Tant si sou pubilles com si sou pubills d’aquest segle XXI, la lectura que ens presenta Marta Pontnou -amb il·lustracions de Raquel Gu- és necessària i útil per conèixer i donar veu a la figura femenina d'una dona empoderada, valenta i segura d’ella mateixa. Sexe Ficció. Manual per a pubilles del segle XXI (Rosa dels vents) és un recull d’articles que ha publicat al llarg del darrer any a Núvol. Un recull que tracta sobre l’amor, el desamor, el sexe, les relacions i l’empoderament de la dona, que reivindica que ha de sortir al carrer “posant-se la capa, amb el cap ben alt, com Beyoncé amb un ventilador a la cara, amb molta purpurina i cuixa a l'aire”.  

Marta Pontnou   Joel Codina (3)

Normalment a les entrevistes presentem a la convidada amb l’any i el lloc de naixement. Em consta, però, que l’edat no la portes gaire bé... 

Ho porto fatal. El tema d’envellir el porto molt malament, però no em fa res dir-la, en faig molta broma. Sempre fem allò, que esperes que et diguin: "Doncs estàs molt bé per tenir-ne 40, no ho hagués dit mai!". O bé, quan dic que tinc fills: "Tens fills?! Però quina edat tens?!". Representa que això és un elogi! Llavors faig un moment de drama i dic: "Sí, tinc una filla d'11 anys", i tothom diu: "Oh!". És aquesta merda que esperem...

I visc a Sabadell, però reivindico el meu poble, Santa Coloma de Queralt, capital de la Baixa Segarra. 

Per aquells qui no et coneguin o no t’hagin vist mai, qui és i com és Marta Pontnou? 

Ara soc una tia desacomplexada i de llengua llarga, això sempre. Una mica kamikaze amb tot, amb la vida mateixa. Saps aquella gent que diu el que pensa? Doncs jo sempre dic el que em passa pel cap, tant si és bo com si és dolent. Per això soc una kamikaze. M'agrada provocar el personal. No m'agrada passar desapercebuda. Quan arribo a un lloc m'agrada que se'm vegi. I estic en contra d'aquest pessimisme general de país, de les dones de 40 anys conformistes. Em rebel·lo una mica contra aquesta figura de dona conformista. 

Reivindiques que totes les dones es tornin una Beyoncé, que s’arreglin, es maquillin i es mudin, encara que sigui per estar per casa...

Sí, cada dia ens hem de vestir i hem de sortir totes com si fóssim una Beyoncé, amb el ventilador a la cara, purpurina i cuixa a l'aire. Aquesta actitud molta gent la va perdent i es va conformant amb la seva vida, amb el seu dia a dia, amb el tipus de feina que té i va rebaixant la seva estètica i la seva manera de fer. És la sensació aquella de quan estrenes una peça de roba, que et sents guapa, saps? Aquesta sensació s’ha de portar cada dia, per l'autoestima d’una mateixa i per sentir-se de puta mare quan surtis de casa. Veuràs com això t’afavoreix amb la resta; amb la relació amb els companys de feina, amb la parella, amb els fills... És un canvi d'actitud per estar tots millor. Per exemple, per Sant Jordi, si tens una peça per estrenar, et pintes els llavis, i surts al carrer, què pot fallar?!

"Les catalanes hauríem de ser més fanfarrones”, dius. Pequem d’austeritat?

Les catalanes són molt austeres. No fanfarronegem de les nostres qualitats. Sempre ens menystenim, esperant que un altre ens salvi, buscant la salvació. Digues-ho a tu mateixa i aconseguiràs més coses! Si sempre anem dient que som un país de merda, acabarem sent un país de merda. Però si ens creiem i diem que el que tenim a casa és el millor, creixerem com a persones i com a país.

Un dels missatges que reivindiques al llarg del llibre i que, per tant, és molt present en els articles que has anat escrivint, és el fet de donar valor als elogis.  

Clar, i per les mateixes que els reben! Com quan ens hem vist i t'he dit: "Osti, que guapo!". Tu m’has respost: "Gràcies!". Hi ha gent que et diria o que diu: "Ai no, que va, però si estic super envellit". No cal que ens justifiquem, "no, bé, és que tal...". No, gràcies i prou, perquè si l'altre fa l'esforç de deixar-te anar el piropo, tu ho agraeixes i no en fas cap drama. A vegades, els homes o dones se m'espanten perquè ho faig molt això. L'insult és més fàcil, en canvi l'elogi ens costa més, la gent té por del què diran, i s’ha d’entomar amb un gràcies.

portada sexe ficcio

També tractes de les relacions amoroses i convides a la lectora a pensar amb noves formes relacionals, més enllà de la monogàmia i el model que ens han ensenyat des de petits...  

Ens hem d'obrir de mires. Tots ens pensem que l'amor serà per sempre, t'ensenyen el que has de sentir, i que les papallones a l'estómac són permanents, i no. Hi ha moltes formes d'estimar, moltes formes de relacionar-se, i moltes formes de formar parelles i famílies, perquè existeix una diversitat sexual i de sentiments molt gran. De vegades t'omple més una tarda amb les amigues que una tarda amb les pròpies filles! I no ens hem d'avergonyir o de sentir culpables pels sentiments o l’estima que puguis sentir per a la família que una també escull al llarg de la vida.  

Que importants són les amigues!

I si estàs en parella o en família te n'oblides. Però després, a la que tens un daltabaix emocional, elles sempre són qui venen a tapar aquestes goteres i et salven. Sempre hi són! Aquelles trucades o missatges a les tantes de la nit, "què ha passat?". I les parelles que puguis tenir, que sembla que siguin per tota la vida o que sempre estaran allà en el moment que necessitis, amb un moment o altre poden desaparèixer.

Si ara entréssim al grup de WhatsApp de les #putescelebrities, del teu grup d’amigues, què ens hi trobaríem?  

Hi posaria cony, puta, polla, i segurament hi hauria alguna foto d'algun mascle o d'alguna dona -perquè hi ha diversitat sexual-. Trobaríem algun elogi a algun famós, "ostres, que bo que està", i segurament hi hauria algun missatge per determinar alguna quedada, on ens trobem a la propera o bé a on anirem. Hi trobaríem alegria! [Agafa el mòbil i mira el grup] Mira! El que et deia, hi ha un cony, uns riures bojos, i el darrer tema que vam comentar és de la Rociíto. En altres grups més tradicionals o conservadors, no parlen d'aquestes coses, perquè són temes més banals, Telecinco... En aquest grup som 10 i parlem de tot!  

Marta Pontnou   Joel Codina (2)

Al llarg d’aquests articles escrits al darrer any, parles de com ens ha canviat la forma de conèixer a gent i de tenir cites en plena pandèmia del coronavirus.

Això ha estat un drama i penso sobretot amb la gent jove. Si ets adult i vius sol, pots tenir una vida una mica més lliure. Imagina't els adolescents que viuen a casa amb els pares i no poden dir: "Mira, avui em salto el confinament i quedo amb algú de Tinder".

I també penso amb els casats i les relacions amb les seves amants. Però, calla! Que les catalanes no tenen amants, no... Tenen la parella de tota la vida que van conèixer a l'institut, els fills, s'han casat i són molt feliços! Surten a comprar el tortell del diumenge, van a fer el vermut, però a dinar a casa, eh! [Somriu ironitzant]

“Els homes sempre es queden ancorats al parvulari de l’amor”. Què t’han dit els homes que han llegit el llibre, els agrada? 

Moltes de les idees, els hi he preguntat a homes heteros. "Quan quedeu amb una tia i tot va perfecte, però l'endemà foteu bomba de fum, què us ha passat?" Un hetero em va dir: "És molt simple, només poden passar dues coses, o que no ens ha agradat gens i adeu, o que ens ha agradat molt i ens fa por". Això és el parvulari de l'amor, actitud de P3. Li dones una xocolatina i si no li agrada no la vol, i si li agrada, se'n fot 10. Doncs igual. Ara hauria d'obrir mires al món gai, que és més obert de ment. Crec que les relacions, en general són complicades i, qui ho fa més senzill és l'home hetero. És per qui patim més, però a la vegada el més senzill. O blanc o negre. Crec que la resta de sexualitats donem una mica més de voltes a les coses. Tants diners que destinen a la recerca molecular, que els destinin a buscar la simplicitat de l'home hetero d'on rau. Serà la columna de la setmana que ve, ja tinc la idea!

El text el complementen unes fantàstiques il·lustracions de la Raquel Gu que t’ha plasmat molt bé. Us coneixíeu? 

Va ser molt divertit! No hi ha cap catalana que s'atreveixi que la dibuixin mentre li mengen el cony. [Riu] Vaig anar a conèixer a la Raquel a casa seva. Ella és una noia dibuixant i tímida, i vaig arribar jo amb un abric de lleopard, llavis pintats de vermell, la meva cresta, acabava d'estrenar cotxe nou, un Tesla -que li vaig aparcar a la porta- i ja et pots imaginar. De cop hi volta vaig saltar jo, obro la porta del Tesla, em poso la bossa, l'abric, entro, i em poso a parlar.

Il·lustració Marta Pontnou

Ella al principi no m'havia de dibuixar a mi, la idea era que dibuixés cada dues columnes alguna cosa que li inspirés el text. De cop, recordo que la Raquel em va dir: "Et vull dibuixar a tu!". I li vaig dir: "Mira, pel meu ego em va fantàstic!" [Riu]. I quan em va ensenyar les primeres proves vam flipar, perquè em va calar del tot. 

Et dediques a assessorar la imatge, entre d’altres, la dels portaveus d’ERC en aquests moments. En què consisteix la feina? 

Soc assessora d'imatge i tinc a varis clients, entre ells Esquerra Republicana de Catalunya. És una feina conjunta amb l'equip de comunicació, per tal de trobar una imatge pels seus membres que sigui coherent amb el missatge que transmeten i amb el que comuniquen. Ells són un partit que valoren molt aquest aspecte, són molt moderns i molt conscients que la imatge que es projecta és tant o més important que el missatge que es diu. Em van contractar perquè els ajudés amb aquesta modernor de país, de veritat, de fer-ho com els grans! 

Notarem algun canvi amb la vestimenta del futur president de la Generalitat, el veurem amb uns vestits més atrevits?  

No, ja fa temps que dona una imatge de presidenciable. No és només la roba, és un canvi d'actitud el que jo proposo. Aquest empoderament que parlo al llibre de les dones i aquesta forma de veure el país amb optimisme i creient-nos molt grans, això és el que intento que transmetre a tothom. La seguretat en si mateix. 

Ja li has demanat a Aragonès el Departament d’Assumptes del Cor que fas referència al llibre?

Sí, això és el que vull, del cor i del bon gust estètic! Esperem que formin govern i ho demanarem. [Riu] 

I si te'l concedissin, què hi faríem? 

Ua... Primer de tot, convertiria Montserrat en l'indret del pelegrinatge de les ànimes perdudes. Amb un SPA pels que han patit ghosting, amb desfibril·ladors pels patiments del cor i que ens receptin Trankimazins sense mirament!

Marta Pontnou   Joel Codina (4)

Volia acabar amb una cita que fas referència al manual per a pubilles del segle XXI. "El futur és femení, de donasses alliberades i valentes”.

La idea és que el llibre serveixi per alguna cosa i sobretot penso en totes aquelles nenes o joves que seran dones d'aquí a uns anys -perquè nosaltres ja estem curades d'espants-, i que tenen una pressió molt bèstia d'estètica tant pel món de la moda, com per nosaltres i entre elles mateixes. Que s'estimin més, que els pares i mares tinguin molt en compte el vocabulari que utilitzen amb elles, que sempre acostumen a ser vistes com les princeses, les boniques, les precioses... Que tinguin en compte el vocabulari i que aquest sigui inclusiu. Faig una crida perquè desaparegui aquesta pressió estètica i una noia puguin entrar entre una S, una M i una L. S'ha de fer una feina molt bèstia des de les xarxes socials, les famílies i del món de la moda, per no frustrar més generacions de dones. Que siguin valentes, segures d'elles mateixes amb l'autoestima d'aquí a Cuenca. 

Gràcies Marta, que passis un molt bon Sant Jordi.

Tindrem el millor Sant Jordi del món perquè no hi ha cap més indret del planeta que es celebri una festa igual. Jo em fotré purpurina i estampat de lleopard per sortir al carrer, perquè si no ho animem nosaltres, no ho farà ningú. Gràcies a tu, Guillem!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat