Hi ha determinats sectors de la població que ho passen especialment malament en aquests dies de confinament. Nens, persones grans i tots aquells que pateixen determinades patologies que els provoquen una ansietat més gran. El Govern va modificar una sèrie de punts del decret d'alarma, emetent una instrucció, publicada avui en el BOE, que "habilita les persones amb discapacitat, que tinguin alteracions conductuals, com per exemple persones amb diagnòstic d'espectre autista i conductes disruptives, el qual es vegi agreujat per la situació de confinament, i a un acompanyant, a circular per les vies d'ús públic, sempre que es respectin les mesures necessàries per evitar el contagi".
En principi, no es recull res sobre trastorns com la claustrofòbia però, en tot cas, les persones que ho pateixin i comptin amb un diagnòstic, haurien de posar-se en contacte amb el seu psiquiatre per establir una valoració i un pla d'acció per a aquests dies.
La claustrofòbia és una forma de trastorn d'ansietat, tipificada com a tal, en el qual una por irracional de no tenir escapatòria o haver-hi enclosa pot provocar un atac de pànic. Generalment, afecta els que la pateixen quan estan en un espai reduït. Els símptomes generalment apareixen durant la infantesa o l'adolescència i solen provocar que en ser dins d'un espai o pensar que es pot estar en ell, es desperten temors de no poder respirar adequadament o quedar-se sense oxigen, la qual cosa genera una grandíssima angoixa per la situació.
Quan els nivells d'ansietat assoleixen cert nivell, la persona pot començar a experimentar símptomes com la sudoració i esgarrifances, acceleració de la freqüència cardíaca, augment de la pressió arterial, marejos, desmais, atordiment boca asseca, hiperventilació, sensació d'asfíxia opressió i dolor al pit i dificultat per respirar.
En alguns casos, el trastorn es produeix com a conseqüència d'una experiència passada, moltes vegades en la infantesa, que fa que una persona associï espais petits amb una sensació de pànic o perill imminent. El trauma provoca la incapacitat de la persona per fer front a una situació que li sembli similar de forma similar. S'ha investigat sobre el seu origen a causa de causes fisiològiques, com el fet de tenir una amígdala més petita –la part del cervell que controla com el cos processa la por– o factors genètics que afecten el mecanisme de supervivència evolutiu de les persones. Però encara fa falta més investigació sobre això.
Les persones diagnosticades solen dur a terme una teràpia cognitiva conductual, l'objectiu de la qual és tornar a entrenar la ment del pacient perquè ja no se senti amenaçat pels llocs que tem. També se sol prescriure teràpia farmacològica: els antidepressius i els relaxants poden ajudar a controlar els símptomes, encara que no resolen el problema subjacent.
En qualsevol cas, són molt recomanables els exercicis de relaxació i visualització: respirar profundament, meditar i fer exercicis de relaxació muscular poden ajudar a bregar amb els pensaments negatius i l'ansietat. En definitiva, en una situació de confinament com la que vivim actualment, aquestes persones han de seguir el tractament que determini el seu metge amb les vies telemàtiques que la Sanitat posa a disposició dels pacients.