Quan surts per fer el viatge a la vegueria de Girona, el primer que has d'assumir és que segurament arribaràs tard a tot arreu. Vinguis d'on vinguis, el més normal és que en algun moment el navegador del cotxe es posi a 'recalcular' la ruta mentre tu ja fa estona que no passes de quarta i a la ràdio anuncien caravana. Després de "Girona m'enamora" i "Qui no carda a Olot, no carda enlloc", possiblement la frase "Retencions a l'AP-7 en sentit nord" és la tercera dita més popular a la zona, per aquest motiu cada dissabte al matí milers de catalans tenen el desig d'experimentar-la en primera persona, sentir-la a la pell i provar d'escapar-se a Girona, ja que la segona cosa que has d'assumir és que els catalans no anem a l'Empordà o la Garrotxa: ens hi escapem, o això pretenem creure'ns.
Cada setmana, doncs, o fins i tot diàriament durant l'estiu, un fotimer de persones travessen l'àrea de servei de Maçanet de la Selva, s'adonen ràpidament que han entrat en un territori on el soroll es diu fressa i creuen sentir, tot d'una, com de mica en mica la fressa de la vida va callant a mesura que el vehicle avança i s'apropa cap a on sigui, ja que quan algú proposa passar el cap de setmana "a la Costa Brava" o a "la zona de la Fageda d'en Jordà", ningú no pregunta on. Tant hi fa si és Palamós, Begur o Llançà, igual com poc importa si és Santa Pau, Besalú o Sant Aniol de Finestres.
L'important és que hi hagi mar, o un carrer empedrat, o un restaurant amb una mica d'heura a la façana, o una botigueta d'artesania local, o una plaça porxada o, sobretot, una casa amb buguenvíl·lies a la qual fer-li una foto que creus única, però que és idèntica a la que ha fet algú dos minuts abans i a la que farà algú dos minuts després. Perquè la tercera cosa que has d'assumir és que la vegueria de Girona no és un destí, sinó una promesa idíl·lica que es persegueix, igual com es persegueixen els somnis. Per això sempre faràs tard: perquè abans que tu, algú altre també haurà pretès perseguir-la abans.
El perillós encís de la bellesa
Els catedràtics del departament d'Història Antiga de la UdG fa anys que ho investiguen, però cada vegada és més vox populi que la primera cosa que van fer els grecs quan van arribar a Empúries va ser amarrar les barques, treure quatre àmfores plenes de vi i fer un brindis dient μεσογειακός!. És a dir, "mediterràniament". Venien de Focea i volien fundar una civilització, però sense voler-ho van crear una campanya de màrqueting tan dilatada en el temps que ja fa vint-i-cinc segles que dura.
Avui els únics grecs que es veuen per la zona són un matrimoni de Tessalònica que s'està uns dies en una caravana al càmping La Ballena Alegre i que ha dinat un bon arrosset a l'Oasis, que ve del grec ὄασις, "terreny fèrtil", i que és justament el que és la plana de l'Empordà. Potser ells dos, ben mirat, són els únics que vint-i-cinc segles després encara poden dir que són descendents dels únics que van arribar abans que ningú aquí.
Uns quants quilòmetres més avall, en canvi, la pugna per no arribar tard no s'atura. L'endemà o el dia abans, tant hi fa, a un quart de vuit del matí el sol treu el cap a la cala Futadera i tenyeix les seves roques, fent-les passar del gris metàl·lic de la Lluna al safrà d'un paisatge de Mart. Tota poètica salta pels aires, però, quan algú crida enfadat "Me cago en Judes, ja son aquí!" i, de sobte, veus que un home d'uns quaranta llargs diu a la seva parella que "ja podem anar cap a casa" mentre tots dos s'eixuguen amb la tovallola abans d'enfilar el camí amunt.
Potser s'han conegut aquella mateixa nit i fa hores que fan l'amor dins l'aigua. O potser són artistes que han vingut a veure sortir el sol i ara se'n van cap al seu estudi a pintar quadres. O potser, senzillament, són dos oficinistes de Tossa de Mar que a l'estiu, cada matí, van a fer un bany abans no sigui l'hora d'anar cap a la feina a Llagostera, però sobretot abans no sigui l'hora en què gent com tu arribi a una cala de somni per fer-hi ioga matinal i transformar el paradís d'uns en l'infern d'uns altres.
La Costa Brava, tragicomèdia en tres actes
En el fons, el gran perill de l'idealisme endèmic que pateix la Costa Brava és que molts cops no deixa veure, sota la crosta de la bellesa, la vida sense filtres que existeix entre Blanes i Cadaqués. A vegades, autèntica i bella; d'altres, postissa i tràgica. Si t'apropes a Lloret de Mar, per exemple, amb cinc minuts passejant entre botigues de cocodrils inflables i bars amb sangries de litre a 5€ podràs per comprovar la força degradadora, però real, del turisme mal gestionat. Si després vas a la llotja de Sant Feliu de Gúixols o de Roses, per dir dos exemples, pots parlar amb els pocs pescadors que hi treballen i preguntar-te per què allò que diuen és menys conegut a casa nostra que la maleïda història del Canyut.
Des de la construcció artificial de s'Agaró fins al món evocatiu dels anuncis de cervesa, la Costa Brava ha estat sempre la promesa d'una felicitat que ni de bon tros és gratuïta i que, si cal, s'inventa un fals bar a les botigues de la cala s'Alguer, a Palamós, per tal de vendre millor el somni mediterrani. Si mai hi vas, però, descobriràs que cap d'aquelles pintoresques façanes de colors amaga un bar de veritat i que, com sempre, ja hi ha algú que hi ha arribat abans que tu: Josep Pla. A s'Alguer mateix, per exemple, ell ja fa estona que t'explica per què aquelles cases es diuen com es diuen, quan resulta que no són pas botigues.
Passa a tot arreu. Si l'Empordà en general conté una lògica tan inacabada com el campanar de Palafrugell, Pla amb els seus llibres ajuda a donar-li sentit. Quan travesses la plaça de Monells, per exemple, ell ja t'ha explicat quin mal hereu de bona família va vendre's la casa senyorial en la qual avui hi ha un hotel que diu ser un 'palau', igual que quan arribes al cap de Creus i el vent t'etziba el seu alè a la cara, ell ja fa estona que ha descrit la tramuntana millor que cap meteoròleg.
Vagis on vagis, ell hi haurà arribat sempre abans, ja que no hi ha en tot Europa cap altre territori que hagi estat tan bellament literaturitzat. Potser per això la vegueria de Girona és potser l'única de Catalunya que pot llegir-se abans que visitar-se. Ara bé, el secret quan hi vas no és mirar allà on mira tothom, o ni tan sols allà on mirava Pla, sinó més aviat mirar com ho feia ell. A poc a poc i sense presses. A peu, si cal, i lluny de les artèries massificades. És a dir, allà on la vida creix amb la bellesa natural de les males herbes.
Però Girona, més
L'única cosa més pesada que l'orgull propi dels gironins és el pes indiscutible d'una evidència: Girona és una ciutat bonica de la qual sembla que només en coneguem una part. Concretament, la dels carrerons idíl·lics que existeixen entre l'antiga muralla i el riu Onyar, o entre el parc de la Devesa i l'estació de tren, a molt estirar. Girona és la ciutat més idealitzada pels catalans i, evidentment, també la més fotografiada. Si mai contactem amb una civilització extraterrestre, de fet, no hi ha massa dubtes que allò que veuran primer de la Terra serà un carrer florit de Girona pel Temps de Flors, però amb la cara d'algun gironí mig emprenyat que s'ha colat a la foto està matant amb la mirada a la pobra dona de Mollerussa que s'ha quedat enamorada del pont de les Peixateries Velles.
L'Homo Gerundensis és tancat, sec i sembla emocionalment de gel, igual com la resta d'humans, quan anem a Girona, no podem evitar fer res més que capturar allò que ens captiva. El problema és que, allà on el visitant veu un parnàs, el veí només hi veu el camí cap a la farmàcia. Capital espiritual, eclesiàstica i cultural d'un territori vastíssim, Girona té la sort, o més aviat la desgràcia, de què tothom hi arribi buscant exactament el mateix: allò que no té a casa i allò que sobresurt. El repòs de l'estrès, la cala més bonica, el poble més ben conservat, les arrels de la tradició o el restaurant amb més estrelles Michelin, però les gironines són unes terres que gairebé sempre amaguen el més interessant als marges, malgrat que tothom no ho sàpiga descobrir.
No deixa de ser curiós que el territori més internacional de Catalunya sigui, alhora, un dels més mal coneguts pels mateixos catalans. Després de la pesta bubònica al segle XVII i de la malària al segle XIX, els articles a la premsa digital que prometen "Deu pobles medievals preciosos de l'Empordà" són l'epidèmia més cruenta a la qual s'enfronta, avui en dia, la zona. El món coneix el Celler de Can Roca, el pont medieval de Besalú, Dalí, el cap de Creus, Les Cols o els escenaris de Joc de trons, però entre totes aquestes postals hi continua havent una vida que gairebé mai surt a la fotografia, i que és la que val la pena descobrir.
Hi ha els cambrers de Platja d'Aro que continuen fent hores extra mentre uns alemanys despistats els pregunten per la casa on va estiuejar Truman Capote, hi ha els pescadors de l'Escala que esperen que marxi l'últim iot per poder tornar a pescar tranquils i hi ha els ramaders que fan la transhumància entre Terrades i Camprodon, un matí de juny, i han d'aguantar els clàxons dels vehicles amb matrícula estrangera que evidentment tenen pressa per arribar els primers a qualsevol banda. Però sobretot, hi ha la gent que viu a llocs en els quals trobar un pis de lloguer pels joves és una quimera per la senzilla raó que el lloc on viuen ja no és casa seva, sinó més aviat un plató preparat per les vacances d'algú altre.
La Catalunya Ideal
Si Catalunya és un país anormal, potser té lògica que a Girona siguin normals coses tan anormals com dir 'la fred' al fred o com obrir i tancar al revés les vocals /e/ i /o/. Fins i tot en això cal parar l'orella als marges. A la Selva, les esses comencen a mirar cap a Barcelona; a l'Empordà, sobretot a la costa, sobreviuen articles salats i paraules que semblen haver quedat atrapades entre els pescadors i la tramuntana. Al septentrional de transició del Ripollès, en canvi, ja hi ressona l'alè francès del Pirineu. De fet, si tires de Girona en amunt i passes per Banyoles, primer, i la carcassonitzada Besalú, després, podràs anar intuint que la manera de parlar cada cop es fa més tancada i extrema, gairebé sospitant que la gent no obre la boca per una epidèmia general d'halitosi.
Molts catalans confonen aquest accent amb un símbol de puresa lingüística, però aquesta visió de l'interior gironí com un oasi de pau i netedat no és una cosa d'avui, sinó que ja fa segles que remena la cua. Fa un segle i mig, i en l'àmbit de la pintura, l'Escola d'Olot ja va pretendre convertir la Garrotxa en la Suïssa catalana. Durant dècades, no hi havia menjador de l'Eixample ni restaurant de pet i rot sense el seu paisatge rural penjat a la paret. Els germans Vayreda hi van pintar una arcàdia carlina, un món ordenat on el camp era el refugi davant el caos de les ciutats. Però hi havia un petit problema: tot allò també era una ficció. La Fageda d'en Jordà no era Montmartre, però també va acabar convertida en un decorat.
Quan deixes enrere Olot per enfilar la N-260, t'adones que l'idealisme no s'acaba, sinó que canvia de forma: de l'olotí cap al ripollès, que no basa la seva identitat només en el paisatge, sinó sobretot en el pes de la història que batega en cada camí que va trescar Guifré el Pilós quan fa mil anys va fundar el monestir de Ripoll. En una vegueria en què tot sembla estar pensat per ser el destí perfecte pel turisme, allò que dota d'identitat Ripoll és precisament vanagloriar-se de ser l'origen de Catalunya. O més ben dit, d'una Catalunya: la que quan parla de la Catalunya Vella, que és la que formaven tots aquests comptats, en realitat està parlant de la Catalunya Ideal que només existeix al cap dels bufanúvols.
Molt tocats per la tramuntana
La tramuntana és una metàfora perfecta d'aquest racó de món, ja que té la potent força d'allò invisible però que existeix. Per tant, cada vegada que vegis un turista fotografiant les cases de l'Onyar, recorda que Josep Pla probablement miraria la bugada que una dona estén al darrere, ja que el gran secret de Girona és aquest: fixar-se en allò que gairebé ningú no mira, o fins i tot en allò que ningú no veu. Els germans Roca van convertir un bar de barri en el millor restaurant del món, Dalí va buscar una realitat que només existia als marges de la realitat i Albert Serra filma escenes que gairebé ningú no gosaria convertir en cinema.
Tots ells, d'una manera o altra, han després de treballar des del marge fins a convertir-lo en centre. No és casualitat, per tant, que evidentment Girona sigui la gran ciutat al marge de Barcelona, potser per això, si algun dia puges cap al nord i et perds, no t'amoïnis. El destí no era Cadaqués, ni Banyoles, ni Ripoll, sinó tot allò que el navegador no t'hauria recomanat mai, ja que a Girona perdre's gairebé mai no vol dir equivocar-se de camí. Vol dir abandonar l'itinerari que tothom segueix i haver trobat, per fi, els marges on caminar i somiar despert. Com en un llit.