de país", explica l'experta, hauria de ser començar aquest procés d'orientació molt abans, a primària, perquè després quan s'arribi a l'ESO o batxillerat ja hi hagi molta feina feta en matèria d'autoconeixement i de coneixement del món exterior. "Si no m’ha entrenat, quan arribo als 16 anys, en ple canvi vital, descobrint la meva identitat i amb un primer accés a l’autonomia personal, en 3 mesos em fan decidir a què em vull dedicar", valora Latorre, que apunta que normalment l'orientació comença a finals de 3r o 4t d'ESO, escurant el moment de decidir. "Concentrem en tres mesos a l’any una feina que s’hauria de fer en anys", sentència, tot seguit apuntant a això com un factor que potencia l'abandonament escolar prematur.
Desigualtat i pobresa com a condicionants
"- Vull estudiar una enginyeria.
- Quina?
- No ho sé, però una enginyeria perquè m’han dit que això té moltes sortides."
En aquest exemple, molt comú, que aporta Latorre es veuen el que l'experta assenyala com els condicionants i desconeixement que sacsegen la decisió dels estudiants que han de triar camins de futur. Quant al desconeixement, la resposta és informar-se, llegir quins graus hi ha i quin pla d'estudis tenen, "ningú ho farà per ells". Pel que fa als condicionants, tractar d'aïllar-los perquè la decisió sigui tant "lliure" com pugui ser: ja sigui el gènere (a les dones se les presumeix un baix cap a professions que impliquin cures, alerta Latorre), la família ("com a la meva família són advocats, doncs jo estudiaré Dret"), expedient acadèmic o socioeconòmics.
Amb tot, hi ha condicionants socioeconòmics que són impossibles d'obviar i no hi ha més remei que patir les seves conseqüències i tractar de tirar endavant la decisió de tria de futur condicionada de la millor manera que es pugui. "Si la família d’aquest nano està en risc de desnonament, aquest nano potser deixarà d’estudiar. Si ha pobresa energètica i li tallen la llum: aquest nen no pot estudiar a casa, i potser té resultats dolents. I entres en una cadena", exemplfica Latorre, sobre aquests factors socioeconòmics.
Hi ha carreres de ric, per a gent amb contactes i un bon matalàs econòmic a casa, i estudis de pobre, per a qui ha de ser realista? Preguntada sobre si l'orientació educativa-professional té en compte aquests condicionants, Latorre argumenta que els professionals eviten caure en plantejaments naïfs, de "pots fer tot el que et proposis". En aquest sentit, amb qüestions estructurals d'aquest tipus, admet que la seva funció es limita a poder informar sobre beques, ajuts i opcions de formació alternativa en cas que siguin estudis amb uns costos que l'alumne no pot fer front.
El paper de la família: pot ser un agent limitador
La família, de fet, és un dels factors cada vegada amb més pes. Segons explica l'experta entrevistada, l'entorn de l'alumne cada vegada està més a sobre quan ha de prendre aquestes decisions de futur. "És la conseqüència del model de criança, la família és més protagonista: hi ha molta sobreprotecció, cosa que val vigilar", alerta Latorre. La família, explica l'orientadora, es converteix en un agent orientador més, que els joves prenen com a referent i que tenen molt en compte a l'hora de decidir. I això, a vegades, pot arribar a ser negatiu, si els pares transmeten els seus prejudicis o imposen el seu parer: "No estudiïs això, dedica’t a una cosa que tingui sortides professionals, això en el teu temps lliure", exemplifica.
Evitar idealitzar (i abordar la frustració)
Una altra alerta que deixa anar Gemma Latorre és sobre la idealització d'estudis o professions concretes, en funció del que s'ha sentit o el que han transmès familiars o l'entorn social. Això pot provocar enormes frustracions en els joves, si es donen circumstàncies com la impossibilitat d'accedir a determinats estudis que tenien com a objectiu, per un expedient acadèmic insuficient o qualsevol altre factor social o econòmic sobre el qual no tenen control. L'experta ho exemplifica amb un alumne que vol estudiar Medicina i no l'arriba la nota: "Tu vols fer Medicina? Fantàstic, per fer què? Treballar amb pacients? Bé, doncs per això pot arribar des de moltes vies, hi ha més estudis de ciències de la salut, a la universitat o FP". En aquest sentit, un consell per fer menys traumàtica una frustració semblant és tractar d'ampliar mirada i tenir un pla A, B, C, D i, si fa falta, E.
A vegades, però, la frustració pot ser que no estigui ni justificada, sinó que sigui producte del desconeixement i de la idealització d'una determinada professió. L'orientadora ho exemplifica amb el cas d'una noia que tenia molt clara la intenció d'estudiar una formació professional d'Educació Infantil pel seu interès en els nens i que, en indagar més, va descobrir que això implica certes tasques de cura dels infants que no estava disposada a fer. "Una noia que ha vingut molt angoixada per no saber si podrà entrar a estudiar això, marxa amb un conjunt d’alternatives perquè resulta que a l’entorn professional aquest hauria de fer unes tasques no li agradarien", apunta Latorre.
La projecció lineal ha desaparegut: prova i error
De fet, no és aliè a ningú que cada vegada hi ha més canvis de rumb: la trajectòria educativa i professional lineal, sense redirecció, "ha desaparegut", afirma Latorre. El 30% dels alumnes que comencen un grau universitari l'abandonen durant el primer any, per canviar d'estudis, perquè han descobert que no és el seu lloc o perquè no els interessa. En molts casos també, assenyala l'experta, perquè no volen un entorn d'aprenentatge tan teòric com la universitat, després de tota una vida d'estudi en una aula, i busquen entorns més arrelats al món laboral, com l'FP. "Anem evolucionant i el que per nosaltres era important quan teníem 22 anys no és el mateix que quan tenim 35 o quan en tenim 45. Valors com fer una feina que tingui un determinat propòsit social, o que tingui unes condicions econòmiques boníssimes, o que em permeti tenir temps lliure, o amb que tingui relacions amb altres persones; en cada moment vital poden canviar", assenyala la psicopedagoga.
Un replantejament que es poden donar a l'inici del camí escollit, en alumnes, o després de 15 o 20 anys. És comú que arribin adults amb anys d'experiència professional rere seu que demanen orientació perquè necessiten un canvi de rumb. Un fenomen que, segons constata l'entrevistada, es va donar àmpliament després de la pandèmia de la COVID, quan moltes persones van tenir temps per redefinir-se, repensar prioritats o la visió del món i el treball. En aquest sentit, no hi ha un "massa tard", valora Latorre, que assenyala que "quan estàs fent una feina amb la qual no estàs a gust, que et genera insatisfacció, busques una sortida. Sigui a l’edat que sigui". Es prou flexible el sistema per a permetre obrir aquests nous camins? "Ho és, però caldria que ho fos més, la realitat va per davant del sistema", valora la psicopedagoga.
La universitat està sobrevalorada?
Un factor condicionant que encara pesa sobre moltes persones són els prejudicis sobre les formacions professionals, apunta Latorre, que assegura que a la universitat se l'atorga "més prestigi" i s'insta els estudiants amb millor expedient a anar-hi: actualment, hi ha 228.717 estudiants universitaris a Catalunya, segons dades d'Idescat. "El prejudici que es té és que l’FP prepara professionals amb qualificació baixos o intermedis. Això no és així. A vegades passa per la visió que es té de la indústria: la indústria com una cosa fosca, bruta, estandarditzada… I la indústria 4.0 el que necessita són tècnics i tècnics superiors molt ben qualificats", argumenta l'entrevistada. La realitat és que l'FP és una formació amb altes taxes d'inserció laboral, en tant que és una educació professionalitzadora on el desenvolupament a l'entorn de treball és fonamental. Amb tot, la realitat més constatable és que contra més alt és el nivell de formació, amb cicles superiors o universitat, més alta és la taxa d'ocupació, tal com mostren les dades estadístiques de la Generalitat. També cal tenir en compte que la universitat és un entorn d'aprenentatge crític i d'adquisició de coneixements, no una eina d'inserció laboral ad hoc, com sí que és la formació professional.
De la incertesa al pessimisme: recupera la il·lusió
Professionals que treballen a prop dels alumnes constaten una creixent sensació de pessimisme, de frustració i de resignació en molts joves. Latorre assegura que veu any rere any un gran desànim i fa una crida a tractar de traspassar un mínim optimisme per part dels adults. Una feina que és de tothom, segons l'entrevistada, que considera que si es projecta una visió del món i del futur molt pessimista, els nanos ho interioritzen i els condiciona, perquè ells hauran de viure'l i han de prendre una sèrie de decisions en el present. No és un tema nou tampoc el problema creixent de salut mental entre els joves sobre el qual metges, psicòlegs i professors alerten. La motivació dels alumnes a no abandonar l'escola i continuar estudiant també és un repte de país. "Hem de dedicar la nostra energia a traspassar optimisme per afrontar el procés, que vegin que estan al començament de la seva vida i amb l’oportunitat de decidir sobre el seu futur. Hòstia, això t’ha de fer il·lusió!", conclou Latorre.