Diu el manual del bon cronista que a la crònica d’una gala hi ha d’haver un nom en negreta cada dues línies, però el desè aniversari d’ElNacional.cat té un bonic problema: si ens cenyíssim a fer-ho, aquesta crònica podria córrer el risc de ser llarguíssima i no tenir mai fi. Escriure el nom de totes les persones que van passar pel photocall ens ocuparia un article de deu avorridíssims minuts de lectura, per tant, és molt més sintètic dir que hi era tothom i, sobretot, que tothom era a tot arreu i al mateix temps.
Miressis on miressis, entre quarts de set i les set la sensació era d’estar fent un scroll horitzontal i altament dopamínic a la portada d’ElNacional, però amb els protagonistes de les notícies de cos present, convocats en un mateix lloc i compartint aquelles converses que, sovint, més aviat són notícies que es desafien. Mentre a la porta José Antich podia estar donant la benvinguda al prior de Montserrat, el director de TV3 o el president d’una Diputació, al vestíbul un exalcaldable del PP i un exconseller d’ERC debatien si calia anar o no amb corbata a aquests actes. Tot això, és clar, mentre a dues passes d’ells, assegut en una butaca, el president Pujol saludava a qui el volia saludar, que era tothom.
La llista de possibles negretes al bloc de notes d’un servidor, doncs, era cada vegada més extensa i surrealista. En alguns casos, fins i tot, arribant a formar binomis que podrien funcionar pel nom d’un grup d’indie alternatiu: Montilla-García Melero, Jordi Savall-Laporta o Rahola-Carles Gaig, per exemple. La possibilitat d’anar al lavabo a fer un riuet i trobar-te amb Aitor Esteban i Quim Torra a banda i banda del vàter no era cap deliri febril, sinó una realitat tan plausible com va ser veure Dani Olmo assegut a la seva cadira reservada just a la filera de darrere de Joan Manuel Serrat i a la de davant de Mònica Terribas.
Quan tots els convidats ja eren al seu lloc i els professionals del protocol havien deixat de córrer amunt i avall —sempre amb aquella cara de tenir alguna cosa que se'ls crema al foc—, molts ens vam adonar de què significava en realitat aquella festa. No era un simple aplec de VIPS, ni tampoc un festí d’aniversari més ple de pompa, parlaments protocol·laris i canapès esperant a la sortida, sinó una autèntica metàfora en viu, gairebé com una performance artística, sobre la transversalitat d’un projecte periodístic dins d’unes coordenades concretes: Catalunya.
Un bon diari és una nació parlant-se a si mateixa, va escriure Arthur Miller tal com bé va recordar José Antich al seu discurs, segurament per això va crear ElNacional.cat l’any 2016: perquè Catalunya, que al llarg de la història ha estat més aviat objecte de la notícia, pogués ser també, per fi, subjecte del relat. Després de l'emissió d'un vídeo sobre els deu anys del diari que va despertar els típics "ostres, no me'n recordava!" davant les típiques notícies que la nostra ment decideix oblidar, Jaume Collboni, Josep Rull i Salvador Illa van encadenar els tres parlaments abans la cloenda que no pot faltar mai en una festa d'aniversari: un pastís. En aquest cas, especial per a l'ocasió, a càrrec del mestre Lluc Crusellas, fet amb xocolata groga i negra i d'unes dimensions tan grosses que, per encetar-lo, més que un ganivet va caldre, em penso, una llicència d'obres.
El pastís tenia la forma d'un número 10, perquè deu anys són una dècada, però en un país on cada dia passen prou coses per omplir gairebé dues-centes notícies, deu anys són també una eternitat. L'hemeroteca d'ElNacional.cat és, en aquest sentit, una manera de recordar tot allò que hem estat vivint, fent, pensant, estimant, patint o lluitant mentre ens pensàvem que només estàvem llegint què passava. Potser per això, una nit de novembre que algun dia algú rescatarà de l'hemeroteca, al Palau de Pedralbes hi havia tanta gent que habitualment només coincideix a les pàgines d'un diari parlant amistosament, com en una barra del bar, entre platets de pernil, canapès de foie, hamburgueses del diàmetre d'un got de cafè i copes d'escumós fent xin-xin.
Perquè, al capdavall, un bon diari no és només un lloc on s'expliquen les coses, sinó també un lloc on les coses es troben. I ara que l'empatx de negretes ja se'ns ha fet tan inevitable com dir que no a una croqueta quan passa el cambrer per davant, potser és hora de recuperar el manual del bon cronista i demanar-te disculpes: més enllà dels noms coneguts, no és cert que al desè aniversari d'ElNacional hi fos tothom. No, no hi era tothom, però hi eren els representants de tot el que representa a tothom. Per això, fins i tot ara, llegint aquesta crònica, també hi érem tu i jo.