"A una dona que ha patit una agressió sexual li diria que se'n sortirà, que val la pena lluitar, i que, encara que li sembli, no està sola". Tres anys després de fer pública la denúncia per l'agressió sexual que va patir per part del seu cap a 'El Principal', (l’exdirector de Catalunya Ràdio Saül Gordillo), que també va rebre una segona denúncia i va ser condemnat a un any i mig de presó, Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) reflexiona sobre el cost personal i professional d’enfrontar-se a una de les figures més influents del panorama mediàtic català i sobre la revictimització i la campanya de desprestigi i atacs que va patir per part d'alguns periodistes i mitjans de comunicació, durant el procés judicial. La periodista, politòloga i col·laboradora de Públic i Crític, acaba de publicar Els pecats d’una feminista: el despertar d’un Me Too periodístic (Ara Llibres), un llibre que neix de la necessitat de reparar, denunciar i ressignificar una experiència profundament traumàtica. Bermúdez pretén avivar la lluita feminista canviant els set pecats capitals: la luxúria, la gola, la mandra, l'enveja, la supèrbia, la ira i l'avarícia. "El relat ens diu que la culpa ha sigut nostra, que tu provoques". Dividit en un pròleg i nou capítols —un per a cada pecat capital, un d'ells dedicat a la primera dona d'Adán, la insubmisa Lilith, i un altre que parla de l'infern com una analogia—, l’autora construeix un relat que qüestiona els mecanismes amb què el patriarcat culpabilitza les víctimes i, alhora, reivindica la importància de recuperar la pròpia veu i el relat públic. En aquesta entrevista, conversem sobre el paper que ha tingut l’escriptura del llibre, els motius que hi ha darrere la culpa de cada dona agredida, de la filtració de les imatges de la seva agressió a la Sala Apolo, i de l’estat actual del moviment feminista en un context d’auge dels discursos reaccionaris i masclistes.
Com estàs, com et trobes?
Estic molt bé, forta, contenta i molt segura de mi mateixa. Estic en un moment molt xulo ara mateix. Em sento una nova persona, reconstruïda. Sento que ja res pot amb mi.
Escrius el llibre com un exercici de reparació per demostrar que el que vas viure va ser real, per reafirmar-te, per validar el teu judici?
Escric el llibre des d'una posició de reparació; sobretot el que busca és reafirmar tot allò que he viscut, i com una espècie de clausura, utilitzar-ho també com a mètode de denúncia i com a eina de lluita. La suma de tot això fa que sigui el tancament d'aquesta experiència i l'obertura d'una nova etapa, perquè jo no vull oblidar-ho i continuar, sinó utilitzar-ho ara des de l'activisme i des de la lluita. Sento que estic posant aquesta etapa en una prestatgeria, deixant allà tot el dolor i tota aquesta violència viscuda, i obro una nova etapa de lluita, d'activisme.
Treballes de periodista, actualment?
Actualment, la meva feina principal no és de periodista, però sí que tinc vincles amb el sector i col·laboro amb Públic i amb Crític escrivint algunes peces, però no és la meva feina principal.
El sector m'ha fet molt de mal i necessito decidir com m'hi vull relacionar. Adoro el periodisme, m'encantaria dedicar-m'hi, però necessito distància per saber com, en quins espais i de quina manera
Quins costos personals i professionals t'ha comportat posar la denúncia i passar pel procés inicial?
Costos personals incomptables. Han sigut moltíssims. Des de violència al meu entorn fins a més violència personalment, com el fet que es difonguessin les imatges (de l’agressió) per grups de WhatsApp que estaven a totes les redaccions de Catalunya, que és una cosa que no em sembla ni ètica ni crec que hauríem de tolerar. Com a periodistes, crec que rebre una prova així (judicial) ens hauria de fer pensar. Em sorprèn que ningú escrivís una columna d'opinió dient: “No em sembla bé haver rebut això”. I costos personals també, la salut mental, la meva vida en sí, enfonsada; han sigut moltíssims, però em quedo amb el fet que he recuperat la meva vida, els meus espais segurs i a agafar les regnes de tot, he guanyat la batalla. En l'àmbit professional estic en un punt complex. Jo no em dedico al sector i no puc assegurar que sigui per això. Crec que no ha ajudat, d'això n’estic segura. Perquè soc la que va denunciar aquesta persona, que sí que continua treballant als mitjans i té molts contactes dins els mitjans. Jo ara sé moltes coses i potser tampoc em sentiria a gust treballant depèn d'on. El sector m'ha fet molt de mal i necessito decidir com m'hi vull relacionar i des de quin punt hi vull treballar. Adoro el periodisme, m'encantaria dedicar-m'hi, però necessito distància per saber com, en quins espais i de quina manera.
La intenció (de filtrar les imatges de la meva agressió) clarament era desacreditar-me
Qui creus que va difondre les imatges de l'agressió i amb quina intenció?
Tècnicament, no ho sé, però aquelles imatges són una prova judicial a les quals teníem accés les dues parts, i la meva advocada i jo no vam ser. Per tant, dos més dos fan quatre, però no puc assegurar-ho. La intenció clarament era desacreditar-me. Són unes imatges d'una agressió, però sense so, sense context, sense conèixer-me a mi, sense saber res del que estava passant, tu no pots interpretar res de tot allò. Es van difondre d'una manera molt concreta, amb un tall i probablement amb un text i un discurs molt concrets al darrere per amenaçar-me. Jo tenia moltíssima por de veure si algú publicava allò. Perquè no sabia qui ho tenia ni fins on estava disposat a arribar, i a més, durant la mateixa època es van publicar unes imatges de la víctima de Dani Alves. I pensava: "És que soc la següent", i l'agonia de viure amb això, la por de pensar qui haurà vist això, d'anar pel carrer paranoica i pensar: "Han vist el pitjor moment de la meva existència". Bé, et genera una impotència i una mica ho va aconseguir, aquest era l'objectiu, fer-me sentir malament, però per sort, es van trobar amb una tia més forta del que es pensava.
En el llibre, en cap moment dius el nom del teu agressor. Per què?
Per mi el seu nom em produeix molt dolor, em genera molt rebuig i és que no em venia de gust. És el meu llibre i la meva reparació i per mi ell ja està, hi ha una sentència, és el que és i vull esborrar-lo de la meva existència. No li volia donar gens ni mica de protagonisme. El mal que m'ha fet no s'esborra.
Mentre tingui una sentència que posi que és culpable, la resta són tecnicismes
No dius el seu nom, però sí que assenyales periodistes que li van fer costat i et van atacar a tu. Què els diries ara amb la sentència a la mà?
Que el que van fer era una mala praxi i no era ni periodisme. I que es revisin, que està molt bé demanar perdó públicament, no passa res, s'ha d'aprendre, tothom es pot equivocar, però la majoria no es va equivocar. Molta d'aquesta gent són còmplices d'agressors i els agressors no demanen perdó. No demanen perdó de veritat, demanen perdó si creuen que és el que s'ha de dir. Però ells no tenen empatia, seguiran justificant, tota la seva vida, que no és veritat el que van fer. Moltes d'aquestes persones que són còmplices mai acceptaran que realment el que han fet és exercir violència.
Esperaves alguna mena de reparació per part de l’agressor? La necessites?
No. La seva existència m'és igual. No he tingut mai ni set de venjança, ni res, és que m'és igual. O sigui, jo l'únic que necessitava era, per mi mateixa, una sentència que digués que allò era veritat, que allò havia passat. Tothom es pensa que el que volem les víctimes és una sentència superalta i que li caigui el pèl. És que no m'importa tant. Mentre tingui una sentència que posi que és culpable, la resta són tecnicismes.
Giselle Pelicot diu que la vergonya ha de canviar de bàndol, que és una frase que tu també t'has fet teva. Per què les dones agredides senten aquesta culpa?
La qüestió de la culpa era molt important explicar-la al llibre; a mi m'explotava el cap. Jo pensava, si jo sempre he tingut clar, des que he desenvolupat la meva identitat feminista, que no és culpa de les víctimes, per què ara que m'ha passat a mi em sento superculpable? No li trobava sentit. Al final, primer és entendre que, per molt que tu treballis la teva lògica i la teva teoria, al final la pràctica és molt difícil de canviar i portem tota la nostra existència escoltant un relat que tenim molt inculcat, que per sort estem canviant. I és un relat que ens diu que la culpa ha sigut nostra, que tu provoques, que la culpa ha sigut teva. Bàsicament, si et passa això, és perquè no t'has protegit bé o perquè ho has anat buscant. I això és molt difícil treure-t'ho del cap. I, per altra banda, i això m'ho va explicar la meva psicòloga, és una emoció base i sobretot perquè és molt difícil entendre que algú t'ha fet tant de mal sense cap motiu.
A una dona que ha patit una agressió sexual li diria que se'n sortirà, que val la pena lluitar, i que encara que li sembli, no està sola
En treus alguna cosa positiva d'aquest procés?
En trec coses positives perquè no me n'ha quedat una altra. Vull dir, viuria molt feliç si no m'hagués passat això. El que trec positiu és la dona que soc ara. Si el que pretenia era fer-me petita i silenciar-me, al revés, he sortit el doble de reivindicativa. Em quedo amb com estic d'orgullosa de mi mateixa, d'haver-me aconseguit recuperar i també de l'entorn que tinc.
Com ha sorgit la idea de reapropiar-te dels pecats per lluitar contra el patriarcat?
La idea dels pecats capitals surt de ser una nena friqui. Sabia que no volia fer un llibre biogràfic i no volia fer un llibre que fos teoria pura i dura, perquè no em sentia legitimada per fer teoria i la història de la meva vida no em venia de gust. I com que necessitava trobar una manera, llavors en una d'aquestes vaig tornar-me a creuar amb la pel·li Seven, on els pecats capitals tenen un pes important. I al col·le fèiem els pastorets, i els personatges més guais eren els dimonis, i hi havia els personatges dels Set Pecats Capitals. Ha estat un concepte que ha anat apareixent. Després he llegit llibres i he vist sèries, una de les quals és Chilling Adventures of Sabrina, i en aquesta surt també Lilith. I és una tia xulíssima, poderosa, m'encanta aquest personatge. Volia fer alguna cosa que tingués un punt creatiu i que em permetés parlar de coses molt diferents. I de sobte vaig començar per la luxúria, que és com el més evident. Llavors vaig estirar un paper a terra de casa, vaig posar tots els pecats dibuixats i vaig començar a intentar relacionar tots els conceptes dels quals volia parlar.
La sanitat pública en l'àmbit de salut mental és pèssima
Què li diries a un home que se sent incomodat pel feminisme?
Als homes que se senten incomodats, els diria que la lluita no l'hem de fer nosaltres soles, els homes tenen un paper fonamental i cada vegada més, perquè hi ha molts espais molt masculinitzats on només un home pot encendre l'espurna del canvi. Un home que se sent incomodat pel feminisme és un home masclista. Si és un home que se sent incomodat pel feminisme, però que el vol entendre, necessita parlar, escoltar les companyes. Si se sent incomodat perquè "les dones teniu més drets que els homes", evidentment aquest perfil no és el que ens hem de dirigir. Quan va sorgir el Me Too, jo em vaig preguntar molt on eren els homes periodistes del sector. No entenia si era que ens estaven deixant espai, si resulta que tots s'estaven revisant, perquè potser n'hi ha més del que ens pensem, però n'hi ha molts que saben coses.
Sents que estàs abanderant aquest 'Me Too' català? En quin moment es troba i què necessita per tirar endavant i avançar?
No sé si sento que l'estic abanderant. Jo crec que, sense ser molt conscient exactament el que desencadenaria, vaig obrir una porta al fet que altres companyes se sentissin identificades i trobessin el que necessitaven per sortir. Crec que va ser el cas de l'Ana Polo el que va fer esclatar el MeToo 100%. L'objectiu del MeToo, per una banda, sí que és que surtin els noms i no tinc cap dubte que sortiran amb el temps, calma i tranquil·litat, però sortiran tots. Alguns potser post mortem, qui sap, però sortiran, perquè aquesta roda ja no s'atura. Però tenen molt poder, estan molt assentats i amb unes estructures molt clares que els reforcen allà. Llavors, és molt difícil. La redacció d’El Punt Avui va publicar un escrit contra el seu director perquè el meu agressor continua treballant allà. I jo sé que ho van passar molt malament. Em sembla un gest molt bèstia que fa un temps no hagués passat.
Estem preparats per conèixer tots aquests noms?
No sé si estem preparats. Jo ho estic. Crec que les dones estem molt preparades perquè surtin tots els noms que hagin de sortir. La societat haurà d'aprendre sobre la marxa. Ha passat amb grans noms i continuem veient les mateixes respostes. Surt Julio Iglesias i com que és un personatge increïble, hi ha molta gent que el defensa.
La Cristina Fallarás recull molts missatges de dones que pateixen violències masclistes. A tu també t’arriben missatges?
Uf, sí. És estrany perquè sento que voldria abraçar-les i poder ser amiga seva durant tot aquest procés. Em fa sentir molt acompanyada i que paga la pena.
L'agressió va passar en una discoteca i se'm va jutjar molt per com em movia i com ballava
Què li diries a una dona que ha patit una agressió sexual?
Li diria dues coses. Una, que se'n sortirà. Que val la pena lluitar, i que encara que li sembli, no està sola, que potser el seu entorn no li dona suport, i això enfonsa molt, però que busqui xarxa, que existeix xarxa feminista, assemblees, espais de dones on es pugui sentir sostinguda. Perquè són moltes i disposades a donar-li la mà i a no deixar-la anar i a fer la lluita de totes.
Tu expliques al llibre que t'ha ajudat molt la teva psicòloga i que també et sents una privilegiada per haver-te pogut costejar tot el procés. Has arribat a calcular el cost econòmic total?
Són molts diners, i soc molt conscient que és un privilegi molt gran, perquè no tothom pot denunciar. Sembla mentida, però és que jo em vaig poder permetre l'advocada que jo vaig voler, que era una advocada especialitzada. Al llibre ho reconec, és una qüestió de transparència i d'humilitat. Perquè la meva lluita no és menys que la de ningú altre, però vull que quedi clar des d'on estic lluitant i per què puc lluitar així.
Què o qui et va ajudar a posar la denúncia?
Per posar la denúncia, jo recordo dos pensaments molt clars. Al principi, em feia molta por, pànic; l'únic que sabia és que hi havia un judici, però no tenia ni idea de com era un procediment judicial. I per això també ho intento compartir, per donar una mica de nocions a tothom. Però el que al final em va ajudar a fer el pas va ser, primer, que jo sempre havia abanderat que s'havia de denunciar i de sobte vaig pensar: "És que no pot ser que ara, que em passa a mi, no ho faci". També amb el temps he après que no tothom pot ni vol denunciar, que a vegades ni tan sols és la millor opció. I l'altra era la por tremenda de pensar que si d'aquí a dos anys algú el denuncia i jo no he dit res, no seria ni molt menys, culpa meva. Ho parlava amb l'advocada Carla Vall, que és un sentiment bastant compartit a l'hora de posar la denúncia, el fet de dir: "No ho faig per a mi, ho faig per les altres."
Crec que ara la meva sexualitat és inclús millor
Com se supera una agressió com aquesta?
Els dos ingredients més importants són la teràpia i la xarxa. La sanitat pública en l'àmbit de salut mental és pèssima i no tothom té la sort de tenir una xarxa, jo tinc molts bons amics.
Has pogut tornar a gaudir d’una nit de festa amb els teus amics?
Em va costar moltíssim tornar a sortir de festa. I a la Sala Apolo no hi he tornat, però potser també hem acceptat que no cal. I les primeres vegades que sortia, feia broma que era com un suricata perquè anava així (rígida), "no em toquis, no em miris", però bé, de mica en mica vaig anar trobant espais i ara soc plenament funcional i he recuperat la meva vida en tots els sentits.
T'has reconciliat amb el teu cos?
La sexualitat, ja de per si, és tabú. I a sobre amb això jo pensava: “La meva vida sexual s'acaba aquí”. Però no, realment amb molta teràpia i trobar-me persones molt bones, amb una sensibilitat que et puguin acompanyar. Crec que ara la meva sexualitat és inclús millor, perquè va desaparèixer i he hagut de reaprendre a relacionar-me; i crec que ara soc molt més comunicativa, tinc parella i per a mi era bàsic parlar molt. I aquí no hi haurà tabús amb això i jo crec que he après moltíssim tant de mi com de tenir una relació sexual sana. I després hi havia un punt que també explico, de fins on arriba aquest punt de jutjar el teu cos o de jutjar-te a tu mateixa, que en el meu cas era amb el ball. El fet va passar en una discoteca i se'm va jutjar molt per com em movia i com ballava. I jo, des de fa molts anys, ballo per gust, com a hobby, m'encanta. I recordo un dia que després que passés tot això, vaig anar a classe de ball i de sobte em vaig mirar, em vaig jutjar a mi mateixa, preguntant-me si un pas era insinuant. I recordo pensar: "si us plau no, això no m'ho treguis, perquè si em treus al ball ja em quedo sense res."
Amb quina idea t’agradaria que es quedés el lector un cop ha llegit el llibre?
Més que en un missatge, és una sensació. És la força: que caiguin tots, que t’encengui aquesta flama de lluitar i de continuar endavant. Cadascú pot interpretar la força com vulgui. Per algunes persones serà força per continuar endavant, per altres, força per acompanyar la seva amiga, força per obrir temes que a casa no s'han parlat, de sobte parlar amb la teva mare i preguntar-li sobre agressions, o amb l'àvia. Força per sortir al carrer a manifestar-te, per apuntar-te a l'assemblea feminista del teu barri, la que necessitis, però que trobis aquesta força.