Poques persones podran dir que s’han recorregut tot el planeta de dalt a baix i de forma literal, de pol nord a pol sud, com és el cas de la investigadora de l’Institut de Ciències del Mar i del CSIC, Marta Estrada (Granollers, 1946), que ha participat en dues expedicions a l’Àrtic i en nombroses campanyes a l’Antàrtida. Estrada i Josefina Castellví (Pepita, pels companys), van ser les dues primeres dones científiques espanyoles en trepitjar l’Antàrtida durant l’estiu antàrtic del 1984 – 1985. Hi van anar amb un equip encapçalat per Antoni Ballester a bord del trenca gel “Almirante Irizar”, quan encara no existia la Base Antàrtica Espanyola (BAE) Juan Carlos I, a l’illa de Livingston.
Per fer memòria d’aquells inicis i per saber com la investigació i el canvi climàtic han evolucionat fins a dia d’avui, ens trobem amb l’oceanògrafa i doctora Estrada en un matí assolellat al Cosmocaixa de Barcelona, on hi ha exposat de forma permanent el primer mòdul de laboratori que van comprar a Finlàndia i condicionar a Tarragona i que es va instal·lar el 1988 a l’Antàrtida, constituint així la que seria la primera base espanyola en terres gelades. Una base que a partir de 1991, ha passat a acollir una mitjana de 140 científics anuals que trepitgen els seus laboratoris -ara, molt més desenvolupats- per dur-hi a terme els seus estudis i investigacions, concentrades majoritàriament durant l’estiu austral, que s’estén des de finals de novembre fins al mes de febrer, sent aquesta l’única època de l’any en què la navegació és possible.
Foto: Sergi Alcàzar
Per què s’investiga a l’Antàrtida?
L’Antàrtida és fonamental des del punt de vista de l’ecologia global del planeta. És com la Plaça Catalunya de tots els corrents del món, un punt clau que conforma una zona molt rica en nutrients però, a la vegada, molt pobre en ferro. És un punt d’estudi molt important perquè a partir dels perfils de glaç que s’extreuen, s’analitza la composició de l’atmosfera de fins a 800.000 anys enrere, gràcies a les bombolles d’aire atrapades dins al gel. Una forma de determinar el CO2 que hi havia llavors i per estudiar com ha evolucionat el clima.
L’Antàrtida és com la Plaça Catalunya de tots els corrents del món
A l’Antàrtida també s’hi porten a terme estudis de física i d’electromagnetisme, de la singularitat dels pols, dels volcans i les glaceres que envolten la zona, estudis d’adaptacions de molses i líquens que hi habiten, així com mostres del plàncton costaner, entre moltes altres investigacions que s’hi fan a dia d’avui i al llarg de tot l’any.
Remuntem-nos a l’inici. Com s’endinsa en la investigació oceanogràfica?
Mentre estudiava biologia vaig conèixer el Dr. Margalef. Ell era un ecòleg amb una aproximació integradora i interdisciplinària que havia establert els índexs de diversitat basant-se en la teoria de la informació, una cosa que a mi m'atreia molt. Vaig demanar-li que em dirigís la tesi mentre ell treballava a la universitat i a l'Institut de Ciències del Mar, que llavors era l'Institut d'Investigacions Pesqueres. El doctor treballava amb limnologia i oceanografia. I com que treballava amb oceanografia, em vaig dedicar a això. Però si no, m'hauria dedicat a boscos o a qualsevol altra cosa, perquè en el fons era l'enfocament el que m'interessava. Després, quan tens un objecte en concret t'hi focalitzes, i jo m'he dedicat a l’estudi del fitoplàncton sobretot. En un moment donat, pels vols del 1971, es va posar en marxa el primer vaixell oceanogràfic en cara i ulls de l’estat espanyol, el Cornide de Saavedra -ara ja desballestat-, i vam anar a fer recerca a la zona d’aflorament de Cabo Blanco, a Mauritània, tota una experiència. Amb el Dr. Margalef vam anar fins a Canàries per agafar el vaixell. Recordo que tenia uns motors que no podien anar a contracorrent, sense GPS ni radiofars. Havíem de mirar el sol i les estrelles per anar corregint el rumb. A l’Àfrica vam fer la primera campanya a gran escala.
I d'aquí, com aconsegueix formar part de l’equip que el 1984 trepitja l’Antàrtida amb la finalitat d’establir-hi la primera base espanyola?
Amb l’Antàrtida, tot comença per l’interès d’Antoni Ballester. El 1966 el van convidar juntament amb José María San Feliu, a una campanya de Bèlgica amb un vaixell que es deia Magga Dan. A Ballester li va encantar i sempre intentava obrir recerca en aquest indret. Però és clar, en un país on ja era precària de per sí la recerca científica, imagina’t! No li feien cap cas. Amb insistència, el 1984-85 va obtenir una invitació de tres places per visitar l’Antàrtida amb una campanya amb el trenca gel Almirante Irízar. Allà va ser quan jo i la Pepita el vam acompanyar, juntament amb Charo Nogueria, una periodista que en documentava el viatge i dos becaris argentins que havia tingut temps enrere. De camí, Ballester va fer un arranjament al vaixell per agafar l’aigua de mar per mesurar-ne la temperatura i la salinitat de forma contínua. Com que el vaixell havia de portar material, vam anar parant davant un munt de bases, inclús al propi continent.
En un continent on encara no hi havia construïda cap base espanyola...
Correcte. Amb una revisió del Tractat Antàrtic, Espanya, per qüestions de prestigi, s’hi va voler afegir a corre cuita i necessitava demostrar el seu interès establint una estació o expedició científica. D’aquí que Ballester i la Pepita, de nou i juntament amb un grup científic polonès, tornessin al continent el 1986 per buscar un indret on instal·lar la base espanyola. Com deia la Pepita en un article, “el que no es va fer en 20 anys es va fer en 3 mesos”, i va ser llavors quan van encarregar muntar la base a l'illa de Livingston, perquè les bases no poden estar juntes i aquesta zona tenia un terreny on instal·lar-hi els mòduls i era a la vora de la península, en un indret relativament fàcil d'arribar sense trencaglaços.
I aquí, comença l’aventura! Espanya aconsegueix el setembre de 1988 a París, ser admesa com a membre Constitutiu del Tractat Antàrtic.
Exacte. Es va comprar la base a Finlàndia, es va condicionar a Catalunya i rumb cap a l’Antàrtida, quan es va inaugurar el 1988. La base antàrtica espanyola no s'ocupava a l'hivern. Es deixaven els registres continus i només hi estàvem d'octubre a març, a l'estiu antàrtic, que no és terriblement fred. Estaríem al voltant dels 0ºC en aquella època, en canvi, a l’hivern a l’Antàrtida assoleixen temperatures de -40 o -50ºC. De fet, en el propi continent, on també hi ha alguna base, tinc entès que a la zona més freda s’ha arribat a registrar -90ºC!
Però llavors teníem un altre problema: el transport. No va ser fins el 1991 que va començar a navegar l’Hespérides. Al cap de poc temps d’inaugurar la base, Ballester va patir un ictus, i la Pepita en va assumir el seu paper com a cap de base entre 1989 i 1994.
Com recorda les primeres investigacions i expedicions al pol sud?
Hi ha dos grups d'investigadors, els que treballaven des de la base i els que hem treballat com jo, sobretot des de l'Hespérides durant l’estiu austral, l’única època de l’any que el vaixell hi pot accedir. A la base hi havia un mòdul de vidre que era com un refugi d’alta muntanya. Hi hauria una dotzena de persones al principi treballant-hi entre el personal de manteniment i els científics. Ara s’ha ampliat, és molt més gran. I després, sempre hi ha un refugi per cas d’incendi. El perill més gran d’una base antàrtica és que s’incendiï, i allà no pots sortir al carrer a esperar els bombers.
Al Cosmocaixa de Barcelona, s’exposa el primer mòdul del laboratori que es va instal·lar el 1988 a l’Antàrtida / Foto: Sergi Alcàzar
Intueixo que de dones n’hi deuria haver poques...
No et pensis! Ja hi havia dones científiques, el que sempre ha passat és que a la base n'hi ha forces i, al pujar d'escaló, van disminuint. No se’n veuen moltes en alts càrrecs. La Pepita explicava anècdotes molt bones. Es veu que un cop que va anar a visitar una altre base, li van respondre: “no puc mostrar-te la base, que estic esperant el cap de la base espanyola”. I era ella... El cap esperava un senyor, i no una senyora.
Com ha canviat amb el pas dels anys el mostreig i les tècniques d’anàlisis que utilitzen?
Ara s'han desenvolupat les tècniques de satèl·lit, els GPS, els mostrejos automatitzats sense penjar les ampolles a mà i recollir-ne les mostres. Abans obteníem 13 punts de temperatura en 2.000 metres d'aigua. Ara tens una mesura cada 20 cm si vols. La instrumentació ha evolucionat molt.
A l’última campanya que vaig estar el 2015 a l'Antàrtida, dirigida per Rafael Simó, volíem estudiar regions diferents i una d'elles, era una zona d'alta productivitat prop de les illes de Geòrgia del sud. Estudiàvem la influència que té el plàncton amb els aerosols que es fan sobre del mar. A l'Antàrtida, l'interès que hi ha és que està lluny de les fonts d'aerosols antropogèniques, com són les fàbriques, per exemple. El plàncton produeix compostos orgànics mentre treballa, com les plantes. En un bosc on hi ha romaní sents els compostos volàtils. Amb el plàncton passa el mateix i si són uns o altres, poden tenir interès de cara a la regulació del clima. Ara també hi ha un sistema de boies autònomes que circulen arreu dels mars de tot el món i que envien les dades en satèl·lit de temperatura, salinitat i molts altres factors. Ara bé, el que és agafar aigua i posar-te a filtrar, això segueix sent igual, encara es fa a mà.
Vostè que ha viatjat uns quants cops a l’Antàrtida, ha vist amb els seus propis ulls l’evolució del desglaç del continent i els efectes del canvi climàtic?
Clar, quan visites la zona hi vas per un mes i mig, pots agafar la setmana de calor o la setmana de fred. La darrera vegada que hi vaig estar ens va ploure i recordo que un trajecte que fèiem semblava que estiguéssim a Barcelona. Però pot ser casualitat. Per determinar-ne l’evolució has d’agafar sèries contínues en base a registres, i no en impressions del visitant que hi va un cop l’any. Si que és cert però, que la zona que freqüentem nosaltres, la del nord oest de la península, s’està escalfant i la temperatura ha augmentat.
A més, també hi estan entrant plantes invasores, i això no agrada perquè comporta un canvi en l’ecosistema que ja associaves a unes determinades condicions. D’altra banda, la pesca pot comportar un perill. Pel que he llegit, ara es pesca krill un petit crustaci que d’alguna forma representa la base de la xarxa tròfica de l’Antàrtida. El krill viu de les algues que obté rascant el gel, si hi ha menys gel i se’n pesca amb molta quantitat, pot afectar negativament a la resta d’organismes, començant pels peixos, les foques i fins i tot les balenes. I la caça de balenes es va aturar, tot i que algunes s’han recuperat...
I el turisme de la zona, influeix negativament en la degradació del continent?
El turisme pot ser un problema, però tampoc els científics podem dir que només hi volem anar nosaltres. Hi ha una associació voluntària d’operadors turístics, que ells mateixos els interessa que el territori no es degradi. Hi ha la por que la sobre freqüentació o l'acceleració que té l'acció humana, acabi d'alguna forma superant els mecanismes de control. Ara, el coronavirus imagino que haurà frenat el turisme, però la pesca, l’excessiva freqüentació i la contaminació, que també n'hi ha, són factors a controlar.
Foto: Sergi Alcàzar
De totes les investigacions i mostrejos que ha fet relacionats amb el fitoplàncton -el productor primari més important de l’oceà-, quines són les principals conclusions que han obtingut?
En base als meus estudis centrats en el fitoplàncton, s'ha aclarit i s'ha corroborat el fet que hi ha zones que tenien molt nitrat, sulfat i silicat, però no produïen gaire plàncton per falta de ferro. D’altres, en canvi, disposen d’aquest ferro per la seva ubicació, i s’ha pogut determinar quin tipus de plàncton va associat a cada una d'aquestes situacions. Per exemple, com és la successió del plàncton des que comença la fosa, quin tipus de plàncton va associat a situacions de fosa de gel o no, etc. També s'ha estudiat molt la biologia del krill i de les xarxes tròfiques associades. El tema dels aerosols també estava menys estudiat i s'ha pogut anar avançant.
També ha trepitjat l’Àrtic en un parell d’ocasions, el 2004 i el 2008. Què hi ha anat a investigar?
Vaig estar col·laborant en dos projectes al nord del Canadà; al CASES (Canadian Arctic Shelf Exchange Study) i al CFL (Circumpolar Flaw Lead), en campanyes a l’Amundsen, un vaixell que es trobava amarrat entre el gel i des d’on es prenien les mostres. Hi arribàvem amb avioneta, aterrant al costat del vaixell sobre el mateix gel. A través d’un forat, preníem les mostres a diferents fondàries i recordo que hi feia molt fred. Per anar a l’Antàrtida ara hi aniria vestida com si anés al Pirineu, amb un anorac normal, a no sé que hagués de passar un dia sencer fora. A l’Àrtic surts amb un anorac folrat, amb mil guants, amb botes preparades i al cap de 5 minuts, estàs gelat igual. Dins aquest vaixell hi havia un forat des d’on també es prenien mostres, recordo que les foques el van descobrir i ens les trobàvem cada cop que anàvem a mostrejar.
Tornant a casa, em consta que també ha dedicat molt de temps a l’estudi del Mediterrani. És aquest un mar ric en nutrients pels organismes que hi habiten?
El mediterrani és més pobre en fitoplàncton per culpa de la seva circulació. Perd aigua del fons -que és molt més rica en nutrients- perquè és salat i, a la vegada, ens entra aigua superficial de l'Atlàntic que és més rica que l'aigua superficial del mediterrani, però més pobre que la del fons que ens marxa. L'aigua fonda és més rica perquè el plàncton gasta els nutrients de l'aigua superficial, perquè es regeneri això han de baixar partícules i s'han de remineralitzar, i això és dona a la zona fosca. Per això, els afloraments són rics, perquè són corrents que porten aigua del fons cap amunt.
Les aigües fondes del mediterrani són més pobres que les de l'Atlàntic
El mediterrani té una circulació negativa. Les aigües fondes del mediterrani són més pobres que les de l'Atlàntic. I això pot influir negativament en la quantitat d'espècies que pots explotar.
Considera que s’inverteixen suficients recursos en la investigació? Està ben valorada i reconeguda la ciència a casa nostra?
No [Rotund]. A banda que no s'inverteix prou, hi ha poca continuïtat en els programes que es desenvolupen. Una vegada estàs dins el sistema, personalment no em puc queixar, sempre he tingut diners per treballar i portar a terme projectes. Ara bé, hi ha molt jovent que va a l'estranger i no pot tornar. I està molt bé que hi vagin, hi han d'anar, però el normal seria que hi hagués un flux d'anada i de tornada. Pels joves és molt difícil trobar una plaça.
A més, el sistema està molt burocratitzat. Si vull demanar un cartutx per a la impressora, no només he de tenir diners d'algun projecte, si no que he d'escriure a l'empresa que ven impressores que em faci un pressupost pel cartutx. Si som 300 investigadors, cada un haurà d'escriure a la casa d’impressores per un pressupost d’un cartutx? Això m'ha passat fa 4 dies. I ja no parlem de si es vol contractar a una persona... En conec d’alguns que han marxat per culpa de la burocràcia. Hi ha coses que es podrien agilitzar molt més en quan al sistema estatal.
Ja té programada la pròxima campanya a l’Antàrtida?
Dubto que hi torni a anar perquè tenen mania a la gent gran. Tenen por que tinguem problemes de salut, com és lògic. Les places del vaixell són molt limitades, i es prioritza a la gent més jove perquè té una vida científica per endavant. Ara bé, per fer segons què, potser si que hi aniria, encara em trobo bé!
Com visualitza el futur del continent de gel?
La part que queda descoberta del gel cada cop s’ampliarà més, sobretot la zona de la península del nord oest. Imagino que al continent li costaria molt. Si es fongués tot el gel de l’Antàrtida pujaria 58 metres el nivell del mar.
Si es fongués tot el gel de l’Antàrtida pujaria 58 metres el nivell del mar
Foto: Sergi Alcàzar
Això no crec que ho veiem nosaltres, però a la zona del sud d’Amèrica, ja hi ha zones que eren geleres fa pocs anys i ara tenen gairebé bosc amb matolls.
Si els càlculs no em fallen, aquest 2022 farà 76 anys i segueix en actiu. Pensa en la jubilació?
Tècnicament ho estic, però segueixo com a professora vinculada a l'Institut de Ciències del Mar (ICM) - CSIC. De moment no penso en jubilar-me del tot, mentre estigui bé i pugui fer quelcom positiu. Sobretot, perquè m'agrada la feina que puc fer ara. No puc ser cap de projecte, amb el qual m'afegeixo a projectes d’altres col·legues. El dia que deixi de fer quelcom útil, m’apartaré i no els molestaré més. [Somriu].
Si hagués d’escollir un moment professional, amb quin es quedaria de tota la seva trajectòria?
Segurament amb les primeres campanyes a l'Àfrica i amb les de l'Antàrtida, en quan a paisatge són les més especials.
Moltes gràcies Marta, per molts anys més.
A vosaltres.