Després d’un any difícil convivint amb la pandèmia del coronavirus, volem coincidir per dedicar una estona a l’anàlisi i a la reflexió sobre la importància de l’estudi del pensament amb Marina Garcés (1973, Barcelona), professora i directora del Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC, autora també de diversos llibres sobre filosofia.
Garcés es dedica a la filosofia, “però no només amb una dedicació acadèmica o professional, sinó també com una forma de participar en la societat, en la cultura, en els moviments socials, com a forma de vida més personal i íntima”, explica la filòsofa, que ens atén en un context pandèmic, envoltats d’incerteses i de neguits que agreugen els problemes d’una societat que viu en bombolles i nuclis cada cop més aïllats.
Foto: Sergi Alcàzar
Què és el que més inquieta o remou a Marina Garcés?
El que més m'inquieta és tot el que deriva de posar la por en el cor de les nostres vides. La por és un mecanisme de defensa que tenim els humans i que ens permet reaccionar a amenaces externes. Però m’inquieta quan la fem nostra, quan es converteix en el lloc des d'on vivim, sigui com a persones, professionals, acadèmics, escriptors... Però també m’inquieta quan aquesta por la convertim gairebé en el cor mateix de la societat, allò que dona arguments i raons de ser a una societat, que es converteix bàsicament en un col·lectiu que es vol protegir —i ho hem vist ara amb la pandèmia, però no és nou de la pandèmia—. Per exemple, ho tenim amb les fronteres, amb les maneres com diem qui són els nostres i qui són els altres, qui pot gaudir d'uns drets i qui no, etc. Tot això són manifestacions de la por, d'una por que no és només aquella més reactiva —que pot ser necessària en determinats moments—, sinó que acaba sent la raó de ser mateixa de tantes coses que veig, i a vegades les veiem molt a prop dins de nosaltres, no com una cosa dels altres.
El que més li preocupa, doncs, és la por?
Sí, perquè és molt insidiosa, invisible, fins i tot moltes vegades es carrega de grans arguments. Hi ha gent de qui escoltes discursos molt sòlids, raonats, amb molts fonaments i, en realitat, el que estan manifestant és la seva por a deixar-se interrogar, a dubtar, a mirar o a aprendre del punt de vista dels altres, d'altres col·lectius, d'altres societats o d'altres persones. Moltes vegades, la por vestida de força encara fa més por, i aquesta por a la por, per mi és una font d'inquietud constant.
I quin paper hi juga la filosofia, aquí?
Per a mi la filosofia és una disposició, una disponibilitat a perdre la por a pensar, o almenys a travessar-la. No dic que es pugui perdre mai del tot, però sí a tenir eines de pensament, de dubtes, d'interlocutors, d’atrevir-se a mirar el món des d'altres punts de vista, des d'altres formes de pensar, des d'altres temps i des d'altres llocs, des d'altres veus i des d'altres vides. I per poder fer això, cal sentir-nos capaços de travessar la por.
La filosofia és una disposició, una disponibilitat a perdre la por de pensar
El pensament filosòfic per mi té molt a veure amb això, amb aquesta capacitat que tenim de travessar-la, de deixar-la enrere i no permetre que ens domini a través d'una cosa tan senzilla i alhora tan difícil com és aprendre a pensar.
En una entrevista, vaig llegir que deia que "la filosofia no és útil o inútil, sinó que és necessària". Per què?
Moltes vegades s'ha presentat la filosofia com un luxe, com una activitat suplementària, que està més enllà de les necessitats de la quotidianitat, com una mena d'entreteniment de rics i ociosos. I penso que això no és veritat. Precisament qui més necessita poder mirar les coses d'una altra manera és qui més es troba en la necessitat d'haver-les de canviar. I això implica poder fer, poder adreçar i poder extreure conseqüències dels problemes i de les preguntes que veritablement ens afecten. La filosofia tracta d'això, de fer de la vida un problema comú. De no deixar-la només en la privacitat de l'individu o en el monopoli dels qui tenen el poder de decisió sobre la vida dels altres. Poder-nos fer les preguntes necessàries junts, que vol dir els uns amb els altres, els uns contra els altres, els uns respecte als altres. Això per mi és activitat filosòfica i, per tant, la poso a la base més literal de la vida social, de la vida educativa, de la convivència i de la relació dels uns amb els altres. En aquest sentit, la considero absolutament necessària.
No ens fem suficients preguntes? Ens n’hem de fer més?
És molt difícil, fer preguntes! Això és una cosa que es veu molt quan els nens i nenes van creixent i tenen l'espontaneïtat de la pregunta, aquella que incomoda, però en realitat la incomoditat és dels grans, no dels nens. Qui no es deixa fer preguntes són aquells que ja han demarcat uns límits d'allò pensable, d'allò evident, d'allò que ens situa en un món i ens permet funcionar-hi. Però qualsevol pregunta ben feta torna a obrir aquests límits, torna a obrir aquestes representacions, torna a fer que d'alguna manera se'ns moguin aquells paràmetres que ens donaven uns marcs de funcionament i de reconeixement.
Qui no es deixa fer preguntes són aquells que ja han demarcat uns límits d'allò pensable, d'allò evident, d'allò que ens situa en un món i ens permet funcionar-hi
Fer preguntes és no només tenir la pregunta, és poder-la adreçar a algú que se'n faci càrrec i que estigui disposat a compartir-la. Si això passa entre infants i adults, socialment està passant sempre. Moltes vegades hi ha preguntes retòriques que són per no preguntar res, un fet que passa constantment en aquesta societat de la comunicació hiperinflada que tenim. Quan apareixen les preguntes de veritat —que moltes vegades no tenen respostes fàcils, sinó que obren camins en els quals hem de buscar i desplaçar—, apareixen totes les alertes i alarmes.
Foto: Sergi Alcàzar
Els filòsofs es dediquen a l’estudi del pensament i la seva anàlisi. Com s’ha d’explicar i transmetre aquest coneixement en l’àmbit educatiu?
Hi ha moltes formes d'apropar-se a la filosofia entesa d'aquesta manera que estem desllorigant, i que seria aquesta activitat que ens permet tornar a pensar les coses i fer-ho amb altres. La tradició acadèmica ha reduït la filosofia a l'estudi de la història de la filosofia, on entrem en coneixement —i que considero molt necessari i interessant—, però és un llegat tan limitat com qualsevol altre, perquè estableix un sol fil, un sol cànon, una sola lliçó que més o menys es va revisant. I es revisa, però no es qüestiona la idea mateixa que estudiar filosofia sigui estudiar només la història del pensament filosòfic, entès com a tradició. Penso que això necessita una revisió profunda en el sistema educatiu.
Com s’hauria d’ensenyar, doncs?
Estic molt a favor de tots els projectes que situen la filosofia com una de les bases de tot el recorregut educatiu. Igual que aprenem els números, a llegir, a escriure, a dibuixar o a cantar, tot això hauria d'anar acompanyat d'una dedicació expressa al pensament. El pensament d'aprendre a formular preguntes, a elaborar respostes, arguments, nocions, conceptes i a fer-ho en viu, amb diàleg, en conflicte (en el sentit més bo de la paraula). Fer-ho aprenent a sentir també les dissonàncies que implica aprendre a pensar en nom propi, en un context on no estem sols. Hauríem de dedicar més temps i més espai a les escoles, als mitjans de comunicació, entorns col·lectius, barris, institucions culturals, etc., per fer entendre que la filosofia és una activitat i no només un llegat. I des d'aquí, anar incorporant, visitant, llegint, contestant i coneixent quins poden ser els nostres referents i els nostres interlocutors culturals, tant de la història del pensament com també els literaris, mirades cap a la ciència, cap a la vida política, integrant tots aquests llenguatges.
En definitiva, incorporar la filosofia des de petits en tots els àmbits...
Sí. La filosofia es pot entendre de dues maneres diferents amb el conjunt dels nostres coneixements i dels nostres sabers. D’una banda, com aquella arquitectura conceptual que ho sistematitza, ho ordena, i fins i tot, legitima i valida tots els coneixements i les experiències del món disponibles. La filosofia de Hegel en seria l'exemple màxim. O la d'Aristòtil al món grec. D’altra banda, no tant com la possibilitat d'ordenar-ho i sistematitzar-ho tot, sinó precisament de fer aquesta meditació, aquest diàleg, aquesta posada en relació de cada un dels àmbits de coneixement i d'experiència que tenim del món, des dels seus propis límits.
La filosofia ens mostra els límits i, per tant, la possibilitat de desplaçar-los de cada un dels sabers
La filosofia ens mostra els límits i, per tant, la possibilitat de desplaçar-los de cada un dels sabers, ciències, coneixements i experiències possibles que tenim del món. Els descentra i et permet dir: I això com ho sabem? I fins a on? I per a qui és vàlid? I fins a on no ho és? Perquè mai no és suficient o mai quedarem satisfets, és a dir, mai ens sentirem plenament situats des de cada un d'aquests àmbits. Per això és una tasca crítica, de revisió constant de tot allò que cada manera de veure el món acabaria donant per evident, per obvi o per donat.
Quines febleses o debilitats detectes en la nostra societat?
És una societat que tendeix a una fragmentació cada cop més autoreferent. Penso que tots som fragments de món: cada persona o cada mirada sobre el món, també ara que parlàvem de cada ciència, de cada saber, de cada experiència. El fragment per mi no és dolent. Voler-ho sistematitzar tot en un tot és una posició autoritària i tancada. El problema és quan els fragments deixen de relacionar-se entre si.
Els vincles només existeixen mentre es fan, no estan donats. Si deixem de fer-los, el que queda és una guerra de tots contra tots
És com si poguéssim jugar a muntar mons possibles a partir dels fragments que som. Cada fragment, cada segment de la societat, cada franja d'edat, cada grup que s'autoreconeix com a tal, passa només a relacionar-se amb si mateix, amb els seus llenguatges, els seus gustos, les seves ideologies, les seves xarxes socials, els seus referents, els seus ideòlegs, els seus líders. Aquí tenim un problema molt gran que és d'incomunicació, encara que ens comuniquem molt. En el cas de la política, fa que es parli de polarització, en el cas de les xarxes socials d'autoreferència, de bucle, de bombolla, i això penso que és molt greu, perquè trenca precisament els vincles en el sentit més fi de vincles. Els vincles només existeixen mentre es fan, no estan donats. Si deixem de fer-los, el que queda és una guerra de tots contra tots, una col·lisió de mons que deixen de pensar-se des de cap imaginari, ni de món, ni de futur compartit.
Hem de sortir de la nostra bombolla...
I el problema és des d'on. És a dir, quan tendim a construir vides cada cop més situades en l'espai i el temps, en la seva pròpia unitat de convivència —i amb la pandèmia s’ha reforçat la tendència que existia—, quins són els espais, els temps i els llenguatges des d'on podem entrar precisament en aquesta veritable conversa? No és una conversa entre propis, sinó que és la trobada necessària entre els estranys. La ciutat es definia precisament per ser el lloc on es troben els estranys. Però esclar, es troben si hi ha espai públic, si hi ha espais de treball relativament estables i sostenibles.
El mateix passa amb el consum cultural. Cada vegada tenim una carta més diversificada que està molt bé, però si això implica que acabem no fent mai experiència de res que no hàgim triat en un menú de Netflix o en una cartellera absolutament segmentada per targets, mai ens estranyarem ni de nosaltres mateixos. Aleshores, aquesta vida social acaba sent no només molt més pobra, sinó molt perillosa políticament, perquè ja no hi ha capacitat d'escolta de res que no sigui allò que esperàvem trobar i aquells amb qui esperàvem relacionar-nos.
Amb la pandèmia del coronavirus vivim una situació excepcional on encara ens hem tancat més en bombolles. La incertesa s’ha convertit en un factor clau i s’ha fet evident un control social per part del govern. Com hem de gestionar aquesta situació?
Quan parlem d'incertesa, hem de fer un pas més i preguntar-nos: De quina incertesa parlem? Perquè hi ha incerteses desitjades. Quan fem diagnòstics com el que planteges, no estem parlant tant d'incertesa com d'amenaça. És a dir, sentim que tot allò que no sabem —amb qui treballarem, on viurem, a qui estimarem, etc.—, configura una amenaça constant sobre les nostres vides. Llavors vivim en estat d'alerta permanent, que com molta gent ja ha assenyalat des de l'àmbit sanitari així com des de la reflexió filosòfica i sociològica, està provocant un profund esgotament en les vides, els cossos, en les ments i en els nostres afectes.
Aquesta constant relació d'unes expectatives frustrades, que es desfan a cada pas que fem, es converteixen en realitat en una nova certesa: Sabem que, fem el que fem, no hi ha cap relació possible amb el fet que allò ni continuï ni no continuï, ni que tinguem cap capacitat de traçar-ho des d'una relativa autonomia i, sobretot, des d'una possible implicació amb aquells entorns amb què ens relacionem. Cadascú de nosaltres viu amenaçat sota aquesta incertesa. Aquí les vies són assajar, buscar, acompanyar... quines formes d'aliança, d'hospitalitat, d'acompanyament, d'organització —també política i social— són possibles en aquest entorn actuals, i com des d'aquí anar teixint i articulant aquestes vides, moltes vegades en caiguda lliure.
Foto: Sergi Alcàzar
Està involucrada a ‘Espai en blanc', un “desafiament” —tal com ho defineixen—, que aposta per potenciar el pensament crític, de forma col·lectiva i experimental. Vivim en una societat on ens falta posar més en pràctica el pensament crític?
Per mi la crítica seria aquella actitud que ens permet estar en allò que passa, en allò que diem, en allò que fem d'una manera atenta, precisament als límits de cada una d'aquestes activitats, d'aquestes actituds i d'aquestes possibilitats. Un dels mals del nostre temps és que hi ha molt de coneixement, molta informació, molta activitat, molt de projecte —vivim per projectes, som la societat dels projectes!— i molt poca crítica. I crítica què seria? No és dir si una cosa està bé o està malament, com ens hem acostumat a pensar que fan els crítics de cinema o de literatura o com fem a les xarxes socials amb el m'agrada o no m'agrada. Això és un judici d'adhesió o de rebuig.
La crítica no és una posició rígida sinó que és un art, un ofici, un aprenentatge constant que té a veure amb l’atreviment de fer les preguntes que no toquen
Crítica és la possibilitat de fer-nos les preguntes que dèiem abans: Fins on són vàlids determinats arguments, determinades posicions, com fem que allò amb què ens relacionem mostri també les seves pròpies condicions, les seves pròpies pressuposicions implícites. Per mi la crítica no és una posició rígida sinó que és un art, un ofici, un aprenentatge constant que té a veure amb l’atreviment de fer les preguntes que no toquen, i de dir: I tot això que saps, com ho saps?
Una de les frases que sempre s’ha dit és: “La filosofia és fer preguntes que no tenen resposta”...
Mentida! És fer preguntes que volen respostes noves, diferents i necessàries. No és entretenir-se en l'art de la pregunta retòrica, sinó tot el contrari, comprometre's amb els problemes més incòmodes de cada temps. Aquí estan les preguntes que jo reivindico.
Parlant de frases, la felicitat és un concepte al qual molts filòsofs han fet referència al llarg del seu estudi. És un error pensar que es pot aconseguir aquest estat de satisfacció màxima i absoluta?
La paraula felicitat és de les més maltractades per la nostra evolució social i cultural. S'ha acabat convertint en una mena de producte, de privilegi, d'aparença. Les xarxes socials són un gran aparador de falsa felicitat. És com qui té roba d'una determinada marca o pot exhibir determinats viatges, amistats o àpats, que dona un estàndard o un altre de felicitat, amb la qual cosa, gairebé és com una paraula que costa relacionar-s'hi.
Les xarxes socials són un gran aparador de falsa felicitat
La reivindicació filosòfica de l'alegria és interessant i l'hem abandonat molt. L'alegria com allò que sentim quan estem bé els uns amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb una idea, amb una sensació, amb un desig. Així com la reivindicació del desig, que penso que també està molt perduda. No sabem què desitjar tot i que vulguem moltes coses. El desig es desplaça, no se satisfà mai. Tenim un repertori molt ampli no només de paraules, sinó de tot el que implica per pensar-nos més enllà d'aquesta trista felicitat d'aparador en la qual ens hem anat quedant capturats en els darrers temps.
Per acabar, existeix la societat utòpica de Marina Garcés?
Tinc molta mania a les utopies perquè precisament són imaginaris de la satisfacció plena, i em sembla que serveixen més aviat per no mirar el món en el qual vivim, que em disgusta i em fa mal, però alhora m'agrada i m'entusiasma. Soc una apassionada en aquest sentit d'allò concret: de les persones concretes, dels entorns concrets, que són bruts, que són foscos, que són difícils, que són incòmodes, que són decebedors, que són dolorosos perquè ens fem molt de mal, però som aquí. Per mi, aquest desig ha de seguir estant vinculat en aquest fangar que és el món. Si hi ha desig, és per no deixar-lo precisament tal com està. Però no em calen utopies per desitjar canviar-lo.
Gràcies, Marina, ha estat un plaer.
A vosaltres.