Amb perplexitat la societat ha vist com, d'un dia per un altre, els joves han inundat els carrers de Catalunya, i d'altres indrets del territori espanyol, per l'empresonament del raper Pablo Hasél. Ara bé, diferents joves entrevistats per El Nacional coincideixen que aquest cas és la gota que ha fet vessar el vas, però rere les protestes s'amaga l'esclat de frustració i ràbia d'una generació sobrequalificada que ha vist com els hi han robat el present i el futur, ja que són incapaços de desenvolupar un projecte de vida, principalment, per la falta de feina i la precarietat laboral.
Elena Álvarez, portaveu d'Avalot-Joves UGT, relata que de petits els van prometre que si estudiaven quan fossin grans tindrien una bona feina. "Hem fet tot el que la societat ens ha demanat", precisa Álvarez, que assegura que ara es troben que no encaixen amb el sistema actual on no tenen accés al mercat laboral tot i ser la generació més preparada. En el seu cas és graduada en biologia, però està com a empleada dins del sector de la neteja. "No podem començar un projecte de vida perquè els preus dels lloguers són desorbitats i els salaris, en termes absoluts, són com els de fa vint anys i la majoria de contractes són temporals", denuncia.
Per la seva part, Julia Rosanna Sánchez-Valverde, membre d’Acció Jove CCOO i representant del Consell Nacional de la Joventut Catalunya CCOO, detalla que al 2019 el 90% dels contractes d'aquest grup de població van ser temporals i només un 10%, indefinits. Però no només pateixen en les seves pròpies carn la precarietat laboral, sinó també la impossibilitat de trobar una feina, ja que l'atur entre els menors de 25 anys és superior al 40%.
Un grup de joves de la Vall de Boí i les Garrigues, que es van quedar sense feina pel coronavirus i al maig es van desplaçar fins a Seròs (Lleida) per la campanya de la recollida de la fruita / ACN
Sotmesos a la inestabilitat
Sergi Claramunt, representant dels Joves d'Unió de Pagesos (UP), posa l'accent en què aquest grup poblacional no pot mirar més enllà del seu dia a dia. "El seu futur és nul", sosté. Això es deu el fet que encadenen contractes temporals de pocs mesos o dies, encara que no canviïn d'empresa ni de feina, cosa que perjudica els seus drets laborals. Al no tenir contractes fixes, poden prescindir dels seus serveis d'un dia per l'altre, no acumulen mesos d'antiguitat a un lloc de feina, el que comporta que no puguin gaudir de les vacances o obtenir una liquidació si es els acomiaden. "Molts joves, com pràcticament tothom, també volen una estabilitat", al·lega Claramunt.
A més, els seus salaris tampoc són molt elevats. Tot plegat, no els permet plantejar un model de vida a llarg termini o independitzar-se. "Els joves acaben invertint el 90% del seu sou en l'habitatge. És precarietat i més precarietat", emfatitza Anna Clua, portaveu del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Això, explica, els obliga o bé a compartir pis o a romandre a casa dels pares. A més, argumenta que quan una persona és estudiant no l'importa compartir un habitatge, però a la trentena té ganes de viure sol i això és pràcticament impossible si no tenen una parella amb qui compartir les despeses.
Una qüestió a la qual també es refereix Sánchez-Valverde, que adverteix que els sous que cobren els joves no els permet pagar un lloguer i els estudis al mateix temps. De fet, assenyala que només un 20% s'independitzen, mentre que la majoria no marxen de casa dels pares fins als 29 anys, una dècada més tard que els seus homòlegs europeus. "Ens volem emancipar i ho volem fer-ho dignament, però, quan ens emancipem, quines condicions ens trobem? Hi ha joves que deixen de menjar bé per pagar el lloguer", assegura.
Aquesta situació, indica Clua, també propicia que es produeixi una fuga de cervells, és a dir, que joves formats marxin a viure a l'estranger per perseguir les oportunitats que no troben aquí com treballar del que han estudiat o tenir un sou més digne.
D'altra banda, aquesta nul·la o tímida entrada al mercat laboral també produeix que els joves hagin cotitzat poc. Això els tanca les portes a l'hora d'accedir a prestacions com l'atur, la renda mínima o l'ingrés vital, argumenten tant Clua com Álvarez que denuncien la carència de polítiques públiques per al col·lectiu. "El futur genera frustració i angoixa", assevera la portaveu del sindicat estudiantil.
La precarietat laboral, l'atur juvenil, la manca de perspectives de futur, la impossibilitat d'emancipar-se o de construir un projecte, el patiment de no arribar a finals de mes, sense dubte, fan estralls en la salut mental d'algunes persones. "El 45% dels homes i dones joves senten tristesa i angoixa perquè no poden arribar a final de mes, pagar el lloguer, els estudis", afirma Sánchez-Valverde.
Julia Rosanna Sánchez-Valverde, membre d’Acció Jove CCOO i representant del Consell Nacional de la Joventut Catalunya CCOO, en un programa de ràdio / Cedida per Sánchez-Valverde
Un dels temes tabús, revela, és l'elevat índex de suïcidis que existeix entre aquest grup poblacional. En aquest sentit, segons un estudi del 2017 del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, el suïcidi és la tercera causa de defunció entre les persones entre 15 i 29 anys, només superat per causes externes, com poden ser accidents laborals, i el càncer.
Una situació agreujada per la pandèmia
La pandèmia ha complicat encara més la seva situació. "Amb la crisi econòmica (del 2008) les persones grans que es quedaven sense feina eren les que patien més la pobresa, però amb la pandèmia ara som els joves els que vivim aquesta situació perquè no podem accedir al món laboral", explica Álvarez.
A més, com que els contractes temporals són predominants entre els joves, molts s'han quedat sense feina arran de la crisi econòmica que ha comportat la Covid-19. "Són més fàcil de destruir", precisa Sánchez-Valverde, que també apunta que la crisi s'ha acarnissat més amb les dones. Això, puntualitza, es deu el fet que el sector més ressentit ha estat el dels serveis, en el qual treballen el 88% de les dones i el 80% dels homes. A més, manifesta que les dones també tenen més dificultats que els homes a l'hora d'accedir al mercat laboral.
Els joves són un dels principals afectats per la crisi desfermada per la pandèmia, que ha comportat que es dificulti encara més el seu accés al món laboral / EFE
En un altre context, Sánchez-Valverde ha estat molt crítica amb el model de pràctiques formatives perquè no són remunerades i no garanteixen la continuïtat del becari, ja que cada sis mesos en tenen un altre nou. Amb això, raona, les empreses s'estalvien contractar personal que, després, és més car acomiadar. Això, propugna, ha comportat la destrucció de llocs de feina. "Les pràctiques formatives haurien de ser una porta d’entrada dels joves al món laboral, però en canvi es vulneren els seus drets", observa.
Malgrat no estar d'acord amb aquest sistema, reconeix que, sovint, és una oportunitat que té el jovent de tenir un primer contacte amb una feina relacionada amb el que ha estudiat, sigui un grau universitari o un FP. "Depèn del que estudies és important les pràctiques", exposa. Ara bé, amb la pandèmia molts alumnes no han pogut accedir-hi, ja que les empreses han deixat d'oferir-les alhora que hi ha negocis que s'han passat al teletreball o, altres amb menys fortuna, que han hagut d'abaixar les persianes.
La repercussió de la Covid a les aules
Segons Clua, amb la pandèmia "s'ha vulnerat el dret de l'educació de manera flagrant", que hauria de ser accessible per a tothom. En aquest sentit, des de SEPC denuncien que, mentre s'aposta per l'ensenyament virtual, un any després d'iniciar-se la crisi sanitària, no s'ha reduït la bretxa digital. "En els Instituts això succeeix i és molt greu perquè els alumnes no tenen accés als dispositius electrònics", matisa Clua, que indica que aquests els han de servir per seguir les classes o fer els seus deures.
Un altre dels temors de Clua és que la crisi econòmica desfermada per la Covid s'utilitzi per justificar retallades en educació i, amb això, imposar un model de classes virtuals a la universitat. Si això succeeix, alerta, perjudicarà els col·lectius més vulnerables que no tenen recursos per finançar-se els aparells electrònics que es requereixen amb la formació a distància.
Segons Clua "s'està mercantilitzant l'educació", però no és un fenomen nou de la pandèmia, sinó que ve d'abans. Una mostra d'això, per exemple, és que és imprescindible cursar un màster per especialitzar-se en un àmbit. Per això, aquesta jove de 21 anys que estudia un grau de Ciències Polítiques té clar que quan l'acabi haurà de seguir formant-se. "Cada cop et demanen que estudies més i t'especialitzis per tenir una feina més remunerada", relata Clua alhora que ressalta que els màsters són impagables. "Tot és una barrera constant", lamenta.
En aquest context, una de les peticions la del SEPC és que equiparin els preus dels màsters amb els de les carreres perquè aquests estudis siguin econòmicament més accessibles, com ja succeeix en altres països d'Europa.
El món rural
Des del món rural tampoc dibuixen un panorama més esperançador per als joves. A Catalunya un total de 43.079 persones treballen en el sector agrícola, de les quals un 9,6% tenen menys de 40 anys, és a dir, 4.146 persones.
Una d'elles és Xavier Purroy, portaveu de Joves Agricultors i Ramaders (JARC), que segueix la tradició familiar i és la quarta generació que treballa al camp. En el seu cas, cultiva fruita dolça com nectarines, préssecs, pomes i peres a Alcarràs (Lleida).
Xavier Purroy, portaveu de Joves Agricultors i Ramaders (JARC) / Cedida per Purroy
El problema principal que es troben en aquest sector és el baix preu que venen la fruita. En aquest sentit, Purroy posa d'exemple que una producte que al mercat es comercialitza a dos euros, a ell li hi han pagat al voltant de vint cèntims. Una experiència que Sergi Claramunt, representant dels Joves d'Unió de Pagesos (UP), també coneix de primera mà, ja que conrea avellanes i oliveres al Camp de Tarragona. En el seu cas li paguen 1,95 euros el quilogram d'avellanes, mentre que després es ven a set euros a les botigues.
El lleidatà atribueix aquesta situació a "l'especulació dels intermediaris", és a dir, els que compren els productes als agricultors per després distribuir-les a les botigues. Tant Purroy com Claramunt creuen que és vital que es pugi el preu al qual els hi compren la fruita. "Per sota dels dos euros al quilogram d'avellanes perds diners", estima Claramunt, que calcula que perquè li fos sostenible l'activitat necessitaria entre uns vint o trenta cèntims més per quilogram. "Demanem que ens paguin el que és just per la nostra fruita. No ens volem enriquir, sinó viure", emfatitza.
Aquest, però, no és l'únic inconvenient. Purroy realça que, com que el nivell de vida s'ha encarit, també és més costós produir els aliments. Amb tot, posa de relleu que això no s'ha traduït en un augment dels preus dels béns agrícoles o ramaders, per la qual cosa obtenen menys beneficis per la mateixa producció.
A més, comenta que la tecnificació del sector ha comportat que es requereixi una major formació alhora que els guanys que obtenen s'han de reinvertir en l'explotació per aconseguir maquinària nova. En aquest aspecte, Claramunt apunta que es necessita d'una inversió constant que no sempre és pot materialitzar, ja que els beneficis van lligats a les collites. "Pot ser que vingui un temporal que et malmeti tot", assevera y destaca que això repercuteix en l'estabilitat econòmica de l'agricultor.
Sens dubte, afegeix Purroy, un altre dels problemes és que la globalització comporta "una competència deslleial" entre països, ja que alguns poden produir més barat i, conseqüentment, comercialitzar els seus productes a un preu més reduït. En el cas de Catalunya també han trobat un altre competidor al qual no li poden fer front. Es tracta de fons voltors que adquireixen grans extensions que destinen a l'agricultora extensiva, apunta Claramunt.
Per al tarragoni un altre dels camps de batalla és les dificultats que es troben els agricultors per poder accedir a les terres. Un dels principals inconvenients és que a l'hora de llogar-les els hi ha sorgit un nou rival: les empreses d'energies fotovoltaiques. Aquestes, assegura, poden pagar fins a tres o quatre cops més per hectàrea, així com requereixen de parcel·les més extenses. Per això, els propietaris prefereixen arrendar-les a aquestes companyies en lloc dels agricultors. "Quan no tinguem terres agrícoles què farem? Ho importarem tot? Això no és sostenible", diu indignat.
Més enllà d'aquestes adversitats, la vida en el camp tampoc és senzilla i comporta moltes hores de dedicació diària pels beneficis que s'obtenen. "Treballo de sol a sol, a l'hivern faig menys hores, però a l'estiu estic de sis del matí a deu de la nit", narra Claramunt, que especifica que tampoc es pot pendre moltes dies de vacances perquè els cultius necessiten un manteniment constant. "És una feina vocacional", confessa.
Sergi Claramunt, representant dels Joves d'Unió de Pagesos (UP) / cedida per Claramunt
"Treballem el doble que els nostres pares, els costos s'han triplicat i els beneficis s'han reduït", resumeix Purroy, que agrega: "Anem cap enrere".
Amb tot, recorda que la pandèmia ha posat a la palestra l'essencialitat del sector, que produeix béns de primera necessitat per la població. Per aquest motiu, des de la JARC creuen que perquè aquesta activitat sigui sostenible ha de comptar amb ajudes ràpides, flexibles i directes, així com avantatges fiscals. Per la seva part, Claramunt sosté la importància de vendre els productes més cars i facilitar als agricultors l'accés a la terra.
Retallada de drets
El malestar econòmic no és l'única cosa que indigna a les persones entrevistades que consideren que s'està materialitzant una retallada dels seus drets en diversos àmbits. Sense dubte, les representants de CCOO, UGT i SEPC tenen en el punt de mira la reforma laboral aprovada el 2012 que, coincideixen, ha precaritzat els contractes dels treballadors tant pel que fa als sous com per la temporalitat. Ara bé, no és l'única normativa que han posat en el centre de la diana on també situen la llei de Protecció de Seguretat Ciutadana del 2015, popularment, coneguda com la llei mordassa, que pensen que comporta una retallada de drets bàsics com la llibertat d'expressió o de manifestació.
"Posen a la presó a la gent per cantar, a pallassos, titellaires...Podem estar d'acord o no amb el que diuen, però la llibertat d'expressió ha d'existir", manifesta amb contundència Álvarez, que també recorda que arran d'aquesta normativa hi ha al voltant d'uns 350 sindicalistes encausats. Perceptivament indignada, s'expressa des de l'altra costat del telèfon: "Et condemnen a presó per reclamar els teus drets". Una pena que, subratlla, comporta que la gent tingui por a l'hora de reivindicar-los o d'expressar-se lliurement.
Per Clua, les manifestacions a favor de Hasél són un símptoma més del malestar juvenil, però la sentència del procés "va encendre les guspires d'aquesta ràbia, frustració i impotència" que hi ha entre els joves. També al·lega que el raper no és l'única persona represaliada per les seves idees com és el cas dels presos polítics o de Marcel Vivet, que aquest dilluns va ser jutjat per participar el 2018 en una manifestació que emulava una holi party, una festa índia que consisteix a llançar pols de colors. Aquesta iniciativa es va dur a terme com a resposta a una manifestació del sindicat de la policial nacional espanyola Jusapol que defensava la seva actuació durant el referèndum de l'1-O. "Volíem posar color al feixisme", ha explicat en reiterades ocasions Vivet, per a qui la Generalitat ha demanat una pena de gairebé cinc anys de presó pels presumptes delictes de desordres públics, atemptat a l'autoritat i lesions lleus a un agent, uns acusacions que nega
Precisament, per aquest motiu, el divendres 12 de febrer, el SEPC va organitzar una manifestació i vaga en suport de Hasél, però també de les altres víctimes que pateixen la repressió de l'Estat.
En aquest context, Clua argumenta que tant la reforma laboral com la llei mordassa s'han creat per "restringir els drets adquirits". Arran de la crisi econòmica, que va esclatar el 2008, "la gent perd la seva feina, la casa, cosa que porta a que hi hagi més protestes i les elits, com que es veuen qüestionades, creen aquestes lleis".
La manifestació de la SEPC en suport a Hasél, així com per reclamar la llibertat de les altres persones represaliades / ANC
Des del punt de vista de Purroy tot plegat va més enllà de la ideologia política de cada persona, ja que la situació econòmica i social afecta a tothom per igual. "Tot això era una bomba a punt d'explotar perquè no només afecta a uns, sinó a tota la generació", defensa.
"Vivim en un país democràtic, però no podem dir el que volem. No ens podem quedar callats. Això ens afecta a tots i a totes", alerta Sánchez-Valverde, qui denuncia la "violència" i "brutalitat" que exerceix la policia quan carrega sobre els manifestants, així com "les identificacions arbitraries" que efectuen els agents a les persones que acudeixen a les protestes. Tot això, critica, se li afegeix "la manca de resposta política" davant la repressió policial, la precarietat laboral dels joves o la vulneració d'un dret fonamental com és la llibertat d'expressió. "Estem fartes", recalca.
Tensió continguda
Aquest malestar, pensen els entrevistats, era una bomba de rellotgeria que podia explotar en qualsevol moment i el detonant ha estat l'empresonament de Hasél, però les manifestacions dels darrers dies recullen anys de frustració i ràbia de la població jove que veuen que en la societat present no hi ha lloc pels seus somnis, aspiracions o projectes alhora que, si les coses no canvien, el futur tampoc és més prometedor. Això, segons Sánchez-Valverde, se li ha de sumar que han perdut la por perquè no tenen res a perdre. "Si no faig res, què faig? Les perspectives quines són?", es pregunta de manera retòrica.
Sánchez-Valverde en una manifestació / cedida per Sánchez-Valverde
A més, junt amb Clua, posa l'accent que, tot i ser un col·lectiu que està sobre qualificat, és la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Això, expliquen, es deu el fet que han patit les conseqüències de dues crisis econòmiques, la del 2008 i l'actual, que ha desencadenat la pandèmia, cosa que els condemna a la inestabilitat i precarietat laboral. "Ens hem emmirallat amb la família i ara veiem que no podrem accedir a certs recursos que tenien els nostres pares. És molt frustrant", sentencia Clua.
D'altra banda, tant Álvarez com Sánchez-Valverde també posen el crit al cel perquè consideren que s'ha criminalitzat el mode de viure dels joves i, especialment, durant la pandèmia. Ambdues mostren la seva indignació sobre el fet que arran del botellot se'ls hagi culpabilitzat de ser un dels principals focus de propagació de la Covid. Per un costat, Álvarez creu que persones que no respecten les mesures de seguretat es dona tant entre la joventut com entre les d'edat més avançada, que es troben en cases particulars. La diferència, argumenta, és que en el cas dels joves és més visible perquè es reuneixen al carrer, ja que no posseeixen un habitatge propi.
Un cop feta aquesta precisió, posa èmfasi que, amb l'excusa del botellot, s'ha estigmatitzat, criminalitzat i transmès una imatge negativa d'aquest sector de la població. "No tots els joves incomplim les normes", reivindica Álvarez alhora que lamenta que no s'hagi posat en valor les coses bones que han fet per la societat. En aquest sentit, Sánchez-Valverde posa d'exemple que durant el confinament els joves van organitzar xarxes de suport en els seus barris i municipis per poder portar aliments a casa de les persones de risc o col·lectius vulnerables. Una altra demostració de la solidaritat d'aquest col·lectiu és que, de mitjans de març a inicis d'agost del 2020, la Creu Roja va triplicar el nombre de voluntaris, principalment, per l'entrada de gent jove a l'organització.
"No només entre els joves, a Catalunya el malestar és general i la gent està cremada. Hauríem de sortir més al carrer", assevera Claramunt. Això ho atribueix, entre altres coses, que la població cada cop té més dificultats per subsistir perquè els salaris són més baixos, la quota d'autònoms s'incrementa o el nivell de vida s'encareix; mentre que les classes dirigents mantenen els seus privilegis econòmics com el sou vitalici dels expresidents. També, veu amb tristesa que "la gent s'està barallant al carrer" com ha succeït aquests dies en les protestes pro-Hasél on s'han viscut moments de tensió entre els manifestants i policies. "Tots som ciutadans, la policia també són ciutadans i ens estem enfrontant entre nosaltres".
Què reivindiquen?
Malgrat que ni el present ni el futur és esperançador per aquests joves, es neguen a donar-ho tot per perdut. Tenen un clam unànime: que se'ls escolti. Perceben que s'ignora la seva veu, que no se'ls té en compte a l'hora de prendre decisions, però se senten amb forces de revertir aquesta situació i participar activament en la construcció del model social, polític i econòmic.
"Vivim en una societat adultcèntrica que ens diu que hem de fer i com hem de viure, però el que volem és canviar aquesta societat. Hem de lluitar per formar part d'ella. No som el futur, som el present i tenim dret a un projecte de vida com la resta", aclama Álvarez, que hi afegeix: "Volem que es respecti i s'escolti la nostra opinió perquè també formem part de la població". Des del seu punt de vista, la transformació social ha de propiciar la millora dels drets laborals, garantir la llibertat d'expressió i manifestació, així com respectar el medi ambient.
D'una manera similar s'expressa Sánchez-Valverde: "Es fan polítiques per als joves, sense joves. Les persones que són més grans decideixen per nosaltres. Hi ha molt moviment juvenil organitzat, aquests espais existeixen i volem participar en el canvi, no com a futur, sinó com a present"
Per Purroy ha arribat el moment de fer una "revolució" perquè es tingui en compte els joves i les seves inquietuds. "Ens tapen la veu, opinem i no ens fan cas. Volem ser escoltats", sentencia l'agricultor.