Josep Cusí podia haver passat a la història simplement com l’amic més lleial de Joan Carles I. L’home que el va acompanyar quan era rei i quan va deixar de ser-ho, quan bufava vent de popa i quan les aigües es van tornar molt més difícils. La lleialtat i la discreció van marcar la relació de gairebé sis dècades amb el rei emèrit. Cusí va ser el propietari dels Bribón, els vaixells amb què tots dos van fer regates durant gairebé quaranta anys. El confident que sabia més que gairebé ningú i explicava menys que tothom. Però reduir-lo a això seria explicar només una part d’una vida excepcional i extraordinària. Josep Cusí i Ferret, empresari, esportista olímpic, armador i una de les figures que més ha contribuït a impulsar la vela de competició a Espanya, ha mort aquest dimecres, 19 d’agost, a Barcelona, a 92 anys, després que empitjorés el seu delicat estat de salut. Ha mort a la seva casa de Barcelona, envoltat de la seva família. Però tot i que els obituaris el recordaran al costat de Joan Carles, Josep Cusí havia construït una biografia pròpia difícil d’encabir en una sola etiqueta. Va ser nedador, waterpolista, olímpic, submarinista, empresari, armador i navegant. Va recórrer el mar Roig amb Cousteau, va disputar uns Jocs Olímpics i va dedicar mig segle a fer de Barcelona una de les bases d’una de les grans sagues de la vela espanyola.
Cusí, pare de vuit fills, dels quals sis són vius, tenia onze nets, quatre besnets i un rebesnet. Estava casat en terceres núpcies amb Inés Muiños, filla d'un prestigiós oftalmòleg i la dona de la qual l'armador parlava sempre amb devoció, i amb QUI havia construït al seu costat, durant els últims anys, el seu refugi familiar més íntim. Al mateix temps, Joan Carles també va trobar refugi en el matrimoni. Més que amics, durant dècades van funcionar com una família escollida.
Un humanista de l'esport
Nascut a Barcelona el 13 de gener del 1934, Cusí pertanyia a aquella generació d’esportistes per als quals especialitzar-se en una sola disciplina semblava gairebé una extravagància. Alumne de La Salle Bonanova, va nedar —va travessar l'estret de Gibraltar de jove—, va jugar a waterpolo, va disparar en uns Jocs Olímpics, va bussejar, va navegar i va competir fins a convertir el mar en una segona casa. Quan tenia 16 anys ja destacava en natació, amb victòries en campionats de Catalunya i d’Espanya. Després va arribar el waterpolo. I després, el tir olímpic. La seva punteria el va portar fins als Jocs de Mèxic del 1968, on va competir en la modalitat de trap (tir al vol) i va acabar en una meritòria 14a posició, amb 192 encerts. El tir també el va acostar, indirectament, al poder. Va arribar a exercir d’instructor de Francisco Franco per a les seves caceres i, en aquell ambient, va coincidir amb el llavors príncep Joan Carles. Segons expliquen, una broma sobre la semblança física entre tots dos va ajudar a trencar el gel. Una semblança que ha estat sempre objecte de comentaris sobre una suposada relació de sang entre tots dos.
La relació que en va sortir acabaria durant gairebé seixanta anys. Cusí encara va començar a preparar-se per als Jocs de Múnic del 1972, però la feina i les obligacions familiars feien cada vegada més difícil mantenir les exigències de l’alta competició en tir. Va buscar un esport que li permetés continuar competint sense aquell entrenament gairebé obsessiu. I va triar la vela, una elecció no tan casual com podria semblar. El mar ja formava part de la seva vida. Una altra de les seves grans passions havia estat la investigació submarina, una barreja d’aventura, arqueologia i curiositat científica. El Museu Marítim de Barcelona conserva restes de derelictes localitzats per ell, i Cusí va viure una de les experiències que més recordava de joventut en embarcar-se durant tres mesos al Calypso de Jacques Cousteau, en aigües del mar Roig, on va participar en la filmació d'un documental, El mundo del silencio, la primera pel·lícula rodada sota l'aigua.
Una paraula: Bribón
Però seria sobre la superfície del mar on construiria la seva gran llegenda esportiva. Quan Joan Carles es preparava a Barcelona per competir en vela als Jocs Olímpics de Múnic del 1972, els camins de tots dos es van tornar a creuar al Real Club Nàutic de Barcelona. A partir d’aleshores van formar una parella difícil de separar: Joan Carles, patró; Josep Cusí, armador. I al centre de tot, un nom: Bribón. Cusí havia pensat molt com batejar el seu vaixell de regates. Li agradava que els noms expliquessin la funció de l’embarcació. Per competir, deia, calia ser sagaç, agressiu i tenir un punt de murri. Bribón ho resumia.
El primer va arribar el 1973. Després en vindrien molts més. Durant gairebé quaranta anys, fins a quinze vaixells van portar aquell nom, sempre associat al Real Club Nàutic de Barcelona i a una de les aventures esportives més longeves de la vela espanyola. El palmarès és de llegenda: sis Copes del Rei, dues Sardinia Cup, dotze Copes d’Espanya i onze Trofeus Conde de Godó, entre moltes altres victòries. Pel projecte van passar prop de 150 tripulants i alguns dels grans noms de la vela espanyola i internacional.
El 17 de setembre del 2011, a Barcelona, es va tancar la gran etapa esportiva del Bribón. Després de quaranta anys de competició, el projecte abaixava les veles. Aquella temporada encara havia aconseguit la seva sisena Copa del Rei. Semblava el final. Però no ho era. Anys després, Cusí i Pedro Campos van adquirir a Finlàndia un 6 Metres clàssic construït el 1929 perquè Joan Carles pogués tornar a competir. El vell vaixell també acabaria portant el nom de Bribón, i amb ell van competir en els darrers anys a Sanxenxo, on el pare de Felip VI s'escapava del seu exili d'Abu Dhabi cada cop que podia.
La vida de Cusí va canviar radicalment el novembre del 2021, quan va patir un ictus greu. Va sobreviure, però va quedar amb importants problemes de mobilitat i de visió. Els últims anys els va passar sobretot entre el domicili familiar de Sarrià-Sant Gervasi, a Barcelona, i la casa d’Alp, a la Cerdanya. En cadira de rodes, envoltat de la família i dels amics que continuaven visitant-lo, mantenia el sentit de l’humor i aquella elegància personal que els qui el coneixien consideraven inseparable del seu caràcter. I encara hi havia un altre Bribón al seu costat. No un vaixell, aquesta vegada, sinó el Jack Russell que Joan Carles li havia regalat anys enrere i que s’havia convertit en una companyia inseparable.
El contacte entre els dos vells amics tampoc no es va perdre. Joan Carles trucava sovint per videotrucada, a través d’Inés Muiños, per saber com evolucionava. I el dia de l’aniversari de Cusí, la primera trucada acostumava a arribar de l’antic company de regates. La matinada d’aquest dimecres, aquesta història de gairebé sis dècades s’ha acabat a Barcelona. La família l'acomiadarà primer en la intimitat i més endavant està previst anunciar una cerimònia per recordar-lo.