El soroll de les bombes caient sobre els edificis de Kíiv va fer que l’Alexei es despertés de cop. No va trigar ni un segon a treure del llit la Tania, la seva dona. De matinada, a correcuita, van empaquetar tot el que van poder i es van dirigir a casa els avis d’ella, a 70 quilòmetres de la capital d’Ucraïna. Allà els esperava l’Zlata, la seva filla de sis anys que ja havia estat avisada que hauria d’abandonar el seu país en el precís instant que les tropes russes s’aproximessin a la seva ciutat. En qüestió d’hores van idear un pla de fugida per dirigir-se a l’Europa Occidental, un viatge que els va dur a Barcelona i que els ha acabat instal·lant al municipi maresmenc de Sant Cebrià de Vallalta. Ara l’Zlata fa les matemàtiques -la seva assignatura preferida- en català, i els seus pares busquen feina de manera desesperada. Estan convençuts que el futur de la família es troba a Catalunya, ben lluny de la guerra.
“Hi ha moltes diferències entre el sistema educatiu ucraïnès i el català”, assevera la Tania a ElNacional.cat. Segons ella, al seu país “tot és molt més disciplinat i marcat”, cosa que fa que els primers dies a l’Zlata li costés “entendre la diferència entre una classe i la pausa per fer la següent”. “Aquí l’ensenyament es transmet d’una manera molt suau”, explica. La principal preocupació dels pares de la nena, però, no era si aquí o allà s’ensenya millor o pitjor, sinó l’adaptació de la criatura al sistema educatiu català i a la relació amb els seus nous companys. “Ara estem molt tranquils”, afegeix: “Ja té els seus amics, amb qui té una bona relació, i a més la nena els ensenya paraules en rus; quan marxen de l’escola diuen ‘пока-пока, злата!’ (adeu-adeu, Zlata)”. Es tracta d’una família bilingüe. L’Alexei li parla en rus a la seva filla, mentre que la Tania ho fa en ucraïnès.
Ara Ucraïna ja els queda molt lluny. L’Alexei reconeix en una conversa amb aquest diari que, tot i la dificultat d’adaptar-se a Catalunya, el benestar de l’Zlata és el que els està arrelant al territori. Explica que tots dos eren juristes a Ucraïna i que, per tant, tenen una formació que de res els serveix aquí si no parlen català ni castellà. Mentre fan classes d’aquestes dues llengües, busquen feina. La Tania ja ha començat a guanyar alguns diners fent serveis d’estètica; mentre que ell encara no treballa i està disposat a guanyar-se la vida “fent el que sigui”. “A vegades penso que potser tornarem a Ucraïna, però no; el primer dia d’escola de l’Zlata a Sant Cebrià va tornar a casa feliç, i amb això ja es diu tot; perquè el més important per a nosaltres és que la nostra filla sigui feliç, cosa que agraeixo al sistema educatiu català i als seus professors”.
La Laura, que és la professora de l’Zlata en aquesta escola, li parla a la nena en català, però encara tenen algunes dificultats per entendre’s. Per sort, a Kíiv va començar a fer classes de castellà, de manera que les poques paraules que coneix de la llengua espanyola li donen un cop de mà per comunicar-se amb el seu entorn. A la tarda, a l’hora de la dutxa, la criatura comparteix amb els seus pares les noves paraules en català que ha après aquell dia al Pi Gros, el seu centre educatiu. Fins i tot els més petits són conscients de la importància que té la llengua en les relacions personals. L’Zlata assegura a aquest mitjà que la barrera idiomàtica no li està suposant un gran obstacle a l’hora de fer nous amics, però també assegura que li ensenya paraules en rus i ucraïnès a la seva mestra perquè pugui comunicar-se millor amb altres infants ucraïnesos que hi ha al centre escolar.
Acollir la família
A casa l’Esther ja no hi falta caliu. Fa només uns mesos que ha deixat de viure sola perquè ara acull aquesta família d’ucraïnesos. I les bestioles que viuen en aquesta torre -un ànec, quatre gossos i un porc senglar- ja s’han convertit en les mascotes de l’Zlata. “Jo al principi era reticent a acollir; perquè soc molt bohèmia i independent, però quan els vaig veure vaig tenir clar que havia de fer alguna cosa”. Van arribar a aquesta casa de Sant Cebrià el quatre d’abril, cosa que ha fet que la criatura ja hagi passat el seu primer Sant Jordi a Catalunya. Amb la bona convivència a la casa i amb la bona experiència de l’Zlata a l’escola catalana, l’arrelament anirà aprofundint-se. I això es traduirà en ofertes laborals per a la Tania i l’Alexei. I, per tant, arribarà el moment que la família ucraïnesa podrà independitzar-se. “Per una banda, ho desitjo, perquè això voldrà dir que s'han refet, però quan marxa algú de casa apareix un buit; ens hem convertit en una família, però han de trobar el seu lloc i sentir-se realitzats i segurs”, diu l’Esther. I afegeix: “De moment han trobat casa, però això no és casa seva”.
Els nens i la guerra
Va arribar un moment en el qual l’Alexei i la Tania es van veure obligats a fer saber a l’Zlata què és això de la guerra i per què n’havien de fugir. Tenir aquesta conversa amb la criatura devia ser tan complicat com haver de deixar els pares enrere. És el que li ha passat a l’Alexei, i és la primera cosa que li ve al cap quan pensa en Ucraïna. Esgarrifa una videotrucada que l’Zlata té amb els seus avis, ritual de cada tarda des que viuen a Catalunya. Expliquen que van quedar-se atrapats al metro perquè sonaven les sirenes per alerta de bombes. “És un so horrible”, assenyala l’àvia; mentre l’Zlata, a qui li han caigut les dents, s’apropa a la pantalla del mòbil per ensenyar als seus familiars els forats de les genives.
L’Zlata té una fixació amb els seus avis: “Trobo molt a faltar la meva família, i és per això que vull que acabi la guerra. Si mai no acaba, espero que els meus avis puguin venir aquí, ni que sigui un parell de dies”. Preguntada sobre què en sap, de la guerra, la nena afirma que “és molt perillosa i se n’ha de fugir ràpid”: “No pots viure amb la guerra, no hi pots sobreviure; sé perfectament que la guerra no és una cosa fàcil ni una cosa que se soluciona ràpidament, però desitjo amb tota la meva ànima que acabi per poder tornar a veure els meus avis”.