Un crit i un so:
A tots ens sona, el coneixem o l’hem sentit alguna vegada. El xiulet de l’esmolet —conegut popularment com a afilador— és un dels sons més característics, que t’indica que en aquell moment està passant pel carrer la persona que s’encarrega d’esmolar i deixar com a nous els ganivets, tisores, navalles i altres estris o instruments de tall.
Galícia, terra d’afiladors
La figura de l’afilador va aparèixer a terres gallegues al segle XVII, d’on provenen la gran majoria d’ells que han seguit la tradició i l’ofici d’anar de mercats a botigues, porta per porta. La llegenda els situa al municipi de Nogueira de Ramuín (Ourense), on un afilador ambulant i d’origen desconegut va aparèixer amb la seva roda d’afilar deteriorada buscant un fuster que l'hi pogués reparar.
Ourense és coneguda com a ‘terra da chispa’
Monument de l’afilador, a Nogueira de Ramuín / Foto: Wikipedia
Un fuster de Luintra va ser qui li va reparar l’eina i qui en va prendre les mides i mesures necessàries per poder-la replicar al seu taller. D’aquí que Ourense sigui coneguda com a "terra da chispa", a causa de les espurnes que sortien de la roda d’afilar. Aquest fet situaria els orígens d’aquestes figures a Galícia, on en un inici transportaven la roda a l'esquena i, amb el pas del temps, les han incorporat en bicicletes, motos o fins i tot, avui dia, furgonetes.
L’afilador, un ofici que viu en l’oblit
Aquells primers afiladors gallecs, originàriament, eren també reparadors oficials de paraigües i, amb el pas del temps, es van anar estenent per tot el territori, recorrent les places i carrers d’arreu de l’Estat.
Un dels que es dedica a l’ofici és en Jorge (Barcelona, 1972), que fa 15 anys que esmola tot tipus d’utensilis. “Abans era carnisser i peixater, i com a hobby, afilava els instruments de quiròfan a l’hospital on treballa la meva dona”, explica l’afilador, que recorda com, a partir d’aquell moment, els encàrrecs li van anar creixent, un fet que el va portar a introduir-se al negoci a jornada completa.
En Jorge dalt la seva furgoneta, afilant un ganivet / Foto: GM
Amb els anys que en Jorge porta a l’ofici, sempre ha utilitzat la furgoneta com a mitjà de transport. “Visc lluny, a Pinedes de l’Armengol (Anoia), i així els dies que plou també puc continuar treballant”. L’afilador explica que el seu afilat no és el mateix que el d’un company o companya que vagi amb una pedra i una moto, “és totalment diferent”, diu. “Amb un afilat com el meu et pots afaitar tranquil·lament, és molt més fi, més polit, no ratlles ni cremes el ganivet, i dura molt més”.
Per què? “Porto unes màquines que són industrials, no són pedres petites”. En Jorge obre les portes de la seva Fiat Ducato i posa les màquines en funcionament. “Aquesta és una màquina amb banda humida, refrigerada amb aigua, on preparo i afilo el ganivet. Després, es poleix i s’assenta el fil en aquesta altra”. Un procés humit que serveix per no sobreescalfar el ganivet i així no espatllar o trencar l’acer, “que és el que fan els que van amb la moto, que cremen l’instrument”.
Hi ha dies que realment perdo diners treballant
De dilluns a dissabte, en Jorge té cada dia una ruta establerta on quatre dies a la setmana els passa a Barcelona, un altre a Vilafranca i els dissabtes, per Granollers i voltants. “Em desperto a les 4.30 - 5 hores de la matinada per trobar poc trànsit i per poder aparcar”. L’afilador critica el govern de Colau i es queixa per la reducció de places d’aparcament, així com de la circulació a la ciutat. “Per anar a qualsevol lloc has de fer mil voltes. He hagut de deixar d'anar a clients perquè d'un lloc a un altre abans tardava 20 minuts i ara hora i mitja! Hi ha dies que realment perdo diners treballant”, exclama enfadat.
En Jorge al volant de la seva furgoneta / Foto: GM
En Jorge es lamenta que dins el seu ofici hi ha molts jubilats que es treuen un sobresou a banda de la pensió que cobren i que s’hi dediquen com a hobby, traient-li la feina sense cotitzar. “Parlant amb ells, a vegades em demanen fins i tot que els faci jo les factures!”, tota una broma, relata l’afilador. “Realment viure d’això, avui dia, és una feina molt dura, és molt just. Si no fos autònom, seria ideal, però pagant tots els impostos i els autònoms, al final ets un mileurista més, sense parar de treballar en tot el dia”.
Vaig perdre un dit amb una màquina
El preu d’esmolar un ganivet varia entre dos i tres euros i l’afilador n’esmola uns 50 per dia, tot i que recorda com abans “treballava en grans superfícies i afilava 500 ganivets diaris, una autèntica bogeria”. A veure, com tens els dits? “Les mans les tinc prou bé, però vaig perdre un dit amb una màquina. A molts ens falta algun dit, és un treball molt monòton on a la mínima que et despistes i agafes confiança, estàs perdut”. En Jorge no recorda la quantitat de punts que li han arribat a posar, “aquí en tinc 22, aquí 8...”.
Amb en Jorge li falta un dit que es va tallar treballant / Foto: GM
L’afilador diu que en el seu ofici existeix molta competència, a diferència del que molts poden pensar. “El mateix dia en un mercat ens podem trobar entre tres o quatre afiladors, i en època de crisi n’apareixen molts més”, un fet que ho atribueix a la facilitat d’introduir-se a l’ofici, atès que “molts es compren un esmeril, que costa poc i menys i es posen a afilar, treballant poc i guanyant més que jo, perquè és tot net”.
En Jorge no representa la figura del típic afilador que molts atribueixen al senyor que ronda la setantena i que es desplaça en moto amunt i avall, utilitzant el xiulet per indicar el seu pas. L'afilador no fa ús del xiulet característic que antigament els afiladors feien sonar a través d’una petita flauta de Pan, un instrument d’una sola peça de vent i de fusta, que tocaven pels carrers, però que, a dia d’avui, la majoria el tenen gravat i el reprodueixen de forma automàtica al llarg del seu recorregut.
Flauta de Pan que utilitzaven els primers afiladors / Foto: CC
I les dones; és aquesta una feina on abunden els homes? “Sí que n’hi ha, i bastantes!”, afirma en Jorge, que en coneix algunes i diu que la majoria “són gallegues”.
De cara a un futur, l’afilador s’imagina jubilant-se a la professió, un ofici que gaudeix i que li ha servit per fer noves amistats entre la clientela que coneix i que ha aconseguit fidelitzar al llarg de la seva experiència.