Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) té una intensa experiència d'usuari de la immigració. Allà d'on és ell, diguem-ne genèricament el Baix Segre, la paraula immigrant gairebé ha perdut el significat originari i potser caldria traduir-la per veí, que fa més sentit. És com una denominació d'origen. Serés va documentar-ho tot plegat en una crònica, La pell de la frontera (2014), un imprescindible del periodisme insòlit. Va ser cinc anys professor d'acollida d'immigrants a Olot. D'aquí l'entrevista. A més, la seva literatura ha estat reconeguda amb els premis Nacional de Literatura i el Ciutat de Barcelona i més. El seu projecte des del 2016 és la Residència Faber, a Olot, on s'hi estan creadors i creatius de ciències, lletres i entremig. És una conversa robusta, mig desendreçada, vivencial i política, un carrusel on Serés va i ve, puja i baixa, para i arrenca, l'entrevistador es distreu i així gairebé no hi ha manera.

L’imam de Ripoll marxa a buscar feina a la mesquita belga de Vilvoorde, on s’adonen en un dia que no és aigua clara i truquen a la policia. A Ripoll tenim el mateix imam radicalitzant dotze nois durant mesos i ningú no veu res. Parlem d’un personatge conegut per la policia espanyola des del 2005, que ha passat quatre anys a la garjola per narcotràfic... i acaba d’imam. No és desconcertant?
Molt. Diria que aquest atemptat presenta un patró nou respecte a altres. Són uns nanos molt joves, que tothom coneixia i que estaven integrats, és a dir, que tenien una relació més o menys fluida amb l’entorn. Alguns treballaven a Ripoll. Tots podien haver acabat treballant allí. Jo tenia tracte amb professors i formadors de la Fundació Eduard Soler, com també altres de Banyoles, Vic, Girona, Olot... És desconcertant perquè el d'aquests terroristes és un perfil ubic. Podien ser de Banyoles, de Vic, de Girona, d’Olot...

La diferència la fa l’imam?
L’imam és cabdal i és clau. Aprofita una escletxa que és estructural, que es repeteix a altres poblacions: sempre trobaràs un grup de nanos als que pots entabanar. Esclar que entre enredar uns nanos i atropellar gent per la Rambla de Barcelona hi ha un abisme. Però també existeix una part de lògica grupal, de lògica d’adolescent i post-adolescent que depassa els límits del fenomen religiós.

Sobre gent com l’imam hauríem d’haver fet un control molt més exhaustiu. Aquí l’hem espifiada. És claríssim

Però el fan, aquest salt.
Des del moment que hi ha morts... no voldria treure ni un bri de dramatisme als fets. És una lògica perversa que fa entendre que el salt és possible. Ripoll no és una ciutat gaire gran ni tan connectada amb altres; dins d’aquesta ciutat hi viu un grup de gent jove i hi arriba un desconnector, l’imam. Això ens diu que sobre gent com l’imam hauríem d’haver fet un control molt més exhaustiu. Aquí l’hem espifiada. És claríssim.

Qui l’ha espifiada?
L’hem espifiat entre tots. Hem dit que no havíem de controlar la religió perquè és un aspecte privat de cadascú i no n’hem de fer res. Home... Si hi ha indicis que la radicalització es pot produir, ho hem de controlar. Sabem que hi ha imams radicalitzats, que el salafisme és una presència molt incòmoda a Espanya. Això s’havia de controlar pels cossos de seguretat. Què s’explica a la mesquita, a l’oratori, qui hi té accés. És una altra llengua, de vegades entorns molt tancats... i el tipus d’atemptats de Barcelona i Cambrils els fa qualsevol en cinc minuts.

És terrorisme ‘low cost’.
Claríssim. Si aquests nanos ho podien fer...

Però les famílies dels terroristes... La captació va durar mesos.
És la part que més sorprèn i preocupa. Que hi pugui haver una distància tan gran dins una família i entre les famílies que permeti això. Aviam —no vull semblar cunyat— com a docent t’adones que hi ha una distància entre el nano i la família. Tu al noi li pots arribar bé però la seva família potser no. Perquè el pare treballa un munt d’hores; la mare de vegades no ve a les entrevistes [a l’escola], hi ha de ser el pare; el pare potser no domina la llengua, el seu fill li fa d’intèrpret... Pensem que eren els fills homes, que tenen una certa autoritat. De tota manera, varietat de perfils a les comunitats musulmanes és tan gran que no et deixa fer un pronòstic estructural. No és el mateix una família que va arribar als anys 80 que una altra que va arribar al 2008. Són generacions molt diferents, per formació, pel lloc on estan inserides i per decisions personals, pròpies. No podem parlar de determinismes.

Realment, algú amb 16, 18, 20 anys... no té un futur més esperançador que el de morir matant? (...) Aquests nois podien tenir una vida a Ripoll, aquest és el drama

Francesc Serés - Sergi Alcazar

I tot el sistema d’atenció social tampoc va percebre res?
Això no sempre és previsible. Dir que aquesta gent està deixada de la mà de Déu seria injust. He llegit un titular que deia “jo encara soc el moro de merda”. És molt injust. Hi ha hagut molta gent, molts mediadors, molts professors, molts tutors, molts regidors de Benestar que han mirat perquè això no passi. No dic que no passi. Dic que el titular és injust en la mesura que deixa de banda una tasca que s’ha fet. Jo m’hi vaig dedicar cinc anys a acollir aquests nanos. Cinc anys! Alguna cosa vam fer bé. A Olot érem 15 professors molt motivats. Ho vam fer amb molt de gust. Ens trobàvem i compartíem les experiències, veiem les especificitats dels diversos col·lectius... No podem dir que no s’ha fet res.

No cal revisar criteris i pràctiques?
No sabria què dir sobre això sense cunyadejar. Algunes coses han funcionat. Altres no. El context de vegades explica les coses: les retallades en educació per la crisi del 2008 van repercutir en la disminució d’hores d’atenció a aquests nanos. No se’ls va deixar desatesos. No culpo les retallades. Però són part del conjunt de coses que influeixen. Si t’ho creus, hi has d’invertir. I malgrat tot això, és possible que invertint-hi et trobis un senyor radicalitzat que faci de mestre de titelles i enviï vuit nois en una furgoneta... Com també et pots trobar un Columbine [dos nois que van matar a trets dotze companys i un professor d’institut als EUA], un Breivik [l’ultradretà que va matar 76 persones] a Noruega o el que sigui. Aquesta aleatorietat no es pot eliminar mai. Però cal conjurar-ho... Realment, algú amb 16, 18, 20 anys... no té un futur més esperançador que el de morir matant?

Sí que el té.
Esclar que sí. Per això aquest cas no és reductible... És un cas molt estrany. Són nois molt joves, no han tingut temps de tenir una experiència tan i tan negativa de la vida. Han passat per un institut, no els han tractat pas malament... No els han acomiadat d’una fàbrica per motius de religió... A Ripoll la crisi ja està passant, podien trobar feina... En fi, són molts factors que generen més perplexitat que respostes. Provar de donar respostes dures a un fenomen social tan complex... no ho sé fer. Potser aquesta és una entrevista sense titular.

La germana dels Oukabir [Moussa, mort a Cambrils; Driss, detingut], la que va fer el discurs a Ripoll, ho va dir: “tenim un problema i l’hem d’abordar”.
Sí, però no el va definir. En part és un clam d’impotència personal, perquè el problema el tenia ella a casa seva. Les coses com siguin. Quan ella diu “tenim un problema” jo penso que no, que tenim molts problemes. Tenim un problema de contextualització entre comunitats, de relació entre comunitats, d’expectatives dels joves, de relacions laborals... També un problema familiar, si la família no se’n va adonar, ens n’havíem d’adonar els altres? Tenim molts problemes que, en aquest cas, van ser manipulats per un paio molt hàbil.

I no s’adonen què passava amb els seus fills i germans?
La solidaritat interfamiliar entre els immigrants marroquins és molt gran però una cosa no té a veure amb l’altra. Parlo com a professor, com un que té estudis d’antropologia i que hi ha conviscut des de petit i que tot i així hi ha moltes coses que no les podré entendre mai perquè són ells que les han d’explicar, ens les han d’explicar, des de dins. No són sempre situacions que puguem reproduir de manera anàloga a les nostres. És a dir, la solidaritat interfamiliar no es produeix de la mateixa manera que coneixem. Potser hi ha solidaritat i al mateix temps un món de silenci, d’autoritat... En aquest cas no hem d’oblidar mai, mai, mai que l’agent provocador és l’imam.

Tenim molts problemes que, en aquest cas, van ser manipulats per un paio molt hàbil (...) capaç de manipular els altres fins a l’extrem de crear una minisecta

Francesc Serés - Sergi Alcazar

Integra, la nostra societat, o més aviat se sosté sobre una indiferència entre uns i altres que permet conviure cadascú en la seva bombolla?
És evident que les relacions entre comunitats podrien ser molt més fluides. Hi ha una atomització de les relacions que no deixa formar una esfera pública comuna que donaria visibilitat, prestigi, responsabilitat, eines de relació, presència cultural... També s’ha d’entendre que el fenomen és molt nou. Tenim literatura però no tenim vivència, i el concepte d’integració és discutible i discutit. No és reductible a titulars i molt menys en el cas de Ripoll. Això sí, hi ha titulars que han passat desapercebuts. Per exemple, que aquests atemptats són relacions totalment catalanes: Ripoll, Alcanar, Cambrils, Barcelona... Diuen: “aquesta gent no s’integra”. I tant que sí! Ho coneixien tot. Tot el territori. Si és cert aquell xat, fins i tot sabien que el cotxe l’havien de llogar o comprar a Roses, que és molt més barat. Compartien un espai social i cultural amb nosaltres, però n’hi havia un altre que era hermètic i aliè, moralment reprovable.

El factor decisiu és l’imam, que sap com barrejar tots aquests elements per ‘fabricar’ aquestes, diguem, bombes humanes.
Sí. El Ferran Sáez Mateu, un autor que de vegades és molt provocatiu, va escriure un article titulat “Les identitats tristes”, a l’Ara, on parla d’unes identitats provinents d’un cert grau delinqüencial, marginal... i que acaben en la religió. El cas d’aquest imam era claríssim.

Com a camí de redempció?
De redempció, de penitència, de recerca d’una puresa que la seva vida no ha tingut... No en tinc ni idea. Però és evident que la relació entre delinqüència comuna i radicalització no és estranya a Europa. Ha estat freqüent. És el cas de l’imam de Ripoll. Com és que aquest senyor acaba essent imam? No és el perfil.

Les autoritats espanyoles tenien aquesta informació.
Aquí teníem un ministre de l’Interior que estava situant el Jorge Moragas [cap de Gabinet de Mariano Rajoy i diputat per Barcelona] perquè fes operacions a Catalunya posant micròfons. Aquesta gent del govern espanyol, en què pensaven? Encara veig veure el Moragas l’altre dia a la manifestació contra el terrorisme [a Barcelona]. Era per caure-li la cara de vergonya a tothom. Aquesta gent s’han dedicat a investigar el que no havien d’investigar i mentrestant ens han muntat aquests atemptats.

Diria que els és fàcil escapolir-se de les responsabilitats deixant que es carreguin els neulers sobre la comunitat musulmana.
Tenim un ampli marge de població que no ha fet mai res dolent. Són gent que necessitem i que, de fet, són nostres, són d’aquí! Els he tingut a classe, he treballat amb ells. Com no els puc sentir meus? Ara, aquesta infiltració... No es tracta tant que ha passat a la base com que ha passat a dalt. És a dir, aquests nois van tenir educadors socials. La seva educadora va sortir a dir “però si havíem estat junts, com se’t va passar pel cap....”. Ara, si hi ha una persona capaç de manipular els altres fins a l’extrem de crear una minisecta... Acusacions de sectes n’han sortit fins i tot dins de grups d’investigació a la Universitat de Barcelona. Com ho controles, això?

Compartien un espai social i cultural amb nosaltres, però n’hi havia un altre que era hermètic i aliè, moralment reprovable

Francesc Serés - Sergi Alcazar

Potser el que oferim en termes de valors, de perspectives i de futur té poc incentiu. Potser no ens acabem d’explicar bé.
És evident que una sèrie de coses, també com a societat, han fallat estrepitosament. El tema de la corrupció política ho pagarem car. Aquest descrèdit, els casos de corrupció de la gent que ens havia de governar... això ho pagarem molts anys. I el no-future de dir que tot és igual, tot és el mateix, això ho pagarem. Però compte de fer-ne demagògia perquè res justifica pujar a una furgoneta i esclafar gent. Hi ha moltes raons petites que com a educador et toquen a tu. Cal dir-los “has d’arribar a escola a l’hora perquè no seràs Messi... o potser sí, però els altres 20 alumnes que tinc, no. Per tant, tot el que veus a la tele, els cotxes luxosos, etcètera, no és normal. La gent tenim utilitaris. Després, certament, tens les oportunitats que vulguis de muntar la teva empresa o ser un gran doctor. Treballa perquè passi”. Ara, jo no em veig dient que la frustració social que provoca no poder tenir tot el que surt a la tele fa que visquin en un clima de violència. Aneu a la merda. Sou molt febles. Aneu a collir fruita una temporada. Aneu a conèixer com viu la gent, no sigueu tan canelos. Aquells nois podien tenir una vida a Ripoll, aquest és el drama. Podien haver fet una aportació positiva, des d’una fàbrica, des d’un consultori, des d’una aula, des de la política... El drama és que han causat una catàstrofe, matant gent d’una manera covarda, vil, amb un abús de superioritat enorme i sense que ningú de dins del grup es preguntés “perdoneu, què estem fent?”. Em fascina que cap d'ells tingui la capacitat de reflexionar així tot el temps que passen preparant l’atemptat.

Recorda el cas d’aquella anciana indigent que van cremar viva en un caixer de Sant Gervasi de Barcelona.
Això mateix.

“Tan bons nanos que eren”, etcètera.
Exacte. Eren tan bons nanos! Però van anar a buscar el bidó de benzina per cremar l’indigent. No és que el tenien i es van animar, no. I mentre l’anaven a buscar ningú no va pensar “ei, no”. Però cremar gent no és un comportament estructural. Per què? Doncs perquè tenim una comunitat que val molt la pena. De la mateixa manera, el terrorisme tampoc no és un comportament estructural de la comunitat musulmana.

Per això mateix l’imam, i altres com ell, són mestres de titelles espectaculars. I en podem tenir més aquí a la vora.
Aquest és el problema. Quants imams més d’aquest tipus tenim? Ho sabem? O ens fem un tip de riure de la Pilar Rahola cada cop que ho diu?

Aquesta gent [el govern espanyol] s’han dedicat a investigar el que no havien d’investigar i mentrestant ens han muntat aquests atemptats

Potser el fet que no tinguin llocs adients per pregar ho agreuja.
No ho sé. Però si tu envies l’oratori a un polígon... ja els envies un missatge. Si te la posen al costat de casa, sortirà qualsevol nimby (Not In My Backyard, no en el meu pati). El nimby sí que és estructural: no vol una carretera, no vol una narcosala... i no voldrà una mesquita. No vol res! Llavors la mesquita va al polígon. No és just. Perquè el contracte implica les dues parts, no només la nostra. L’única manera és acostant-nos tots plegats, per saber què ens passa o, com en aquest cas, què els passa.

Voldríem que s’ho fessin ells mateixos.
Sí, però a Ripoll cap d’ells va controlar res. També ho hem de recordar.

La comunitat musulmana s’ha queixat de la manca d’informació sobre l’imam. A Ripoll no el veien cada dia?
No tenien la informació de què disposava la policia. I les notícies que van sortint encara ens donaran alguna sorpresa.

Però hi convivien des de feia anys. A Bèlgica se’n van adonar i a Ripoll no. Potser aquest és el problema a què es referia la germana dels Oukabir.
Quin problema? No el descriu. El problema és que no hem atès aquests nens? No. Aquests nens han estat atesos en la mesura de les nostres possibilitats. Si la seva comunitat té un problema, com els podem ajudar? Hi ha bones experiències d'altres països. Quines són les veus autoritzades, representatives, de confiança d’aquesta comunitat? Ajudem-los. Sense paternalismes, sense falsos proteccionismes. Som molt nous en tot aquest món. Estem a les beceroles. A França fa molts anys que hi treballen i fixa’t els problemes que tenen. Ara, tot això ho haurien d’explicar la gent de la comunitat musulmana, de les xarxes que han teixit, que no són poques perquè s’ha fet feina. Ho haurien de poder explicar. Si no ho expliquen, no hi ha narració sobre el que els està passant. No sabrem què passa a Bellpuig, a Lleida, a Banyoles... Han de poder tenir el seu propi espai de comunicació i ha de ser prou fort perquè impregni altres espais. Si no el tenen, és una veu que es perd. Si no hi ha representació, hi ha l’enigma. Què ha passat a la comunitat musulmana de Ripoll? No ho sabem.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat