Són temps de preocupació per la salut del català. Però enmig de l'alarmisme crònic en què viuen molts dels seus defensors, el lingüista Albert Branchadell encara la realitat amb una inusual dosi d'optimisme. El doctor en Filologia i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) reconeix que existeixen certes mancances en la promoció del català, però subratlla que la immersió lingüística funciona —com a mínim a l'hora de garantir el coneixement del català—, no desconfia de la creixent bilingüització de la societat catalana i creu que la llengua no arribarà mai a ser residual. ElNacional.cat l'entrevista per parlar amb ell sobre la situació del català, en un moment contradictori: mentre retrocedeix el seu ús social, s'ha regulat el seu ús al Congrés dels Diputats i confia convertir-se en una llengua oficial a la Unió Europea.
L'ús del català està disminuint. En un article, vostè diu que darrere hi ha "causes socials profundes". Quines són?
Bé, la percepció que l'ús social del català recula és segurament superior a la reculada real. No dic que el català no estigui reculant en alguns àmbits, però és una percepció que supera la realitat. A Catalunya vam fer un plantejament de la política lingüística massa ingenu i optimista, i ens vam pensar que catalanitzant els alumnes a l'escola aconseguiríem que parlessin sempre el català de grans. Aquest plantejament s'ha mostrat equivocat. Per més que hàgim catalanitzat els joves, viuen en una societat en què el castellà és la llengua majoritària del país. Això es pot esmorteir, però no es pot superar simplement bilingüitzant la gent jove.
Quin paper hi juguen en aquesta reculada del català les noves tecnologies i la recent arribada de migrants, molts d'ells de països llatinoamericans?
Potser als anys setanta, pensar que podíem catalanitzar la societat era més fàcil perquè no teníem nòmades digitals a Barcelona que no parlen ni català ni castellà. I no podem perdre de vista que el català és una llengua petita, no pas mitjana. Per tant, els perjudicis de la globalització es multipliquen, com passa també amb altres llengües estatals a Europa. Sovint no posem la situació del català en context i ens pensem que som els únics que patim això per culpa d'Espanya, però hi ha factors que no podem controlar i superen qualsevol política lingüística.
A Catalunya vam ser ingenus i ens vam pensar que catalanitzant els alumnes a l'escola aconseguiríem que parlessin sempre el català de grans
Per tant, catalanitzar els joves a les escoles es demostra insuficient si hi ha població estrangera d'edat adulta que arriba a Catalunya.
Tenim instruments per ensenyar català als adults i han anat funcionant. Una altra cosa és si les classes de català s'administren de manera adequada i eficaç. Quin és l'al·licient que té una persona que, després de treballar vuit, nou o deu hores diàries, ha de fer classes de català? Les hauria de fer al seu lloc de treball com a part de la formació laboral, integrat en les dinàmiques de la vida de la gent. Si no, es converteix en una activitat supèrflua i els alumnes abandonen els cursos. Ara bé, és bo saber que l'actitud de la gent és positiva. Entre els nascuts a l'estranger hi ha molts més interessats a aprendre català que entre els nascuts a Espanya. I ara mateix ens interessa més que els estrangers vulguin aprendre català, perquè ja no arriba gent d'Espanya en quantitats importants. Si el projecte de vida d'algú és instal·lar-se aquí, sap que el català contribueix al progrés social i l'incorpora al seu repertori lingüístic; els nòmades digitals no, perquè dintre d'un any hauran marxat.
De qui és responsabilitat que s'ensenyi el català de manera diferent?
Tenim instruments com el Consell Social de la Llengua Catalana que són inoperants. Aquest seria un possible marc per obtenir un acord entre el Govern, els partits, els sindicats, els empresaris i les associacions de migrants. De la mateixa manera que els cursos de prevenció i seguretat es fan en horari laboral i ens assegurem que tots els treballadors hi són perquè ens hi va la vida, els cursos de llengua haurien d'anar integrats al mateix nivell. No tenim confederacions empresarials que facin aquesta feina de manera concertada amb la resta d'actors.
Seria, doncs, un gran acord social.
Sí, però una cosa efectiva. De vegades hi ha grans crides com el Pacte Nacional de la Llengua, i s'aproven cent mesures... Hem de focalitzar-ho i buscar l'essencial, treballant de manera concertada.
No preveig que el català hagi de desaparèixer ni convertir-se en residual, continuarà sent socialment significatiu
La immersió lingüística ha funcionat?
Depèn de com la jutgem. Si mirem els resultats, encara ara els alumnes de 4t d'ESO continuen tenint la mateixa competència en català i castellà. En el sentit de bilingüisme terminal, la immersió funciona. Però és evident que no funciona en el sentit que tota la docència sigui en català, i que sigui la llengua d'interacció en tot moment. També era molt difícil que fos així. Si dos nens hispanòfons es troben al pati, el més normal és que es parlin en castellà, per més que la classe sigui en català. Però no crec que hàgim de posar el focus en què passa a l'escola o al pati, sinó en els objectius terminals, i de moment aquests es continuen assolint. Avui en dia, pràcticament tothom parla i entén el català.
En un article, vostè assenyala que cada cop hi ha menys monolingües i que cada cop més hi ha més persones que s'identifiquen amb dues llengües, el que anomena "bilingües identitaris". Això és perillós pel català, o és la manera com se salva la llengua?
És perillós depèn de com evolucioni. Si cada cop tenim més bilingües identitaris i resulta que són usuaris de les dues llengües, és bo. La gent no té una tendència congènita a ser monolingüe, i si acumula més diversitat lingüística això és bo per a la llengua més feble, perquè vol dir que incorpora parlants —encara que no siguin parlants exclusius—. Una altra cosa és que aquesta identitat bilingüe fos el primer pas per abandonar la identificació amb el català, però això no ho tenim identificat. No és l'escenari alarmant que a vegades s'explica: "Mira, primer tots érem monolingües en català, després va arribar el castellà i ens vam bilingüitzar, i dintre de quaranta anys parlarem tots en castellà". No, perquè si podem continuar fent coses interessants en català les seguirem fent. I si podem arribar a tenir identitats trilingües o quadrilingües, això seria perfecte perquè ja no seria una competència entre una llengua feble i la forta que se'ns menja, sinó que cada llengua trobaria el seu encaix i les seves oportunitats, amb l'ajuda d'una política lingüística.
Es pot construir la nació catalana si el català acaba tenint una presència residual?
Aquest escenari és improbable, no preveig que el català hagi de desaparèixer ni convertir-se en residual. El català continuarà sent socialment significatiu. Però si això passés, no seria el primer cop que l'espina dorsal d'una nació deixés de ser una cosa per ser una altra. Els irlandesos no parlen irlandès i ningú dubte de la seva nació. La llengua ha estat històricament un factor que ha configurat la nació catalana, però això es pot canviar per uns altres identificadors. Potser la mera voluntat d'autogovern també és un fil conductor de la història de Catalunya. El vincle entre nació i llengua sorgeix el segle XIX i encara el mantenim, però l'hem de posar en qüestió per la globalització.
L'entrada del català al Congrés dels Diputats pot ser un primer pas per fer-lo oficial a tot l'estat
Passem a l'actualitat de la llengua amb l'entrada del català al Congrés dels Diputats i, possiblement, al Parlament Europeu. Són avenços útils per potenciar el català, o són victòries simbòliques?
Si es queda en això, són victòries simbòliques que tenen poca repercussió. Però si es gestiona bé, els diputats l'usen i el català es converteix en una llengua de treball al Congrés seria una altra cosa, perquè seria una oficialització de facto d'una llengua que no és oficial a l'estat. I seria un primer pas per anar més enllà. La Constitució espanyola és imperfecta en el sentit que no va reconèixer l'oficialitat d'altres llengües que no fossin la castellana. Aleshores, si a través de mesures concretes, parcials però contínues, això també s'aplica a altres institucions de l'estat, al final l'oficialitat caurà pel seu propi pes. I serà més fàcil l'oficialitat a Europa, perquè no estaríem parlant d'això si des del primer dia el català hagués estat oficial a Espanya. De fet, ja hi ha institucions europees en què es pot utilitzar el català. Ja hem creat un precedent a Europa, i el que s'està intentant dona continuïtat a aquest precedent. Encara que ara els estats donin llargues i trigui deu anys, ja s'ha iniciat el procés.
A Europa hi ha diversos països que són oficialment plurilingües encara que no es parlin les múltiples llengües a tot el territori nacional. Per què Espanya no va definir-se plurilingüe quan es va redactar la Constitució?
No devia discutir-se a fons perquè la situació del moment tampoc era idònia. Es volia acabar amb el franquisme i organitzar l'estat de les autonomies. Això es podria plantejar ara, i de fet s'està fent de facto. Quan el català entra al Congrés significa que hi ha una demanda que no es va resoldre a la Constitució i ara se li està donant sortida. Quan es va fundar Bèlgica el 1830, l'única llengua oficial era el francès i ara el neerlandès també ho és. De vegades sembla que anem amb molta pressa, però els processos històrics volen el seu temps. El 1994 el català va entrar al Senat, ara el 2023 ha entrat al Congrés. Qui sap si dintre de deu o quinze anys el tindrem a altres institucions i potser el 2050 ja estarem mentalment preparats perquè sigui llengua oficial. El canvi de la nit al dia pot ser il·lusionant, però no és realista.
Aquests avenços al Congrés i al Parlament Europeu es registren ara amb un govern del PSOE. Què passa si dintre de quatre la dreta arriba al poder i ho desmantella?
És un dels problemes que tenim. Però crec que la societat espanyola no té una percepció tan adversa com ens pensem. La reforma del reglament del Senat és del 1994, i fins ara hi ha hagut governs del Partit Popular amb majoria absoluta. No han tocat la norma. Ara hi ha hagut molt rebombori amb el català al Congrés, però —sense parlar per Vox— crec que el PP, si torna al poder, no voldrà tocar-ho. Sobretot si algun dia vol pactar amb Junts. Els avenços es van consolidant, encara que sembli que la dreta espanyola en bloc hi està en contra.