Més de la meitat del planeta ha adoptat com a llengua materna una de les cinc llengües majoritàries a escala mundial: el xinès té 955 milions de parlants, l’espanyol en té 472, segons l’Institut Cervantes, l’anglès 359, l’hindi 311 i l’àrab compta amb 255 milions de parlants.

Aquesta és una de les principals conseqüències de la globalització: en un món cada cop més interconnectat entre si, la necessitat de comunicar-se amb ciutadans que viuen a milers de quilòmetres és cabdal i els esforços per aprendre una d’aquestes llengües s’ha tornat primordial per a molts ciutadans.

Tanmateix, aquest intent perquè una llengua estigui present arreu, pot limitar l’ús de les llengües d'Estat pròpies del territori? Els ciutadans poden triar una llengua més general i que tingui més “utilitat” en nombre de parlants en detriment de la del seu territori? Aquesta situació s’està començant a produir amb determinades llengües d’Estat, com l’islandès, ja que els ciutadans del país comencen a optar per l’anglès, atesa la seva utilitat en el món laboral i acadèmic, en detriment de la llengua pròpia. 

Així ho va apuntar l’escriptor islandès Arnaldur Indridason que va visitar a finals de gener BCNegra i va reivindicar l’ús de l’islandès: “Mai pots expressar-te amb la teva llengua materna. Només som 300.000 parlants, som molt pocs i l’idioma està morint. L’anglès està envaint tot el lèxic i estructura i és el deure dels escriptors islandesos mantenir-lo viu [l’islandès]”.

En aquest exemple que va apuntar Indridason, assegura que l’islandès “està morint” en detriment d’una societat que cada cop té més coneixements de l’anglès.

“Si s’arribés a un aprenentatge massiu d’una segona llengua i aquesta tingués una gran utilitat, arribaria un moment que aquesta avançaria a la llengua principal i la substituiria. Això només passaria si aquesta segona llengua es parlés en el mateix grau que l’autòctona”, ha declarat a El Nacional el professor de Filologia especialitzat en llengua gallega i portuguesa Pere Comellas.

Tanmateix, el també professor de Llengua i Literatura moderna Roger Gilabert creu que en determinats països, on es té un coneixement molt gran i ampli de l’anglès i francès, únicament es perdria la llengua autòctona si els ciutadans tinguessin “una percepció negativa” de la seva llengua: “En molts països són conscients que preservar la llengua pròpia és preservar part de la seva identitat. Únicament en el cas de llengües minoritàries amb desprestigi i estigmatitzades pels parlants tenen risc de desaparèixer”.

En les societats dels països escandinaus, segons explica Comellas, l’anglès “té molt pes” com a segona llengua i s’empra en àmbits com l’acadèmic o el tecnològic: “Es podria arribar a la conclusió que té més utilitat per treballar aquesta segona llengua”.

Comellas ha explicat que en el cas del portuguès els experts ja han descartat que la llengua estigui en perill de desaparèixer per una creixent globalització, ja que està molt arrelada a Portugal i en territoris de la seva zona d’influència, com és el Brasil. També posa com a exemple paradigmàtic d’aquesta situació al quítxua i el Perú: “Al Perú molts van acabar preguntant-se per què parlar quítxua si tothom parla castellà. Cada cop hi ha menys llengües per l’hegemonia d’unes poques”.

Alhora, Comellas ha afegit que el risc actual és plantejar “un bilingüisme massiu mundial amb una única llengua hegemònica” i que no es respectin les llengües pròpies de cada territori.

L’hegemonia de l’anglès

L’anglès és la llengua de referència en diversos àmbits com l’acadèmic, el laboral, i el financer, entre d’altres. Però, per què s’ha produït aquest fet? Qui o què ha universalitzat l’anglès d'aquesta manera?

El professor Gilabert ha assegurat que tot es tracta d’un “negoci” dels països de parla anglesa com poden ser els Estats Units o Regne Unit, per tal d'estendre la seva influència: “Actualment hi ha més parlants no nadius d’anglès que nadius. Això es deu a una sèrie de condicionants que fan que l’anglès sigui la llengua dominant al món i, actualment, s'entén com un negoci”.

L’imperialisme britànic va sotmetre diversos territoris d’Àfrica i Amèrica per tal d’introduir els costums, la llengua i la cultura anglosaxona. A més, el Regne Unit va expandir-se en altres àmbits com l’organització política, les ciències, la tecnologia i l’economia, entre d’altres.

Aquestes estructures i una progressiva “americanització” de les societats han provocat que l’anglès sigui un element indispensable en molts territoris occidentals i que se’n potenciï el seu aprenentatge en detriment de reforçar les llengües pròpies de cada país.

Gilabert afegeix que, en el cas dels països escandinaus, no arribarien a desaparèixer llengües d'Estat com el suec, noruec o danès, ja que, al marge de tenir uns coneixements molt alts d’anglès, els ciutadans d’aquests països també tenen “en alta consideració les seves llengües pròpies”.

El cas català

Actualment, el català és la llengua oficial d'Estat a Andorra, té la cooficialitat a Catalunya, València i les Illes Balears, i en territoris com l’Alguer, la Franja i la Catalunya Nord tenen diverses normatives de protecció de la llengua però sense reconèixer la seva oficialitat.

Així doncs, aquest fet podria perjudicar el nombre de parlants i l’estructura del català? Les dades de Plataforma per la Llengua fan ser optimistes en relació als milions de parlants i la gent que l’entén: 13 milions de persones l’entén i 10.047.102 el parlen.

El català s’ha convertit en una llengua europea molt important en relació al nombre de parlants i supera amb escreix a d’altres com suec (9 milions), croat (7 milions) i té el doble del noruec (5 milions).

 

En aquest sentit, sembla lògic pensar que les polítiques lingüístiques d’un territori poden contribuir a una consolidació o una desaparició d’una llengua. A Catalunya s’ha optat per un model d’immersió lingüística a les escoles en què l’escolarització és obligatòria en una de les dues llengües cooficials, el català. 

“A Catalunya tenim un equilibri complex entre dues de les llengües majoritàries a escala mundial com són l’anglès i el castellà. Les autoritats catalanes estan buscant trobar un equilibri en l’actual model d’immersió lingüística”, ha afirmat Gilabert, alhora que ha qualificat de “molt bo” el model, i ha assegurat que la política lingüística de la Generalitat pretén mantenir en català en “bona salut”.

Gilabert ha descartat que el nombre de parlants en català pugui minvar en el mitjà o llarg termini en detriment d’altres llengües amb més milions de parlants: “Veient els discursos públics veig molt complicat que passi. El català en època de molta adversitat no ha deixat de fer-se servir”.

Tanmateix, la Generalitat de Catalunya podria fer-se aquestes mateixes preguntes i avançar cap a un model que reforci –encara més– la presència del català en àmbits com l’educació, la justícia o la cultura?

La responsable del grup d’estudi de llengües amenaces del GELA de la UB, Carme Junyent, ha explicat a aquest diari que al llarg del segle XXI, es preveu que puguin desaparèixer entre un 50 i un 90% de les llengües que es parlen actualment. La xifra és alarmant. Segons Junyent, les migracions i els prejudicis lingüístics (el fet de pensar que una llengua no té utilitat), seran els motius fonamentals.  

Alhora, Junyent s’ha mostrat molt crítica amb l’actual model d’immersió lingüística de Catalunya: “La immersió en si mateixa és positiva ja que hi ha un augment del coneixement, però als instituts no s’ha fet res i es perden els esforços fets a Primària. A Primària la tendència també comença a ser preocupant: el castellà comença a ser la llengua d’ús habitual”.

Junyent també ha insistit que, actualment, el català “és una llengua amenaçada i en perill d’extinció i que cada cop s’utilitza menys". La investigadora i lingüista també ha detallat que cada cop més gent jove utilitza menys el català en comparació a la generació dels seus avis: “La reducció d’ús del català arreu del territori és evident en 200 anys. Les llengües s’han de fer servir i transmetre i aquí s’està fallant”.

El cas gallec

Comellas, com a expert en Filologia portuguesa i gallega, ha declarat que per exemple a Galícia els centres escolars funcionen per un sistema de línies i no d'immersió, en el qual els centres estan obligats a fer unes hores en gallec però “això no està supervisat ni es fan sancions si hi ha més hores de castellà que de gallec”.

Segons Comellas, ja són molts els ciutadans de Galícia que han decidit “no transmetre” a les pròximes generacions el gallec, en detriment d’altres llengües amb major usabilitat com és el castellà: “La realitat és que mentre que existeixen unes llengües globals més fortes i amb més milions de parlants arreu, un menyspreu de les llengües i dialectes propis poden fer minvar el nombre de parlants”, ha sentenciat.

La mateixa Junyent ha comparat el català i el gallec: “Fa la sensació que el gallec s’ha escapçat i s’ha interromput la transmissió intergeneracional i en el cas català no és així”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat