Començar una feina mai és fàcil i menys, si aquesta és la primera. La Noelia (26), l’Elena (26), la Clara (28), en Yann (27) i la Marta (21) tenen en comú una cosa; tots ells s’han posat els EPI (Equips de Protecció Individual) per començar la seva primera feina davant de pacients que tenen coronavirus, una entrada al món laboral que de ben segur, mai oblidaran.
Del MIR a l’Hotel Catalonia de Plaça Espanya, Barcelona
“Una amiga em va passar un contacte de l’Hospital Clínic on sabia que buscaven a gent”, explica la Clara, que recorda així com va començar tot. A partir d’aquí, es va posar en contacte amb l’Elena i la Noelia -que acabava de tornar d’un viatge pels Estats Units que va haver de deixar a mitges-, dues companyes de la facultat que es trobaven en la mateixa situació, a l’espera de conèixer els resultats del MIR per poder accedir a l’especialització.
Cap de les tres amigues, s’ho va haver de pensar. “En cap moment va ser una reflexió, he estudiat medicina, sóc metge, veig les notícies, el president fa una crida a metges col·legiats sense especialització, per tant, és el que he de fer”, apunta la Noelia. I a partir d’aquí, tot va anar molt ràpid, “ens van respondre el correu demanant-nos el número de compte corrent i les dades personals i abans de respondre, vam trucar preguntant què ens demanaven, i la seva resposta va ser ‘pel contracte’, donant per fet que ens agafaven”, recorda l’Elena amb sorpresa, dies després.
“No sabíem ni què faríem, ni a on anàvem, ni les condicions laborals, res. Volíem col·laborar i no ens podíem quedar de braços plegats”, diu la Noelia
El dia abans de començar, van rebre una formació dels EPI. “Ens van ensenyar a protegir els pacients i a un mateix, els protocols que hem de seguir i un procés molt llarg i laboriós, necessari per no fer les visites de qualsevol forma”, detalla la Clara.
I en qüestió d’hores, arriba el primer dia. Com el recorden? “Un caos”, diu l’Elena. “Més que el primer dia, recordo la nit anterior, molts nervis, no vaig poder dormir”, explica la Clara. I afegeix la Noelia, “una barreja de moltes sensacions i de nervis, però en tenia moltes ganes”. Unes emocions que, al començar, es van convertir en il·lusió, ganes de treballar i d’aportar el seu granet de sorra, en un l’ambient de treball que, tal i com apunten les tres, hi ajuda molt. “Hi predomina el companyerisme, la il·lusió i la comunicació per fer un bon treball en equip”.
Però malauradament les tres coincideixen en el fet que “hi ha una evidència en l’escassetat dels recursos”. Malgrat disposar del material necessari, “hem de reutilitzar les mascaretes quan no hauríem, i hem de deixar les bates a esterilitzar, quan en una altra situació les llençaríem directament”, explica la Noelia. “Com que no hi ha proteccions per les sabates, anem amb les nostres de carrer”, afegeix l’Elena. Una situació que posa en relleu una falta de recursos evident degut a la situació d’emergència i a la necessitat urgent d’aconseguir EPI per cobrir a tots els hospitals i centres medicalitzats.
Els pacients que atenen a l’hotel medicalitzat són aquells que es troben en una situació lleu. “Són pacients que prèviament han estat ingressats al Clínic, però que estan suficientment estables com perquè no estiguin a l’hospital, tot i que a la vegada, tampoc es troben en plenes condicions com per tornar a casa, ja sigui perquè prenen medicació o perquè en alguns casos, no poden fer l’aïllament correctament”, explica la Clara. “És una forma de deixar de saturar els hospitals i permetre que hi hagi més disponibilitat de llits per altres pacients que estan més greus”, complementa l’Elena. I respecte el perfil d’aquests, quin és? “Molt variat, hi ha gent jove, gent gran, tenim pacients de totes les edats”, alerta la Noelia, que recorda que tracten amb els casos més lleus.
“Tenen por, viuen una situació d’angoixa i d’incertesa, però a la vegada estan agraïts per la comoditat que disposen, per poder fer l’aïllament en bones condicions i per tornar a casa sans”, comenta la Noelia, sobre com ho viuen tots aquells pacients que tenen ingressats. En la mateixa línia, recorden la Clara i l’Elena, “un noi ens deia que per ell, poder estar en aquella habitació d’hotel era una oportunitat que si no hagués tingut el virus, mai s’hauria arribat a imaginar”. I la Clara segueix, “un altre ens comentava que no podia tornar al pis on vivia perquè hi havia la seva dona i el seu fill i el pis, feia la meitat de l’habitació de l’hotel”, diu la metgessa, “aquí te n’adones de les condicions en les quals pot viure molta gent”.
“Estar en aquesta habitació d’hotel és una oportunitat que si no hagués tingut el virus, mai hauria arribat a imaginar”, pacient amb covid-19
I vosaltres, teniu por? “Sí. Els primers dies en tornar a casa estava molt angoixada per contagiar-me i per poder contagiar la meva mare”, comenta l’Elena. En el cas de la Noelia, la por més gran no era contagiar-se ella, sinó també a la seva família. Per això, va haver de prendre una decisió important; “he hagut de deixar casa meva i m’he instal·lat a un hotel per a personal sanitari, tenia por de contagiar els pares i no estava tranquil·la”.
Les tres doctores coincideixen en la sorpresa que els ha suposat entrar al món laboral en aquestes condicions, una experiència que no s’haurien imaginat mai. “És surrealista i això m’ensenya que no té sentit organitzar ni planificar el futur, perquè no saps el que pot venir”, apunta l’Elena. “Mai hagués imaginat que la primera feina seria en aquesta situació”, recorda la Noelia ara en veure’s en una fotografia que es van fer al principi. I la Clara conclou, “és una forma de veure com tot l’estudi i l’esforç que hem dedicat, el podem portar a la pràctica, d’adonar-nos de la feina que podem fer i de com d’útils som”.
De la facultat d’infermeria de la UdG a obrir l’Hotel Ibis, Girona
Yann Tirado és estudiant del quart curs d’infermeria a la Universitat de Girona (UdG). En arribar la pandèmia del coronavirus a Catalunya, el jove estava fent les pràctiques al servei d’oncologia de l’Hospital Trueta fins que, de sobte, li van ajornar i va haver de tornar a Perpinyà, a casa dels seus pares. “Esperava que serien dues setmanes de confinament però en veure que la cosa anava a més, vaig decidir informar-me per ajudar amb el que fes falta”. El problema? A França no podia demostrar que estudiava infermeria, així que va haver de tornar.
“Quan els vaig dir als meus pares que venia a treballar va ser quan més em vaig espantar, em van mirar amb cara de pànic i llavors vaig veure que la cosa anava de debò”
Gràcies a un justificant, en Yann va poder passar la frontera -que estava tancada-, i va arribar a Girona, que recorda trobar-se-la com “una ciutat fantasma”. I és que el jove venia de França, on el confinament funciona diferent i podia sortir una hora al dia al carrer, pels voltants de casa.
“El primer dia va ser molt xocant, ens vam trobar a l’hotel sense res. En arribar només hi havia ulleres, guants, màscares quirúrgiques, l’uniforme i una habitació habilitada com a control d’infermeria”. Tan el jove com la seva companya -també estudiant de quart curs-, es van quedar sols a la planta esperant rebre el primer ingrés. Al principi s’organitzaven com podien, recorda ara, tot i que amb els dies, els va arribar més informació i material per disposar d’una millor atenció al pacient. “La major part dels casos que tenim són pacients independents, però pràcticament cada dia al llarg de la darrera setmana, hem hagut de trucar al metge perquè reingressin algun pacient a urgències de nou”.
“Moltes vegades vaig nerviós a treballar perquè no sé amb què em sorprendrà el dia”, confessa l’estudiant, que assegura que l’experiència li servirà d’aprenentatge per al futur. Tirado explica que tot el personal de l’hotel són estudiants de tercer i quart curs d’infermeria, “no hi ha metges presencials”, assegura el jove, que explica que ara han aconseguit que s’incorpori una infermera amb experiència.
Preguntat sobre com visualitza el futur, diu que no li agradaria que es tornés a repetir una situació com aquesta, “no només per nosaltres, per tot el personal que estem exposats a diari, sinó sobretot per tots aquells que s’han quedat en el camí”.
Del camp de refugiats del Sàhara a l’Hospital de Mataró
La Marta Sales, estudiant de quart curs d’infermeria a la UdG, és el darrer testimoni d’aquest recull de diferents professionals novells que es troben a la primera línia combatent el coronavirus. Sales es trobava als camps dels refugiats del Sàhara fent l’estada de pràctiques, quan es va veure obligada a fer les maletes i a tornar, per ordres del govern d’Algèria. “Des del moment en què vaig arribar aquí, ja sabia que m’anava a reincorporar a la feina i que volia prestar la meva ajuda, ho tenia claríssim”.
El cas de la Marta és un pel diferent i és que ella ja havia trepitjat prèviament l’Hospital de Mataró l’estiu passat, com a tècnica auxiliar en cures d’infermeria. “En tornar, tot i saber la feina que havia de fer, les companyes em van avisar que em preparés mentalment perquè la situació era molt diferent”, recorda la Marta, que estava molt espantada i nerviosa al principi.
Sales tenia clar que des del moment en què comencés a treballar no trepitjaria casa seva, que compartia amb els seus avis, la seva mare i la germana. Per això, “aprofitant que la veïna de tota la vida es va confinar a casa de la seva filla, vaig aprofitar per instal·lar-me a casa seva, amb el seu permís, així traient el cap pel balcó, puc parlar amb la família”. La Marta assegura tenir por de contagiar-se i per això, es va voler aïllar. “Està bé tenir por i vull continuar tenint un respecte a la situació, perquè em fa estar en alerta i em fa ser més conscient quan estic treballant”.
I a la feina, com vius aquest moment? “Ara faig el torn de nit i he de dir que m’he sentit molt recolzada per tots els companys”. “Pel que fa els pacients, estan preocupats, pateixen, posen la televisió i només veuen que els parlen del coronavirus i, a sobre, quan entrem nosaltres, ens veuen tapats fins a dalt que no se’ns reconeix”, relata la Marta, que assegura que mentalment és molt dur pel malalt.
“Quan em poso els EPI sento que es crea una barrera molt gran amb el pacient, ho intentem humanitzar tant com podem, però és complicat”
Respecte dels recursos i dels EPI assegura que van justos, però que es gestionen el material del qual disposen. I el futur, com el veus? “Penso que quan tot això passi, la gent se n’oblidarà. Espero que serveixi perquè es reflexioni que la sanitat pública és fonamental, que no s’apliquin més retallades i que es disposin de més recursos materials i de personal”. La jove estudiant en infermeria conclou que “quan els pacients ens agraeixen la feina, compensa i contraresta tots els moments complicats que també passem”.
Els cinc joves testimonis que s’enfronten al coronavirus diàriament coincideixen amb la il·lusió de voler aportar el seu granet de sorra, uns granets que sumats i units, creen uns equips coordinats que treballen per atendre a tots aquells pacients que estan en hospitals o hotels medicalitzats. Gràcies a tots ells.