Quan es parla de del Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH), sempre es pensa en els nens i adolescents, en les dificultats que han de travessar en aquesta etapa de les seves vides a l'escola o en la seva socialització. Però el cert és que en un 50% dels casos, aquesta patologia persisteix en la vida adulta i pot causar greus perjudicis als qui la pateixen. Amb el pas dels anys, els símptomes que tenen a veure més amb la hiperactivitat se suavitzen, però persisteixen els que estan relacionats amb el dèficit d'atenció.

El TDAH

El Transtorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat, segons l'OMS, és una patologia psiquiàtrica greu que afecta a entre un 5 i un 7% dels nens i entre un 4 i un 5% dels adults. La ciència sembla haver-se posat d'acord que la seva aparició es deu principalment a factors genètics en la majoria dels casos, encara que també pot deure's a danys durant el període de gestació en el desenvolupament del cervell o a lesions cerebrals durant els primers mesos de vida.

En el cas dels adults, els símptomes que poden fer pensar que una persona pateix TDAH són, principalment, els problemes de concentració i d'atenció, la desorganització i incapacitat per emprendre, desenvolupar i finalitzar feines o tasques, la inconsistència, la impossibilitat de planificar-se d'una forma adequada o les badades contínues.

Quan es presenta la hiperactivitat de forma més manifesta també pot aparèixer la dificultat per romandre quiet, un moviment corporal excessiu, una addicció a l'activitat constant o la feina, una impulsivitat més important, la pèrdua de control, la falta de paciència per realitzar qualsevol tipus d'activitat...

Qualsevol d'aquests símptomes té un impacte molt gran en la vida d'aquestes persones, el problema és que de vegades es confonen amb un altre tipus de patologies com la depressió, l'ansietat i altres trastorns psiquiàtrics, per la qual cosa se sap que existeix un gran nombre d'adults amb TDAH que estan sense diagnosticar.

Quan una persona té sospites que pot patir aquest trastorn, el primer que ha de fer és anar a un neuròleg per a que faci una sèrie de proves estandarditzades per determinar el diagnòstic. Entre elles es troben una història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, com el Wender Utah Rating Scale (WURS), ADHD Rating Scale (ADHD RS), Adult Self-Report Scale (ASRS), Conners Adults ADHD Rating Scale (CAARS), un informe neuropsicològic i una avaluació de la comorbiditat psicopatològica. Perquè el resultat sigui positiu han de complir una sèrie de criteris, com la presència de nou possibles símptomes o el deteriorament significatiu en determinades àrees.

El tractament

En els casos confirmats pel neuròleg i amb una evident incapacitat per desenvolupar la seva activitat diària, el tractament farmacològic sol ser la primera opció, tant l'estimulant com el no-estimulant.

A més, se sol acompanyar de teràpia cognitivoconductual, que modifica pensaments i comportaments. Així mateix, se solen oferir una sèrie de consells per al dia a dia, que bàsicament consisteix a establir rutines per a la vida diària, disminuir la càrrega de treball si aquesta és molt important, establir pautes que permetin prendre uns minuts de descans cada cert tipus d'activitat, portar uns hàbits de vida saludable i evitar en la mesura possible situacions conflictives.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat