A partir dels 40, tots els homes s'haurien de controlar mèdicament la pròstata. És precisament des d'aquesta edat quan generalment comencen a produir-se els primers símptomes de la malaltia més comuna d'aquesta part del cos de l'home, la hiperplàsia prostàtica benigna que, tal com la defineix l'Organització Mundial de la Salut, és una condició per la qual nòduls benignes engrandeixen la glàndula prostàtica.

No se sap del cert quines en són les causes, encara que tot sembla indicar que té a veure amb els canvis hormonals que es produeixen a mesura que es va envellint. La seva incidència augmenta segons passen els anys. Als 50 anys es calcula que la pateixen el 40% dels homes i el 75% als 80.

Quan comença a produir-se aquesta hiperplàsia, no sempre surten a la llum els símptomes. De fet, només tenen lloc en la meitat dels casos. Però les revisions són importants perquè si no es tracta d'una forma adequada, pot derivar en altres patologies més greus, com les infeccions urinàries recurrents, l'hematúria o la insuficiència renal.

Símptomes

Generalment, el primer indici de la hiperplàsia prostàtica és la necessitat d'orinar de forma constant. Altres símptomes que han d'alertar de la possible aparició de la malaltia són la tardança en el flux urinari, la disminució de la força i projecció, la incontinència, la necessitat d'orinar constantment a la nit, la disúria (dolor en orinar) o l'hematúria (presència de sang a l'orina). Qualsevol d'aquestes circumstàncies es pot donar a partir dels 40, i quan apareixen és necessari anar a un especialista.

Proves

Per al diagnòstic es duen a terme diferents proves, entre les quals es troben el tacte rectal, l'anàlisi d'orina, l'anàlisi de sang i l'anàlisi per mesurar l'antigen prostàtic específic, que és una substància que es produeix a la pròstata i que augmenta quan aquesta comença a engrandir-se. Si el diagnòstic és més complicat, es pot realitzar una ecografia o una biòpsia.

Tractament

Una vegada diagnosticat, depenent de l'avenç de la hiperplàsia, es pot prescriure un tractament farmacològic o una cirurgia en els casos més greus. Els tractaments més comuns són els que utilitzen els bloquejadors alfa, que relaxen la musculatura del coll vesical i de la pròstata i milloren la simptomatologia i els inhibidors de la 5-alfa-reductasa, que produeixen una regressió de l'augment de la mida de la pròstata i milloren la velocitat del flux urinari.

En els últims temps aquests inhibidors s'han vist envoltats de polèmica, després que un estudi publicat a la revista JAMA International Medicine alertés que els homes que els prenien van ser diagnosticats d'un càncer de pròstata 3,6 anys més tard després que la prova de l'antigen donés positiu davant els 1,4 anys d'aquells que no van prendre el fàrmac. En tot cas, la recomanació de sotmetre's a una revisió a partir dels 40, continua sent tan vigent com sempre perquè els homes no deixin de ser inclosos en un protocol tan necessari per evitar problemes majors.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat