José Martí Gómez ha mort aquest dimarts. Segurament és el periodista de qui més periodistes catalans s’han declarat seguidors, deixebles, alumnes. Uns quants fins i tot se’n diuen devots. És un mèrit d’una enormitat difícil de calcular fins i tot pels que coneixen el gremi. No només perquè el periodisme és una desfilada d’egos on ell mai hi era. Sobretot perquè mai va ser cap ni director de res. Tot el seu magisteri, colossal, no prové de manar això o allò ni d’esmenar aquí o allí. Prové de la feina feta a peu d’obra, al carrer, al bar i al telèfon, sigui per la columna Ver, oír y callar o La Sala de los Pasos Perdidos al diari El Correo Catalán, per les entrevistes a duo amb en Josep Ramoneda a la revista Por Favor, per les cròniques de successos o del que sigui de qualsevol diari on va escriure o de qualsevol ràdio on va parlar. També prové de les incomptables pipes i puros, àpats i copes en companyia d’altres col·legues o, senzillament, de les tertúlies espontànies que naixien al seu voltant a la redacció. “L’experiència Martí”, el Martí way of life, era una acadèmia com la d’aquells mestres peripatètics grecs que ensenyaven als seus alumnes a raonar i debatre mentre raonaven i debatien, drets i passejant. El que admirava als seus col·legues és que aconseguia històries increïbles, sí, però que les sabia explicar amb cura, amor i compassió pels protagonistes. El lector es feia càrrec dels fets, esclar, però també de les persones, de la seva condició i de les penes i tràfecs de la vida que eren part dels mateixos fets. “Sempre es parla dels triomfadors i a la vida hi ha perdedors, gent que té històries interessants, que han tingut una vida potent, una vida admirable i que s'han vist abocats a ser perdedors”, va explicar en una entrevista a Juanjo Caballero.

És veritat que va tenir bons mestres, com Manuel Ibáñez Escofet, i grans companys d’escola i de redacció: Lluís Permanyer, Paco González Ledesma, Jaume Fabre, Josep Maria Huertas Claveria, Bru Rovira, Eugeni Madueño… “Un dia —contava a Enric González, fill del Paco— vaig lliurar [a Ibáñez Escofet, llavors director adjunt d'El Correo Catalán] un text sobre patents i, mentre el corregia, em va dir que estava bé. Li vaig respondre que sí, però que el més interessant m'havien demanat que no ho publiqués i, mentre ho explicava, vaig veure que [Ibáñez] començava a escriure. Li vaig recordar que m'havien demanat que no el publiqués i que si ho feia em dirien que sóc un fill de puta. Em va preguntar: ‘Què t’estimes més, que demà et diguin fill de puta o que ara mateix jo et digui que ets una merda com a periodista?’ Total, que va sortir [publicat] i, l'endemà, em crida des de l'altra punta de la redacció: ‘Martí, què t'ha dit aquell paio quan t'ha trucat?’ I jo: ‘Que sóc un fill de puta’. I ell: ‘Val, però ets un bon periodista’. Les coses funcionaven així”.

Bons mestres però també molt esforç personal i picar pedra, perquè Martí (Morella, 1937) va estudiar Magisteri i va començar als diaris de corrector i redactor de platina, l’encarregat d’ajustar els textos al taller d’impremta. Va arrencar al Diari de Barcelona, va estar uns anys al Mediterráneo de Castelló, un diari petit on va poder fer de tot i li va entrar el verí de les cròniques de fets i gent collides al carrer. El 1969 torna a Barcelona, a El Correo Catalán, on es va fer un nom i un estil. “Parlava amb molta gent —va dir d’aquells anys. Es tractava de parlar amb molta gent. La clau de l'invent era una cosa que sempre he mantingut, que és la fidelitat als contactes”. D’allí va anar a Mundo Diario i, el 1980, a El Periódico i La Vanguardia. Va marxar a Londres una mica a l’aventura i des d’allí feia cròniques i més per a la Cadena SER i El Mundo. També va escriure a El País. “En 58 anys ininterromputs de professió, Martí, periodista integral, ha tocat tots els gèneres i ha publicat i col·laborat a tots els mitjans: diaris, ràdios, televisió, xarxes socials…”, recorda Eugeni Madueño. I llibres, molts llibres. Martí va ser guardonat el 2008 amb el Premi Nacional de Periodisme, dos cops amb el Ciutat de Barcelona i l’Ondas el 2015. El 1999, el Col·legi de Periodistes va atorgar-li el primer reconeixement “Ofici de Periodista” per subratllar el paper i la personalitat dels periodistes que no busquen ressò mediàtic, fan la seva feina amb rigor i tenen l'afecte, el respecte i l'admiració dels seus col·legues, com explica Caballero. Són gairebé tots els premis. I són molt pocs.